17a Ruta Cultural per La Selva i Osona (8 desembre 06), per Cristina Cervelló Salom

Diari de la caminada d’Arbúcies a Taradell passant per Viladrau el 8, 9 i 10 de desembre del 2006 ( Tram del Montseny) 

Fotos de la Caminada

[@more@]

Divendres 8 desembre

 Trobada a Arbúcies. No quedava molt clar on; en principi davant del museu però vam trobar la gent al voltant d’un plàtan immens que una estona més tard descobriríem que es tracta de l’arbre de la llibertat i data de l’època de les guerres carlines.

 M’oblidava comentar que pel camí cap a Arbúcies vam veure un arc de Sant Martí espectacular.

 Quan ens vam ajuntar uns quants vam anar al casal de joves l’Arboç on ens van acollir amb una llar de foc encesa i una rebuda també càlida.

 Ens vam anar presentant cadascú i mentrestant anava arribant més gent. A continuació vam anar al museu etnològic on ens va rebre el tinent d’alcalde i regidor encarregat de pagesia, com li agrada dir-ho a ell, i ens va començar a ambientar al Montseny i la seva història. També vam veure l’audiovisual centrat en les llegendes del massís.

 Vam visitar el museu una mica a correcuita i vam començar a caminar. Vam seguir la riera d’Arbúcies tot llegint les frases d’en Russinyol, veient les pedres gravades per un australià que va viure per allà un temps i comprovant que els rètols dels arbres que havia posat l’ajuntament no anaven a lloc ni per casualitat.

 Va començar a ploure, primer poquet, després més. El camí s’enfilava a base de bé. Una bona estona vam anar per una pista molt ampla. Després vam agafar camins més estrets i bonics.

 Erem molts i anàvem molt separats. Vam arribar a la casa de la Pau que porten unes monges (de la consolació, es veu) i vam dinar en un porxo molt ampli amb taules i bancs.I hi havia la possibilitat de comprar sopa d’una màquina de begudes!

 Quan sortíem plovia fort però va durar poc. Uns quants vam sortir tard perquè estavem fent un te molt a última hora i uns altres dos es van perdre o equivocar de camí, i tot això va provocar “cert enuig”per part d’en Jaume “alias escombra”.

 Vam seguir pujant i pujant. Se’ns va fer fosc i ens vam anar aturant en una cruïlla on hi havia dues fletxes, indicant cada un dels camins però no hi havia cap indicació d’on portaven els camins. A més, ens van dir que uns quants havien tirat per un dels camins però no sabien quin.

 Quan van arribar el Josep i el gat (el gos que respon al nom de gat) vam agafar el camí que anava cap amunt, com ja em temia jo, i quan van detectar els què faltaven i van fer-los un truc, vam constatar que havien pres l’altre camí, el que anava cap a Espinelves. El cotxe escombra els va anar a recollir.

 Quan la resta vam arribar on era el cotxe d’en Josep aquest el va deixar als que estaven més cansats i els altres vam deixar les motxilles, per sort perquè l’últim tros, a les fosques com anàvem, era complicadet.

 Finalment vam arribar a Viladrau. Arribar a la casa va costar una mica més però va ser reconfortant perquè ja feia força fred.

Ens vam instal.lar i vam sortir a sopar a la braseria Can Rosell.

 En Josep i el gat van marxar abans de sopar i els del cotxe escombra (disculpeu que no recordi els noms) després de sopar. Els altres, tard o d’hora, vam anar caient a la llitera.

Dissabte 9. Viladrau

Despertar-me i veure el poble per la finestra tot d’una va ser fantàstic. Després vam fer una sessió de ioga, molt breu en el meu cas, i partidet de bàsquet uns altres.

 Vam trobar-nos davant de l’ajuntament a les 10 h i vam anar cap al Centre Europeu de la Natura on ens van fer un parlament l’alcalde de Viladrau i el guia. Els nouvinguts es van presentar; molts d’ells només ens acompanyarien per Viladrau però no l’endemà. Erem una bona pila de gent.

 Vam conèixer la Laia, la nostra guia del dia.

 Vam enfilar-nos cap els afores del poble fins al bosc on vam conèixer les característiques dels castanyers i vam veure el castanyer de les 9 branques (que ara ja només en té 7).

 Vam reunir-nos a escoltar l’escrit d’en Xavier tots agafats de les mans, com ens va suggerir ell mateix, cosa que va crear un ambient interessant i crec que va contribuir a fer grup.

 Ens vam disposar a conèixer l’origen del castanyer i les castanyes a casa nostra a través de la llegenda d’en Drau. Estavem tots asseguts a la part del darrera d’una casa i, en el millor de la història, van engegar una motoserra que ens dificultava sentir la Laia. Tot seguit hi va haver un comentari desafortunat al respecte i una esbrocada encara més desadient per part d’una dona d’aquella casa i que ens devia tenir enveja o bé estava de molt mala lluna. Vam decidir escampar la boira i anar a sentir la llegenda a un altre lloc.

L’anècdota va ser comentada repetidament la resta de la sortida; la veritat és que havia tallat molt el rotllo. Per sort, finalment vam poder saber el final de la història i la jornada va tornar a la normalitat.

 Podríem haver dinat a qualsevol fonda de Viladrau enlloc d’encarregar entrepans. La gent que havia vingut només pel dia van marxar i la resta ens vam escampar una mica. Tot i així, una bona part vam dinar davant la casa restaurada com a casal i escola de música que era tancada.

 Després de dinar un grupet vam anar a fer uns tes i cafès. Feia un sol esplèndid però els beuratges trigaven molt i una mica més i fem tard a la passejada per les fonts.

 Vam fer un recorregut per tres fonts dels voltants de Viladrau i vam anar escoltant les llegendes relacionades amb cada font, llegit el poema escrit a cada una i fent tastets d’aigua.

 Vam anar a la font de les Paitines (o una cosa així), la del ferro i la del noi gran.

 Després vam anar al Centre Europeu a la xerrada amb “diapos” d’en Carles Gel. Tant parlar de baixes temperatures em va fer agafar fred però ho vaig trobar molt interessant i algunes fotos em van semblar maquíssimes. Llàstima que no vam poder veure el video del camí.

En sortir sí que feia fred! Vam anar a la casa de colònies i després a sopar al Daina, un bar de la plaça.

 Vam començar a sopar tard. L’espai que ens van preparar era molt agradable però no hi cabiem tots; de tota manera estaven fent un partit del Barça a la tele i em sembla que alguns van tenir una bona excusa per seguir el partit. Van repartir uns regalets d’allò més sexys per als organitzadors: Marta i Pere i vam fer una llarga sobretaula.

Diumenge 10. Viladrau-Taradell

 Ens vam llevar, vam recollir les coses i fer la motxilla, vam dispersar-nos per esmorzar i, tot i que haviem quedat a la plaça, vam trobar la gent cap a l’ajuntament.

Vam anar tirant cap a la casa de colònies però a l’últim moment vam tombar a l’esquerra i vam sortir del poble molt més ràpidament que ahir. Feia un dia esplèndid però fred i anàvem trobant molts trossos amb gebre.

Ens vam aturar un moment al casal de joves on es van presentar els nouvinguts al camí i els guies del dia. També vam saber que allà darrera mateix hi ha l’estació meteorològica de Viladrau, que és automàtica.

 Vam anar al molí de dalt i vam passar pel molí de baix així com una sèrie de masies que no recordo bé els noms però de ben segur que va quedar recollit per les diverses persones que anaven prenent nota. Vam passar el trencall per anar a San Segimon i vam arribar a La Sala, la casa on va néixer en Serrallonga. Vam conèixer una mica la vida d’aquest mític assaltador de camins i vam cantar la cançó: Del cor de les Guilleries…

 Prosseguirem el camí amb un pisatge que anava canviant per moments. Deixavem el bosc de roures i castanyers i anàvem trobant una vegetació més mediterrània tot ensumant la farigola i el romaní. Vam trobar roderes de carro marcades a les pedres i marques de tubs fets per cucs gegants d’altres èpoques molt més remotes que les roderes. Vam fer un salt en el temps geològic i, de materials granítics del Montseny, de l’era primària vam passar a materials sedimentaris fluvials de l’era terciària, com ens va anar explicant en Lluis del Pallars.

 Vam arribar al castell de Taradell que està col.locat sobre unes lloses immenses i allà vam dinar i també vam fer un torn de paraules amb les impressions i els comentaris que cadascú creia oportú de manifestar. Es va allargar una mica perquè érem una bona colla i vam sortir ràpid per arribar ràpid a la cita que teníem amb el senyor alcalde de Taradell a prendre alguna cosa i a visitar la biblioteca pública de Taradell. Encara vam tenir temps de fer una volteta pel poble abans de pujar a l’autocar.

 Va haver-hi un primer comiat a Taradell. Un segon comiat a Viladrau i per últim un tercer a Arbúcies. Els comiats són empipadors i…tants!

Si no fos perquè estava grogui pel mareig que vaig agafar a l’autocar diria que els comiats van ser el pitjor de la caminada. Solen ser-ho. El pitjor va ser, és clar, el mareig. Pel què fa als comiats, sobretot perquè no és un adéu per sempre…

Cristina Cervelló Salom

Publicat dins de Diari del Camí | 1 comentari

Es regals d’es Camí (Xavier Espar)

            A can Det ja ens esperaven per a fer el berenar, en arribar ens digueren que si veníem per bé, que no ens quedéssim al carrer, però que si veníem per mal que no passéssim del portal. Entràrem tots.

            L’economia de Sóller abans del turisme, ja de temps es fonamentava en l’oli i la taronja, molt dolça.

            Sols a Sóller hi havia més de “tafones”; però tot canvia, ara sols n’hi ha dues.

[@more@]

Aquest estiu EL CAMÍ m’ha fet dos regals: a l’agost la Marina Alta d’Alacant i pel pont del Pilar, la Serra de Tramuntana de “Sa Roqueta”[1].

            Tornar a parlar de la Marina Alta pot semblar una redundància, però és que crec que ha de ser difícil de que es repeteixi l’experiència d’hospitalitat a Xaló i entorn. El dinar al museu etnològic va ser una ostentació gloriosa de gastronomia local. Plats perfumats que revelaven les arrels ancestrals expressades a la cuina. Elaboracions que el temps ha anat refinant. L’all i la ceba sempre dominant, el primer amb moderació i la ceba sense fre. Ceballuts fins a la medul·la. Aquí si que es veu que des de la Provença fins a Guardamar, incloses ses Illes, som germans de sang i d’esperit.

            En Rubén va ser el guia del museu, una meravella, ara bé poc Meditarrani donats com som aquí a omplir amb la imaginació els buits que va deixant el coneixement, ell no es deixava portar per judicis gratuïts més propi d’un centreeuropeu. Tot plegat una passada, en Nazaro i en Jinard de Tàrbena ràpidament es van fer els amos de l’ànima.

            Els trets cabdals d’aquella gent, per mi van ser l’hospitalitat desbordant i l’expressió d’alegria amb un deix d’humor irònic.

            Tot plegat ara queda allunyat de l’experiència de Mallorca que ens ha tocat fins al moll de l’os. L’avió de tornada ens va tenir un moment volant pels aires però som molts els que encara no hem aconseguit d’aterrar. Els illencs em van sorprendre, i diria que malgrat s’albirava una serenitat i bonhomia pacificant, la personalitat d’aquesta gent és indefinible.

            M’ha corprès la llum d’aquells ulls enlluernadors; em veig obligat a posar alguns exemples, tots hi estareu d’acord: en Xisco de la federació de muntanyisme, na Maria de Sant Jordi proper a l’aeroport, l’al·lota de l’Abel, el guia fins a Valldemossa, en Bernat (mig llonguet i deianenc del tot), l’avi Tomeu de l’estanc dels ultramarins on varem aprovisionar. Aquell dia era el seu aniversari. Em sembla que feia 92 anys.

            Queda clar? I perdoneu si m’he passat amb la discreció d’algú.

            Ja sé que a la SABA no em puc allargar tot i que s’ho val el viatge. Sols dos pinzellades. Arribem a Sóller amb l’antic tren de fusta catacrac, catacrac…, dono les gràcies de no haver descarrilat. Ens dona la benvinguda en Josep Bonnin, molt emotiu, acabant amb el poema de Bartomeu Rosselló i Porcel.

            En Pep és ciutadà o llonguet[2] però es va sentir tan ben acollit a Sóller que ara també es solleric.

            Altres l’acompanyaven, també va venir na Florentina de Sa revista de Furn-al-Lugg de Fornalutx. Al sentir-los sembla que tinguin molta “golfa” de lletres. Això els fa estalviadors.

            Sense perdre temps anant a sa “Tafona”[3] de can Det (molí d’oli del 1561) tot baixant veiam els edificis amb més història. Per cert, sempre empastifats pels cables de Telefònica i de la companyia de llum. Es de Jutjat de Guàrdia la poca sensibilitat d’aquestes companyies, acòlits del déu Mamón (?), amb el patrimoni arquitectònic d’arreu. Sols s’ha de veure a la casa de la lluna, la casa d’enfadada que hi posa, embufandada de cables enfundats de negre.

            Vàrem berenar de pa amb oli amb domátiga, amb pa moreno, olives negres i també coca de trampó[4]. Olives negres de la varietat “empeltre” que sols es fa a Mallorca i a una petita regió de Terol. Eren perfumades i d’un amarg estimulant, boníssimes! Tan bones que “una estira s’altra”, i el mateix va passar amb les llesques del pa amb oli que “una llesca crida s’altra”. Formatge menorquí per començar a fer gola de sa illa veïna… A més, menjàrem ametles mallorquines just acabades de torrar. Mmm… quina cosa! Jo que sé el que varem arribar a disfrutar! Tot era molt casolà i amb una sòbria presentació monacal.

            “Cagon d’ell” si en diria de coses! L’espai no m’ho permet. Acabo i poques “mangarrufes” “si vols cobrar ves a ca ses monges”[5].

            Baixant a Esporles hi havia unes alzines d’un “gruixat” imponent, trobarem molts “aljubs”[6] per abeurar el bestiar i amuntegaments de pedres “clapers” al mig del bosc, potser algun dia van ser camps de conreu.

            La caminada va ser un èxit, no hi va haver cap devessell[7]. Al dinar de comiat d’Esporles, “es muntà un trull” quan na Bel i n’Aina cantaren cançons populars sense ni un “reganyol”. Glosses[8]. Devien haver fer un “vacaret”[9] o un rebentat[10] de cassalla Tres Caires[11], que afina la veu. Tot molt bé, a n’Aina, si no ho sap, “li deis” que té una veu molt bonica. 

            “Més o manco” el que volia dir és que sentir parlar amb les varietats idiomàtiques i les dites populars tan gràfiques d’Alacant com de ses illes, és d’una riquesa que s’hauria de fomentar com un tresor de l’ànima de les terres de cultura i parla catalanes.

 

25-X-06 Xavier Espar amb la supervisió idiomàtica de na Bel Siquier, enllaç del CAMÍ a “sa Roqueta” i altres aportacions fruit de la seva creativitat.

 

Xavi.

 


[1] Sa Roqueta. Expressió simpàtica per referir-se a l’illa de Mallorca.

[2] Llonguet: mot que s’aplica a la gent de Palma de Mallorca.

[3] Tafona: trull d’oli. Molí, premsa tradicional d’olives per fer oli.

[4] Coca de trampó: base de pa coberta amb tomàquet trinxat, pebrot (vermell i negre), ceba i altres hortalisses crues, ben amanit amb un rajolí d’oli i sal. Hi ha qui hi afegeix olives, o ho enriqueix amb tonyina.

[5] Recull d’expressions utilitzades per gent de l’illa.

[6] Aljub: dipòsit de recollida d’aigua que té els seus orígens en l’època de domini musulmà a la zona.

[7] Devessell: embolic, merder, mal de cap, entorpiment, entrebanc…

[8] Glossa: càntics típics de les Illes Balears, generalment acompanyats de tocs de simbomba que marquen el ritme. La lletra sòl ser improvisada i conté components de crítica social. Les glosses, com a art de cant i enginy poètic, són presents en nombroses festes populars de la zona.

[9] Vacaret: xarrupet, “xupito”. Expressió en desús, que antigament s’utilitzava per esmentar la copa de licor de després d’un àpat.

[10] Rebentat: cigaló, “carajillo”. Copa de licor de después d’un àpat, integrada en una tassa de cafè sol.

[11] Cassalla Tres Caires: cassalla de Mallorca. Anís. Licor de graduació similar a l’absenta, que rondeja entre 40 i 60º vol., conserva un gust anisat i se sol prendre mesclat amb aigua o “rebentant” un cafè.

 

Xavier Espar
25 d'octubre del 2006

 

Publicat dins de Altres escrits | Comentaris tancats a Es regals d’es Camí (Xavier Espar)

Diari del camp cultural en ruta al Montseny: de S. Celoni a Viladrau, juliol 06. Esplai Movi

CAMP CULTURAL EN RUTA: el MONTSENY (Sant Celoni –
Viladrau)
Esplai MOVI (Barcelona)
17 de juliol – 27 de juliol 2006 

1er dia: Dilluns 17-07-2006:  Sant Celoni – Sant Esteve de Palautordera

Hem arribat a Sant Celoni amb tren, i a la sortida de
l’estació ens hem trobat amb en Pere un organitzador del Pas, que ens
acompanyarà durant tot el camp de treball. Hem caminat pel centre urbà i
hem
anat a l’església ……………. Desprès hem anat a Santa Maria de Palautordera
per un
camí ?¿?on tocava molt el sol.

Hem anat a l’ajuntament on ens han passat un vídeo que
recollia els trets principals d’aquest poble, i al finalitzar un home
ens ha
parlat sobre el Pont Trencat. Hem anat a un parc a dinar, que estava ple
d’arbres i tenia una font molt maca amb nenúfars.

Just desprès de dinar uns quants han anat a la radio per
parlar sobre el projecte que hem acabat de començar, el camí. Han tornat
molt
contents.

Aleshores hem retornat al camí cap a Sant Esteve. Hem sopat
en un poliesportiu que estava molt bé, tot i que quan hem arribat no hi
havia
aigua però ara ja esta tot arreglat i ja ens podem dutxar.

I desprès de sopar han vingut dos amics del Pere i han
portat les samarretes de la organització i n’han donat una a cada un.
(valien
10€…) “Tot seguit” em anat a dormir.

[@more@]

st1\:*{behavior:url(#ieooui) }

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:»Taula normal»;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:»»;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:»Times New Roman»;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

 

2on dia: Dimarts 18-07-2006

Sant Esteve de Palautordera – Sant Cristòfol (Fogars de
Montclús)

 

Ens hem llevat al pavelló. Hem esmorzat en un parc que hi
havia al costat i em començat a caminar. Cada colla ja tenia assignada una
feina  a fer durant el dia (cronòmetre,
GPS, fotografia, gravació en vídeo, gravació de veu, diari, apunts sobre els
jaciments històrics…) i s’han repartit els estris necessaris.

Hem fet una pujada a traves del bosc, molt bèstia fins al
castell de Montclús, també conegut com el Castell dels Moros, que està en
ruïnes. Es veu que es va partir per la meitat per culpa de l’erosió que feia el
riu Tordera sobre la muntanya, i aquesta es va despendre acompanyada per un
tros de castell.

Hem continuat caminant fins arribar a Mosqueroles (com a mínim
aquest no era Sant). Hem fet el dinar a base de pasta i frankfurts a la Plaça Mariona. I un
cop feta la digestió hem reempres el camí pujant per una pista forestal fins
arribar a un trencall d’asfalt. Hem trobat el GR i l’hem seguit fins arribar a
la carretera. Més endavant, una altre cop per pista forestal, em trobat una
bifurcació: la de l’esquerra es dirigia a Can Pere Mas, Can Pere Nou i Can Pere
Vell, i la de la dreta es dirigia cap a l’Esglesia de Sant Cristòfol de Fogars
de Montclús, on ens hem dirigit per fer el sopar, la reunió per colles i
dormir.

 

 

3er dia: Dimecres 19-07-2006.

Sant Cristòfol (Fogars de Montclús) – Can Prat (Gualba)

 

Ens hem despertat pel soroll dels cotxes que portaven a un
casal de nens amb motxilles fins al lloc on estàvem nosaltres. Eren els
mateixos amb qui havíem fet camí durant els últims dies però ells tornaven a
casa, però avui van amb motxilles grans, sacs, i màrfegues.

Hem esmorzat ens hem posat les motxilles a l’esquena i hem
desfet el camí fins a la bifurcació dels Can Peres, i aquest cop hem anat cap a
l’esquerra, cap a Can Pere Nou.

Hem anat per la pista forestal que feia tot baixada i hem
parat al costat del segon cartell que es veu. Tornem al camí pel de l’esquerra,
que ara fa una mica més de pujada però no es massa forta. Parem en una font al
costat d’una casa que té una bassa. Continuem caminant i de sobte ens endinsem
en el bosc per un camí de forta pujada, amb molta vegetació i la gent esbufega
més sovint. El camí esta cobert de fulles que fan l’ascens més difícil però
també es més entretingut. No parem de caminar fins arribar a dalt de tot d’una
roca on hi ha una vista meravellosa. Per arribar en aquest punt ens hem sentit
una mica cabres salvatges però val la pena pel paisatge.

Desprès d’un descans ben merescut i d’haver fet unes quantes
fotografies, es reprèn la marxa que per sort ara fa baixada, però les fulles
persisteixen i la pendent es bastant forta així que unes quantes persones s’han
caigut. Deuen preferir baixar de cul. El senderol segueix sent d’una persona i
per dins del bosc.

Finalment descansem quan trobem un pista forestal a esperar
tot el grup que s’ha anat dividint.

Continuem baixant per la pista forestal fins arribar a una
central d’aigua que ens pensavem que era el nostre destí, però no.

El camí continuava com un senderol petit i accidentat que
era tot baixada, i hem arribat a una sima des de la qual es veia el Gorg Negre,
del qual hi ha tantes llegendes, pero no hi havia cap camí per baixar així que
em hagut de desfer el camí fins a la central d’aigua.

Però hi havia un peti problema, no hi havia font i les
cantimplores començaven a anar escasses d’aigua, i pel dinar també necessitàvem
aigua. Així que per entretenir la gana em pres un préssec (que estava bonissim)
i uns quants fruits secs.

Hem seguit baixant per un camí que era tot baixada fins
arribar a una casa que es deia Can Prat on ens han deixat omplir les
cantimplores i hem pogut dinar.

Creiem que la destinació era a prop en una casa que queia us
quants metres més enllà, però ha arribat una dona holandesa i ens ha fet fora
de la casa cridant que ens havia ensenyat la república… així que em tornat
enrere fins a la casa on hem dinat i la bona dona que ens havia deixat aigua
ens ha assenyalat una antiga pedrera on podíem anar per dormir.

Ara estem fen el sopar.

 

 

4t dia: Dijous 20-7-2006.

Can Prat (Gualba) – Riells (Viabrea)

 

Sortim des de Can Prat.

Ens hem llevat al costat de Can Prat, hem esmorzat gràcies
al casal de nens i ens hem posat amb marxa desprès de fer l’hora dels adéus.

Sortint de Can Prat hem arribat a una bifurcació de quatre
camins i hem tirat pel de la dreta. El camí tenia una lleugera pendent i era de
sorra. La vegetació era de mitja muntanya humida. Hem trobat roures,
castanyers, àlbers pins xiprers i plataners.

Hem seguit un bon tram d’aquest camí fins que hem trobat
dues desviacions i hem anat cap a l’esquerra.

En aquest nou camí hi ha el Forn de Can Plana, fet de pedra,
i mig amagat entre la vegetació i més avall hi ha la casa de Can Plana. Hem
seguit per aquest camí força apedregat i amb poca vegetació.

Més endavant hem trobat una masia amb cavalls, gossos i
cabres negres, on hem parat a veure aigua d’una fon que hi havia a l’entrada de
la casa. Hem seguit tota l’estona per aquest camí fins que hem arribat a la
urbanització de Riells II, on hem anat directament al polisportiu i ens hi hem
instal·lat ràpidament cansats d’una caminada tan llarga i pesant sota un sol
que matava.

Publicat dins de Diari del Camí | Comentaris tancats a Diari del camp cultural en ruta al Montseny: de S. Celoni a Viladrau, juliol 06. Esplai Movi

De Xàbia a Benissa, 11a Ruta Cultural per la Marina Alta (juliol 07), per Ramon Martí i Roca

Onzena caminada cultural, coneixem la Marina. de Xàbia a Benissa.

Fotos de la caminada  

  

[@more@]

De Xàbia a Gata de Gorgos, 30 de juliol

Bé, m’ha engrescat fer una xicoteta pinzellada d’algunes sensacions i emocions que aquest projecte ens està deixant a la pell, avui per començar recordarem una etapa històrica en la forja d’aquest camí sobretot pel que fa al País Valencià, per altra banda si us pot ajudar a no perdre-vos i podeu sentir sensacions meravelloses com les que he sentit jo em sentiré molt satisfet, em referisc al tram de Xàbia a Gata, a La Marina Alta.
, ací teniu el cronometratge.

00:00 Eixim del centre social, on passarem la nit, en eixir de la porta salude cordialment al gegant de pedra que s’acaba d’alçar de dormir i encara porta un núvol al cap que li fa de barret, el Montgó, altiu  senyor d’aquelles contrades. Iniciem l’etapa pels darrers carrers de Xàbia.
00:01 C/ Metge Jose Ternacho, barri de la Teuleria
00:06 C/ Teular
00:07 Av/ Colomer
00:12 Peiró C/ Barcelona i Pou del Castell, ací trobem la primera marca amb la pedra tosca i les quatre barres en forja, fem una fotografia ritual amb tota la gent que anem. Acarone la pedra i pense amb la cova tallada, d’ on antigament la gent tallava la pedra per a fer moltes de les cases senyorials de la comarca,ara ja no se n’extrau  és la tosca que podrem observar durant part del camí per La Marina, ens posem en marxa, acompanyats per una representació de gent de la comarca i de més enllà.
00:17 Cruïlla, veiem la marca pintada, deixem la pista de l’esquerra, seguim la de la dreta,seguim pel camí vell de Gata, El camí vell de Gata és un camí tranquil agradós per a caminants, voltat per horts de tarongers i vigilat a la nostra dreta pel gegant mariner que no ens aparta la vista el Montgó, muntanya mítica que avui no pujarem, amb els peus bruts de formigó per la banda que mira a la mar però ací més net, el seu ull no ens perd de vista.
Caminem una bona estona creuant-nos tant sols amb algun caminant atrafegat i escoltant les moltes històries apassionants que la gent de Xàbia saben contar, el Gabriel ens parla de les herbes que trobem i Rafel ens orienta els passos per aquest camí que tant es coneix.

 Bé, seguim pel camí vell de Gata, portem ja 1 h,02’ i arribem a una cruïlla , hem de deixar la pista principal i desviar-nos a la dreta per una pista de terra, pel costat d’uns ametllers. Ara deixem per un temps el camí vell de Gata per retrobar-nos amb una vella amiga. 1:29, arribem a una cruïlla, els conreus que ens envolten són de vinya i els bancals estan més alts que el camí, davant nostre a la paret de pedra una marca ens indica que hem de girar a l’esquerra, seguim pel camí de terra voltats per la verdor dels conreus i caminant per una estreta senda arribem a retrobar-nos amb una vella amiga. Al costat de l’ull mil·lenari que calla i escolta, i amagada sota la seua pell guarda les vivències d’aquestes terres, l’olivera mil·lenària recargolada per les nues pells espera l’arribada de la gent. Han passat ja molts anys i ella calla i escolta les veus dels caminants que dia darrera dia li homenatgen visites i acaronen la seua pell aspra i a l’estiu s’amaguen sota les seues fulles per lliurar-se de la calitja de l’estiu. Després de les fotos obligatòries i els glops d’aigua i les panses de la comarca refem la marxa.
00:16 Ritual de l’olivera.
1h:57 recuperació de la marxa.
2:01 Arribem a un camí asfaltat , hi ha una cruïlla, anem cap a l’esquerra.
2:04 El camí passa per un lloc on les canyes dels marges ens cobreixen el cap.
2:06 Trobem un camí asfaltat, anem cap a l’esquerra.
2:08 Passem pel costat d’una granja d’ovelles.
2:12 passem per una bassa i un barranquet .
2:16 arribem a un camí asfaltat, fem cap a l’esquerra, podem observar les quatre barres en les paletes de fusta.
2:20 cruïlla, anem cap a la dreta.
2:22 Arribem on hi ha dues moreres i la base rodona d’un antic molí, una mica més endavant
2:23 A l’esquerra trobem els llavadors  i el paratge de La Rana i allà al fons el majestuós eucaliptus, esperant també els caminants que solquen aquelles terres, conten els de la comarca que hi havia un altre però es va morir, descansem els nostres peus i agafem noves forces, allà ens esperen la gent valenta de Gata per acompanyar-nos cap a Gata. Omplim aigua de la font per no passar set i seguim.

 Ja queda poc per acabar l’etapa fins a Gata. A La Rana fem una aturada de 40’ , a les 3:03 posem en marxa l’expedició ara amb noves forces i la companyia i l’energia de Mico. 3:11 creuem la carretera mirant bé a cada costat.
3:16, Un camí asfaltat segueix a l’altra banda de carretera, seguim per aquest tranquil camí voltat de conreus i en poques possibilitats de perdre’ns, arribem al poliesportiu de Gata, amb un total de 0:56 minuts de descans, 2h, 35’, sense comptabilitzar les parades i un temps total de 3:21.
El temps és relatiu i depèn de la marxa, en aquest cas el ritme ha segut  força relaxat, l’etapa és fàcil i molt planera i us anime a que la feu, si a més podeu parlar amb els guies de La Marina, ells us explicaran els colors de la terra, si hi aneu doneu-li records de part meua a l’olivera mil·lenària BON CAMÍ i fins una altr

Ramon Martí i Roca
30 de juliol 2006

De Gata de Gorgos a Benissa, 31 de juliol 

 
Bé, companys i companyes del camí, una nova etapa ens espera davant dels nostres ulls. Ens alcem al poliesportiu de Gata després de descansar tota la nit. Ara recorde la darrera vegada que vaig dormir, quan varem fer la caminada d’un dia per marcar la  senda …

“Em vaig quedar tot sol al pavelló, era una nit de febrer que el vent feia tremolar la teulada, tant de lloc per a una sola persona m’omplia de neguit, així que vaig recórrer l’espai i vaig omplir el vent de cançons de la terra, d’aquelles que sempre porte a la butxaca, i de sobte la veu se’m tallà i la mirada es va quedar clavada en el finestral del pavelló, a l’altura quasi d’un segon pis. D’ entre la  foscor de la nit es veien dues ombres estàtiques darrera la finestra, tal vegada eren imaginacions meues però aquelles siluetes semblava que em miraven, finalment una de les siluetes va trencar la seua immobilitat i  es va alçar, un calfred  em va solcar tot el cos .Què feien allà dalt a aquelles hores de la nit aquella parella?”

Bé, després d’esmorzar una mica hi varem anar a l’ajuntament on Pepe l’alcalde de Gata ens va desitjar bon viatge, poc després es va juntar al grup Gram i Encarna.

Mentre esperàvem els nostres guies i situats on estàvem,  en aquell barranc disfressat de jardí, vaig recordar-me’n de les bones explicacions que ens van fer ahir en Joan i en Jaume, em va sorprendre aquell barranc que separava una part i l’altra de poble i més encara caminar per dintre del barranc i alçar els ulls i en lloc de trobar pardalets i el cel blau, trobar les bigues de les cases, construïdes just a sobre del barranc, també recorde dalt del pont quan ens van donar a tastar aquelles panses, sols de pensar-ho se’m fa la boca aigua .

Una vegada varen vindre en Mico i l’Alfons varem iniciar la caminada.  Ací us detalle una mica els temps per si això us ajuda.

 

00:00 Eixim de les escales de l’ajuntament baixant cap al riu Gorgos.

00:06 Caminem pel riu Gorgos,  després pugem unes escales i tornem al C/ Palmerar de baix i C/ Palmerar de dalt.

00:07 Deixem el casc urbà i anem per una carretera asfaltada.

00:08 Deixem la carretera i ens desviem a l’esquerra per una senda de terra, passem per entre unes figueres paleres i arribem a una carretera.

00:10 Seguim la carretera asfaltada a l’esquerra i després de donar uns passos girem el cap a l’esquerra, i ens sorprèn la imatge, com qui espera el darrer adéu, o millor, fins una altra, Gata s’acomiada de nosaltres, volem endur-nos-la a casa i li fem una fotografia, però l’original restarà sempre allí per acomiadar els i les caminants que giren el cap per recordar l’ahir.

00:12 Seguim la pista de formigó que fa pujada.

00:13 S’acaba el formigó i la pista és de terra.

00:14 Hi ha un trosset que la pista es fa senda i després torna a ser pista.

00:16 Seguim una pista asfaltada , on podem observar les marques blanques i grogues d’un PR.

00:22 Deixem l’asfalt a un revol i seguim per senda, prop del barranc.

00:24 Creuem el barranquet , tot seguint la PR.

00:26 Seguim la senda que es desvia a l’esquerra.

00:30 Trobem una cruïlla important, a la dreta Benissa, a l’esquerra font de Senija , anem a l’esquerra per la font de Senija.

00:39 Topetem amb la cruïlla de la font de la Mata.

A l’esquerra tenim un antic mas en runes, li fem  una visita i així coneixerem algunes coses de La Marina, fem una visita a la seua era on alguna persona poc entesa en la vegetació autòctona de la comarca va plantar un xiprer en mig de l’era,  sota mateix de l’era veiem unes parets de pedra una mica caigudes i soterrades per la vegetació, Mico ens va contar que aquest mas , com molts de la contrada havien tingut molta  activitat en la fabricació de la pansa i aquestes parets eren sequers, on posaven els canyissos per secar la pansa, també una mica més a la dreta ens indicà el lloc on s’escaldava la pansa.

És la historia que podem trobar en els vestigis d’aquelles parets i eres, masos i bigues, que a poc a poc van esmicolant-se amb el dolorós pas del temps, moltes hores de faena per poder tirar endavant, és l’escenari que ens mostra una manera de viure i d’entendre el món , però si escoltem el silenci i les paraules d’aquesta gent i oblidem un moment les presses i el rellotge podrem restar un moment a l’era i imaginar la gent treballant  la pansa. Penseu que recordar-los és fer-los viure.

Eixim del mas i seguim recte, davallem per una pista  i arribem a una altra meravella de l’etapa, la font de la Mata.

La font de la Mata és un paratge molt especial,  a l’esquerra hi ha el panell explicatiu i dalt mateix recargolant-se en la paret de pedra un llentiscle gegantí que és el què li dóna nom a l’ indret , que per la seua grandària el confondrem amb una garrofera.

Sota la seua ombra hi ha unes pedres per seure i esmorzar una mica, que el cos ja ens ho demana, una mica més enllà i formant part del paratge  unes escaletes de pedra que porten al pou, i un poal penjat per poar una mica d’aigua. Varem relaxar a l’ombra de la mata el nostre cos i ferem anar la conversa , varem parlar de la màgia de l’entorn, de la importància de la pansa a la comarca i de com era de lleig “montehorrible” , una urbanització que trencava l’encant, i que era més gran que Gata. Però la xerrameca es va animar i varem acabar l’esmorzaret cantant cançons de la terra i ballant  una jota amb la tornada del tio canya.

En total fem una parada de 00:59’ a la font de la Mata.

1 h 38’ eixim de la font de la Mata , aquesta vegada però, no tornem a recular com altres vegades per agafar la pista principal, aquesta vegada encetarem un nou camí que passarà per la font de la Mata, anirem pel camí d’en Mico, us preguntareu tal vegada quin és aquest camí amb aquest nom? Doncs és ben senzill, en Mico és el gatenc que ha recuperat aquest quilòmetre i mig que comunica la font de la  Mata i el barranc de Senija, així en Mico, mà de destral i desbrossadora metre a metre, diumenge a diumenge, ha fet possible que la troncal de El Camí passe per la font de la Mata., a més ara no hi ha pèrdua,  una vegada passada la font seguim endavant i trobarem una senda que s’endinsa en la boscúria, és realment encisador aquest tram, l’arbreda ens cobreix el cap, i el cos es relaxa sota l’ombra d’aquell passadís, un vell camí entre llentiscles i matolls, pins i garroferes. Ara hi ha una davallada més forta per entre unes carrasques, allà baix hi ha la serp ferotge, on la gent es deixa la pell per arribar uns minuts abans, la qual xiula com un animal tocat de follia, l’autopista que trenca el silenci del nostre caminar.

1h 58’ Hem arribat a una zona pedregosa, ací el camí és perdedor sobre tot perquè no hi  ha camí, però tranquils, no us perdreu, simplement seguim endavant, fem un xicotet gir cap a l’esquerra sols per evitar arbres i obstacles, davallem una mica fins arribar a una pista, ens trobem al barranc de Senija, la pista és de terra, poc perdedora i va pel barranc i creua l’autopista per els túnels, heu de vigilar de buscar de vegades alguna xicoteta drecera perquè es formen tolls i més val no mullar-se els peus. Una vagada passat el segon túnel i seguint la pista si alcem els ulls cap a la dreta veurem la cova de Senija. A priori semblava que l’autopista trencaria  més l’encant però sols és sent en alguns moments.

No us preocupeu que ja queda poc, ara la pista és fa asfaltada, trobarem una que és desvia a la dreta cap a Senija, però nosaltres seguirem recte, seguim les marques, la pista ara és bifurca  a la dreta i esquerra, agafem la de l’esquerra i voregem la carretera, i finalment la creuem i seguim una pista que ens porta recte a Benissa, així arriba el final d’etapa. Ens ha costat un total de 3h 14’, amb un total de 58’ de parades, i un total net caminat de 2 h 12’. Tota manera és un càlcul aproximat ja que el temps depén de moltes coses, és orientatiu,  jo vos aconselle que la feu, no és complicada i té trossos encisadors que si a més vos acompanya algun gatenc  aprendreu moltes coses i voldreu tornar-hi .En tot cas ací teniu dues adreces electròniques, us podeu adreçar a Jaume o a Joan , gata@acpv.cat  o casalculturalgata@gmail.com  que us explicaran la història de Gata. Pel que  fa a la ruta podeu parlar a partir de les set amb Mico o Alfons del club espeleològic gatenc  649531816 .  Bon camí  i fins una altra.

Ramon Martí i Roca

31 de juliol del 2007 

 

 

Publicat dins de Diari del Camí | Comentaris tancats a De Xàbia a Benissa, 11a Ruta Cultural per la Marina Alta (juliol 07), per Ramon Martí i Roca

5a Ruta Culutral: les Illes Pitïuses (juliol 05), per Sandra Soriano

Cinquena Caminada pels Països Catalans.
Aquest cop visitarem Eivissa i Formentera durant onze dies.

Fotos de la Caminada 

 [@more@]

 EIVISSA

Dissabte 9 de juliol del 2005

            Amb una encaixada de mans a dalt de l’avió, en Lluís i jo donem per iniciat aquest tram del Camí que ens durà a conèixer part de les terres i les gents de les Illes Pitiüses i del Sud del País Valencià. Tenim per davant una aventura d’onze dies de durada.

            Arribats a Eivissa amb un avió de “Sapanair”, tot s’ha de dir, en veiem un altre amb el nom de “Germania”, cosa que ens fa pensar en un senyal de bon auguri. A la cafeteria de l’aeroport ens ve a trobar la Lina, la qual ens acompanya a fer una visita guiada per Dalt Vila, on hem quedat amb la resta de caminants; en Ramon, de Castelló, la Sílvia, de Manresa, i en David, de Girona. A Dalt Vila parlem amb una monja de clausura sobre el projecte, i ens diu que de cara al futur elles ens podrien cedir un espai per a fer nit, això és un bon inici!

            Quan comencem a dinar arriba en Pau, el company de la Lina, tots dos són membres de l’Associació 8 d’Agost. Com procedim de llocs diferents és curiós conèixer els diversos noms que els hi donem a les mateixes coses. Però tot parlant me n’adono que l’agressió que pateix la nostra llengua és la mateixa, sigui quina sigui la seva variant, la repressió actua sense fer diferències. Ens comenten que les sargantanes que hi ha a l’illa són de colors diferents, segons del lloc on són adopten un o altre color…”Fes-te del color de la terra on siguis”…

A la tarda, després d’haver fet un volt per la Ciutat d’Eivissa, anem en cotxe a Sta. Eulària des Riu. El rector de l’església, en Vicent, ens cedeix un local del club parroquial per passar-hi la nit, tot i no tenir una idea gaire clara del que fem. Visitem també el Museu Etnològic on un al·lot anomenat Joan ens fa de guia, i gràcies a les seves explicacions ens apropem una mica a la societat rural eivissenca. Més tard, al vespre, ens reunim amb en Toni, un tècnic de l’Ajuntament de Sta. Eulària. Parlem amb ell durant més d’una hora al restaurant “Royalty”, ens facilita molta informació.

Avui no hem caminat gaire però es pot dir que hem fet les nostres primeres passes, podem anar a dormir contents.

 Diumenge 10 de juliol del 2005

Esmorzem al “Royalty”, aquesta vegada carregats amb les motxilles. Em temo que avui farem un tram força dur, ens esperen més de 20Km. a peu des de St. Carles al Port de St. Miquel. Avui ens acompanyaran en Pau i la Lina a caminar, després de dur-nos a St. Carles en cotxe i de buidar una mica les nostres bosses, ells marxen a deixar un dels cotxes al punt final del trajecte. Mentre els esperem aprofitem per visitar l’església del poble, on casualment coincidim amb en Vicent, el rector del dia anterior. A les portes del temple en Lluís i en Ramon mantenen una conversa força interessant, parlen sobre l’origen d’alguns mots (com ara el d’església), sobre l’esperit col·lectiu… Abans de començar el trajecte ens apropem a “Ca n’Anneta”, on preparen unes herbes eivissenques boníssimes, fetes a partir de 12 herbes digestives diferents i amb uns 25º d’alcohol.

El dia ens acompanya, el sol està tapat, i fem via cap a St. Miquel ajudats de mapes i dels coneixedors de l’illa, en Pau i la Lina. Mengem uns entrepans a la plaça de l’església de St. Llorenç de Balafia i de nou ens posem en marxa cap a St. Miquel. El port d’aquesta localitat és una zona plena de turistes, amb hotels damunt les roques i amb sorra sota l’infinitat d’hamaques que hi ha a la platja principal. Al costat d’aquesta hi ha la Cala Moltons, on prenem un bany ràpid i refrescant abans d’anar a sopar. Més tard sopem en un restaurant proper a la platja, l’ambient a taula és molt agradable.

La idea de fer vivac a la torre de vigilància més proprera no es pot dur a terme ja que el camí d’accés resulta impracticable en cotxe, de manera que tornem a la Cala Moltons, ens instal·lem sobre unes hamaques (ha-polides) i fem nit sota un munt d’estels, no sé si va ser degut a la influència d’aquests però ens vam fer un tip de riere abans d’adormir-nos, estàvem “il·luminats”.

Dilluns 11 de juliol del 2005

            Ens llevem amb la claror del sol. Veig com en Lluís fa els seus exercicis matutins de ioga a ran d’aigua. Recollim les nostres pertinences, en el meu cas també un munt de sorra que se’m queda dins de la motxilla (com si no dugués prou pes!), i ens dirigim a buscar un bus que ens aproparà al poble de St. Miquel. Ah, davant de la platja principal del port es veu un petit illot que està custodiat per vigilants armats, disposats a disparar si algú decideix apropar-s’hi per mar o per la passarel·la que el “propietari” del lloc ha fet construir de l’illot a l’illa. Deu dormir tranquil?

            Arribats a St. Miquel entrem en un bar-estanc proper a l’església, allà demanem pel mossèn ja que no l’hem trobat on esperàvem. Ves per on resulta que mossèn Vicent està fent el Camí, però el de St. Jaume de Compostela. La nòia que treballa al bar es fa amiga del Camí i diu estar disposada a facilitar allotjament a casa seva als futurs caminants. Ens sorprèn que la primera persona del poble amb qui parlem sigui tan receptiva, sembla que estem de sort. Tractem de contactar amb la Eva, una nòia que treballa en un súper i que segons ens han dit, està en el grup de ball pagès del poble. No la trobem, de manera que comprem provisions i ens preparem per caminar.

Abans d’arribar a St. Mateu d’Albarca fem algunes aturades; per fer fotografies, per curar-nos els peus i per beure aigua d’un pou. Mai abans havia begut aigua d’un pou i la veritat és que ho trobo un regal, els pocs que he vist sempre han estat buits o tenien aigua que era millor no tastar. A Eivissa encara es conserva la tradició de fer balls als pous. Descansem breument al porxo de l’esgésia de St. Mateu i reprenem el camí que va a Sta. Agnés de Corona, on ens hem de trobar amb la Mariana a quarts de quatre per dinar plegats. Ella també pertany a l’Associació 8 d’Agost, conversem mentres dinem i més tard ens acompanya a fer un bany a la badia de Ses Balandres, un paratge de difícil accés i d’una gran bellesa. Per arribar-hi vàrem haver de baixar per un penyassegat, en un dels trams descendirem per una paret pràcticament vertical amb l’ajuda d’una corda. Una vegada a baix, tot el grup va prendre un bany amb l’única companyia d’unes gavines que volaven sobre nostre. En Ramon va cantar a ple pulmó cançons de la nostra terra, li sortien de molt endins. Vaig gaudir d’un moment de pau en el sostre d’una caseta de pescadors, davant meu la immensitat del mar, el sol i l’illot de Ses Balandres (o de les Margalides). Pujàrem dalt del penyassegat i veiérem la posta de sol, una altra cosa nova per a mi, veure pondre’s el sol per la mar. L’escena va deixar una sensació dins meu que no puc explicar amb paraules.

Aquella nit la passarem en una pineda propera, sopàrem i férem vivac amb un grup d’eivissencs molt polits, entre ells hi havia l’Isaac, en Jordi, la Mariana, la Lina, en Pau i una altra parella que es va afegir més tard.

Dimarts 12 de juliol del 2005

            Quan em vaig llevar vaig veure que només quedàvem els caminants, els altres havien marxat sense fer soroll. Ens vingueren a buscar en Joan i en Pep, dos geògrafs, l’últim també era el president d’Esquerra Republicana d’Eivissa.

            Des d’un punt on es veu es Plà de Corona, en Pep ens fa una explicació de com aquell paratge, coronat de muntanyes i cases, havia canviat amb el decurs dels anys i ens parla de les característiques del seu sòl. Gran part del subsòl de l’illa està format per roca calcària, la qual s’erosiona fàcilment amb el pas de l’aigua, donant lloc a formacions de coves i polies, planúries creades a partir de la dissolució de la roca. En aquestes zones s’hi acumula l’aigua, motiu pel qual totes les cases es construien en punts elevats, i se’n va per infiltració subterrània, anant a parar als torrents o als penyassegats. Les terres esdevenen aprofitables pel conreu i enguany s’inunden difícilment ja que el nivell d’aigua dels aquífers ha anat disminuint amb el temps. A es Plà de Corona hi val la pena passejar a l’època en que floreixen els atmetllers, arbres que foren plantats a l’època de la Il·lustració, moment en que també es tractà d’aglutinar a la dispersa població de l’illa en pobles, al voltant d’una església, per a poder tenir un major control social dels seus habitants. A Eivissa es conserva el sentiment de pertineça a una determinada parroquia, però no el de municipi, cadascú és de casa seva.

            Ens expliquen que un músic rumanès, del grup “Enigma”, va obtenir una llicència per construir casa seva a dalt d’un puig proper, la qual cosa està explícitament prohibida per una llei. Qui li ho va permetre? És tot un “enigma”. El cas està als tribunals.

            Fem una excursió a Punta Roja acompanyats pel Joan i pel Pep. Passem per un penyassegat des del que podem contemplar de nou la badia de Ses Balandres. Més endavant trobem els horts, petits espais de terra penjats a la roca a bastanta alçada respecte al nivell del mar, que uns 50 anys abans eren utilitzats per al conreu. L’aigua que sortia per les escletxes del penyassegat, possiblement provinent d’es Plà de Corona, era aprofitada per a regar. El lloc ens va agradar molt, en Lluís li proposà a en Pep que el Camí passés per aquell punt però a ell no sembla fer-li gaire gràcia, molta afluència de gent podria espatllar aquell indret tan especial per a ell.

            Ens apropem amb cotxe a la Cala Salada, tant aquesta com la Saladeta (just al costat) estan massificades als estius. En Jordi, que ha fet una breu aparició al matí abans d’anar a treballar, explica que etimològicament el nom d’aquesta cala seria el de “celada” (tancada).

            De Sant Antoni de Portmany anem en barca fins a les Platges des Comte. Per cert, St. Antoni ens produeix un bon impacte visual després d’haver estat uns dies voltant pels racons menys turístics de l’illa. M’adormo en un banc de la barca, em desperten quan acaba el trajecte. Dinem a una terrassa coberta des de la que es veuen els illots de Sa Conillera, l’illa des Bosc, les illes Bledos i, més a la llunyania, s’Espartar. Malgrat que els cambrers del lloc on dinem semblen no entendre el català, el Ramon i el seu entusiasme fan que s’apuntin a la llista d’amics del Camí. Me’n vaig a fer un bany amb la Sílvia, no sortiria d’aquelles aigues tan netes.

            Quan arriba la Mariana i companyia anem amb cotxe i amb una mica de pressa cap a la part de Cap Blanc, volem veure la posta de sol i tenim poc temps. Asseguts just davant d’es Vedrà gaudim del moment en silenci. Com ens esperen les monges d’es Cubells per a sopar ens hi apropen amb un cop de cotxe. Sopem i parlem amb elles, tot alhora. Una principatina molt amable ens explica que són Carmelites Missioneres i ens fa cinc cèntims del que fan i de qui era el Pare Palau (fundador de l’ordre). Una altra monja s’asseu amb nosaltres i ens fa un examen de religiositat cristiana, si més no això em sembla a mi. Jo vaig suspendre de ben segur, no se m’acut una altra cosa que dir-li que no crec en l’institució eclesiàstica…i això que em vaig atabalar i no li vaig dir tot el que penso.

            A l’habitació, en teniem una per a cadascú, vaig carregar el mòvil i vaig aprofitar per escriure als amics i trucar a la familia, a tots els vaig dir com n’estava gaudint del viatge.

 Dimecres 13 de juliol del 2005 

Esmorzem molt i molt bé, no sé si es deu a que ens llevem amb gana o mengem tant perquè pensem en el dia que ens espera. Les monges també estan esmorzant, n’hi ha d’arreu del món, i estan totes en silenci perquè dedicaran el dia a la meditació. Em fixo en una que carreteja un radiocaset (temo el que em passarà), la dona posa música de fons i als pocs minuts de sentir les lletres de les cançons no em puc contenir i he de sortir per la primera porta que tinc a la vista, veure’m en aquella situació em provoca un atac de riure. Mentres agafava aire i tractava de posar-me seriosa veig arribar a les nòies del Diari d’Eivissa, volien fer-nos preguntes i algunes fotografies esmorzant però finalment, i a petició d’una de les monjes, optarem per fer l’entrevista al jardí.

Avui el grup se separa per primera vegada, en Lluís i jo anem al Consell Insular d’Eivissa i Formentera mentre que els altres fan el camí a peu fins a Ses Salines. Al Consell ens reunim amb el Conseller de Turisme, el de Patrimoni, amb un d’una empresa pública del Govern Balear (Josep Lluís Clapés, d’IBATUR) i amb Marga Juan, que fèia provisionalment de tècnica de turisme, en substitució de Vicent Torres. En resum es podria dir que no ens van tancar cap porta, imagino que van trobar punts d’interès en el projecte (com ara la desestacionalització del turisme) i vàrem quedar en que entre setembre i octubre els fariem arribar més informació i una ruta més definda. Ens parlen de la Targeta Verda i sugeriren l’idea de colar-la en el projecte. Al sr. Marí i Tur (Patrimoni) li va semblar que podria ser conflictiu el símbol de senyalització, les 4 barres de l’escut de Jaume I, ja que ell, coneixedor de la societat eivissenca, crèia que no tindria bona acollida per ser “massa català”. Va proposar l’escut del Consell Insular…jo em mirava al Lluís de reull. Acabada la reunió la nòia que estava amb nosaltres ens va donar uns petits consells per facilitar-nos les coses. Sortint de l’edifici, amb seu a l’Av. Espanya, ens dirigim a l’Ajuntament de Dalt Vila, a la Pça. d’Espanya, ja que ens hem de trobar amb la Lurdes Costa, Tinent d’Alcaldesa de Promoció Cultural i Turística. Li expliquem el projecte i sembla interessada, però amb els polítics i les polítiques mai se sap. Si no em confonc són els de l’ajuntament els qui haurien d’executar el projecte de senyalització. Quedem en contactar de nou entre setembre i octubre.

Agafem un bus cap a Ses Salines, ens espera un noi per fer-nos una visita guiada. La resta del grup encara està caminant i no arribaran a temps, així que decidim trobar-nos a la ciutat. Dinem a la plaça del mercat, comprem fruita i entrepans. Després anem al pis de la Mariana i l’Isaac, on ens dutxem, rentem la roba i hi fem nit, bé, ens repartim i alguns van a dormir al pis del Jordi.

Com a comiat ens anem a sopar a Sta. Gertrudis de Fruitera, som una bona colla, al bar on sopem mengem l’especialitat de la casa, un entrepà de cecina amb formatge. La Sílvia i jo estem a punt d’anar a fer una copa i a veure l’ambient nocturn però el cansament ens fa desistir. Ens acomiadem els uns dels altres fins a la propera i ens desitgem sort.

Per cert, l’Isaac ens explica de què va el tema de la Targeta Verda i quatre coses sobre el sr. Marí i Tur i el seu anticatalanisme. El portaveu de la Plataforma Contra l’Autopista també m’aporta informació sobre aquest vergonyós cas. Gràcies a les explicacions de la gent puc fer-me una idea més clara de les coses.

 FORMENTERA

Dijous 14 de juliol del 2005

            Anem al port a agafar el ferri que va a Formentera, i en mitja hora ja hi som, segons el Lluís iniciem la segona reconquesta del nostre viatge.

            Arribats a St. Francesc Xavier ens dirigim a l’Ajuntament, on ens esperen periodistes de la premsa, de la ràdio i de la televisió. Entrevisten al Lluís i fins i tot enregistren la nostra trobada amb l’alcalde, el sr. Isidor (no sé què més). Casualment aquest home és el pare de l’Isidor, un noi amb qui vaig treballar durant uns dies abans d’entrar a Germanies. L’alcalde, un mestre d’escola, ens feu una molt bona rebuda i ens va parlar de Formentera i de la seva història durant estona (té fama de parlar molt), també parlarem obertament dels Països Catalans. La Sònia, Tècnica de Cultura de l’Ajuntament, amb qui en Lluís ja havia contactat prèviament, ens buscà allotjament i organitzà una trobada al vespre amb gent de diverses entitats. Fou ella qui avisà als mitjans de comunicació i qui ens facilità una còpia de l’article publicat al Diari d’Eivissa, en el què apareix una grandíssima foto d’en Ramon amb la seva motxilla i un breu article sobre la caminada, això sí, en castellà. A mi em van posar unes declaracions estúpides, li vaig fer un comentari a la periodista quan l’entrevista havia acabat i allò és amb el que es van quedar, i en castellà!

            Al Museu Etnològic hi treballa el Santi Colomar, gran coneixedor de l’illa i de la seva història. La major part del temps que estem al museu la dediquem a traçar itineraris per Formentera què, a parer del Santi, passarien pels llocs de més interès. Com sempre, busquem indrets que destaquin pel seu interès cultural, paisatgístic…, i tractem d’evitar rutes asfaltades. A les 3h. de la tarda en Santi ha de tancar el museu, de manera que pocs minuts abans aprofitem per fer una ràpida ullada als antics instruments de llaurança i a la resta d’articles exposats.

            Dinem en un restaurant proper, amb quatre queixalades ens acabem el menú i amb el gust de les postres encara a la boca anem davant de l’església, on hem quedat amb en Santi per fer en cotxe un possible tram del Camí. Abans però, deixem les nostres pertinences al lloc on suposadament farem nit, a les Escoles Noves.

            Visitem el far del Cap de Barbaria, el paisatge transmet pau, la quietud del lloc ens agrada. Durant el trajecte ens comenten que a Formentera gairebé no hi neix ni hi mor ningú, la manca d’un hospital fa que esdeveniments com aquests s’hagin de produir a Eivissa… La Sílvia no sé si ho sent perquè s’adorm i es desperta unes 20 vegades. Des del cotxe veiem el bar Es Cap, un petit nucli en el que la gent es troba i fa vida social. Quan arribem a l’Estany Pudent caminem pel seu voltant i ens dirigim a bon ritme cap a St. Francesc ja que a les 8h. del vespre hem quedat al restaurant “Pa i Vi” amb la Sònia, amb alguns membres fundadors de l’Associació de la BTT de l’illa (entre ells el pare de la Sònia), gent jove de la Comissió de Festes de Santa Maria i algú de l’Obra Cultural Balear. Parlem de possibles rutes, del projecte en sí, del que fem els uns i del que fan els altres… Ens diuen que a l’illa hi ha una xarxa no regulada d’habitatges de lloguer, es tracta de famílies que lloguen apartaments a turistes a preus força elevats, sobretot als mesos d’estiu. Un possible lloc on allotjar-se podrien ser Ses Casetes des Caminers del Govern Balear, o a Can Mas Roig… Van sorgint idees i possibles contactes, com ara la Raquel Guasch (filòloga que realitza estudis de toponímia). Definitivament, el Camí que passarà per Formentera s’haurà de fer en més d’un parell de dies ja que tot i ser una illa petita hi ha molt per visitar.

            Abans de sopar anem a canviar les motxilles de lloc, les traslladem al lloc correcte, al poliesportiu Mestre Lluís Andreu de les Escoles Velles. Allà ens dona la benvinguda un escarabat enorme.

            El sopar va anar molt bé, els amics formenterencs ens conviden a tastar un plat típic, semblant a una amanida de pebrot però amb pa molt cuit i peix sec, aliments que acostumaven a menjar els mariners temps enrere. Tota la colla de joves es va mostrar molt interessada en el Camí dels Països Catalans, ens van acompanyar fins a la porta de l’escola i es disculparen per no poder-nos acompanyar el dia següent, tots treballaven perquè allà és a l’estiu és quan hi ha més feina.

Divendres 15 de juliol del 2005

            Esmorzem una mica i lloguem unes bicicletes per a tot un dia, planegem anar fins al Far de la Mola fent un camí i tornant per un altre. Des de que em llevo em venen al cap successivament les meves horribles i escases experiències amb la bicicleta, m’estimava més no pensar en tots els quilòmetres hauriem de fer…

            Anàvem poc carregats i els llocs per on passàvem no eren gaire transitats. Quan deixàrem enrere els camins de terra i pedres per anar a parar a la carretera que duia a Es Caló de St. Agustí, es va produir una baixa, cosa increible però no es tractava de mi, la Sílvia decidí tornar cap a St. Francesc perquè no se sentia prou segura. Anant pel carril bici arribem al Camí de Sa Pujada, un camí empedrat construït a l’època medieval que, com el seu nom indica, fa pujada. Empenyent els nostres vehicles férem via cap a El Pilar de la Mola, el poble situat en el punt més elevat al sud est de l’illa. La vista era més maca a mesura que ascendíem, podiem veure la part en que l’illa s’estreny i les paltges d’ambdós costats. A prop d’una petita cova ens deturàrem per descansar, quan de sobte veiérem que les sargantanes corrien per arreu. Amb paciència, vaig aconseguir que una de les sargantanes se m’apropés i em pugés pel braç, era de color verd-blavós. Ens vam fer fotos amb elles i seguirem caminant.

            En un bar situat al capdemunt del Pilar de la Mola, uns nois que hi treballaven van mostrar-se interessats pel Camí, sobretot els va agradar la idea de que el projecte no estigués polititzat (totalment d’acord). Tenien poc espai però el noi que regentava l’establiment digué que disposaria de llits passat l’estiu ja que es quedaria sol treballant. En David i jo dinàrem allà, mentres que en Lluís i en Ramon se n’anaren a dinar al far cadascú per la seva banda. Després de tantes hores junts imagino que tothom busca moments per estar sol, a mi ja em començava a venir de gust. Ens vam trobar de nou al far, la vista des d’aquell penyassegat era impactant però encara era millor veure tot el conjunt des de certa distància. Propers a Punta Roja busquem camins per a la futura ruta, però a mesura que avancem ens endinsem per llocs cada vegada més estrets, fins al punt de perdre’ns i haver d’arrossegar les bicis. Suant, esgarrinxada i amb ganes de donar-li una patada a la bicicleta, finalment trobem un camí que tot i no ser el que busquem ens retorna a la carretera. Abans però, se’m surt la cadena de la bici i entre en Ramon i jo la tornem a col·locar, també se’ns trenca una peça i ens dona per riure, acabem amb les mans negres i plens de greix.

            Jo tenia moltes ganes de veure les platges de Ses Illetes, i com els meus companys hi van estar d’acord, ens hi vàrem apropar. Duiem més de 40 km. recorreguts i ens esperava una tornada a les fosques i per carretera, però el lloc em va agradar tant que no em va fer res. Em vaig banyar sola en una platja sota la llum de la lluna, des d’on podia veure Eivissa i els seus illots, l’aigua era transparent i semblava totalment quieta.

            Ja a l’escola, sopàrem uns entrepans i anàrem a dormir. Vaig passar una nit espantosa, amb mal de queixal, suant com mai i paranoica perduda amb els escarabats, el dia anterior en Lluís en va matar un amb la meva sabatilla, l’havia roçat mentres dormia.

Sandra 

 

 

Publicat dins de Diari del Camí | Comentaris tancats a 5a Ruta Culutral: les Illes Pitïuses (juliol 05), per Sandra Soriano

Diari de Benavarri a Tremp (abril 06), per Rosa Bosch

Divendres, 14 abril 2006      23:00
hores

Arribada a Benavarri a les 9:00 hores.

Trobada amb la resta de
col·legues.

“Hola!” “Què tal?”, “Quant de
temps!”, “I tu, com et dius?”, “Jo sóc de…”, …

Esmorzar, cafè amb llet o el que
convingués, i… en marxa!

Quinze minuts de retard sobre l’hora convinguda. 10:15
hores. Tothom animat.

[@more@]

v\:* {behavior:url(#default#VML);}
o\:* {behavior:url(#default#VML);}
w\:* {behavior:url(#default#VML);}
.shape {behavior:url(#default#VML);} 

st1\:*{behavior:url(#ieooui) }

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:»Taula normal»;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:»»;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:»Times New Roman»;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

No calia portar tot el pes a
sobre, perquè tindríem els cotxes a prop. A última hora s’havia decidit que
cada dia els recolliríem i els portaríem on ens quedàvem a dormir, de manera
que es va haver d’establir un tripijoc amb els conductors, per anar-los a
recollir i portar-nos a la resta a destí.

Primera visita: un pou de gel.
Magnífica construcció, per adonar-te del què ens hem allunyat de la Natura. Aquí ens hem
distribuït per grups i cadascú ha determinat en quin volia participar:
fotografia, parlar amb la gent, diari del camí, etc. En Lluís Planes ha obert
la presentació de la marxa, aprofitant el cartell d’un pintor que inaugurava la
seva exposició. Certes coincidències amb el Camí m’han fet parar l’orella, però
no ho he acabat de “pescar”.

 

El més simbòlic i emotiu del dia
ha estat un cop hem reprès la carretera de Benavarri. L’Enric, el nostre
guia local, ha fet una marca a la roca, inspirant-se en un cartell de la “Marxa
de la Llibertat”:
una petjada, i, a sota, les quatre barres catalanes. En Lluís Planes és qui
s’ha ocupat de xopar els dits al pot de pintura vermella i repetir el gest de
Jofre, el Pilós. L’emoció es palpava. Tots, agafats de les mans, érem una
prolongació dels seus propis dits. L’esperit d’en Lluís M. Xirinacs planava
sobre tots nosaltres i s’havia penjat al coll d’en Lluís Planes, en forma de
“Pedra Filosofal”, recordant-li i recordant-nos que “prendre el seu relleu”
podia ser una autèntica creu. (De fet, ho era, i ell ho sabia!).

Però hi havia més coincidències
que marcaven uns punts importants en el camí:

–        
Avui era el 75è. aniversari de la II República.

–        
Era Divendres Sant. 1973 anys enrera un altre
“col·lega” també arrossegava la seva creu.

–        
Al cap de tres dies ressuscitava. (Aquesta em
sembla que li afegeixo jo, atès que a aquestes hores estic mig morta i em vull
donar ànims).

Sigui com sigui, admeto que se
m’han escapat un parell de llàgrimes. La teranyina que poc abans havíem vist en
el cartell del qual us parlava abans, em començava a enganxar. I aquelles ales
dibuixades al voltant de la teranyina em començaven a elevar l’esperit.
L’experiència prometia.

En Xavier Espar ens ha dirigit
unes emotives paraules, i tot mirant al jovent ha dit que “ja podia morir en
pau”, perquè sabia que ells continuarien regant els camins de la nostra terra
amb les seves passes. (I la seva suor, dit sigui de passada!).

Un silenci de quaranta-cinc
segons ha estat el tret de sortida…

Durant el trajecte hem passat per
uns canyers. De les canyes velles i seques en sortien uns brots verds i
tendres. “La nova saba de Catalunya”, he pensat, fent el paral·lel amb les
paraules del “Jove” Espar.

Hem continuat caminant…

I caminant…

“… El camí fa pujada, i jo vaig
a peu…”, cantaven els nostres peus.

Ens hem parat un parell de
vegades, o tres. En una d’elles un senyor molt amable ha bolcat un raig de la
seva cultura a la nostra gravadora, –fins que se n’ha cansat–, i en un últim
intent de saciar la nostra inesgotable curiositat ens ha obert l’església del
poble, que estava a tocar de casa seva. Estava presidida per la imatge de dues
santes: Santa Carme i Santa Llúcia (curiosament, aquesta encara conservava els
ulls al seu lloc, és a dir a la safata que duia a la mà).

Faltava poc més d’un quilòmetre
per arribar a l’entrepà… Vull dir a Segarres Altes. Eren gairebé les
dues.

Una pujadeta més i en un petit
pla ens hem trobat una enorme alzina que ens tenia a punt una magnífica ombra
on tots hem pogut gaudir d’un merescut dinar. Fins i tot els peus s’han “tret”
les botes. I alguns cantaven d’alegria!

 

Si abans mirar endarrera i dir
adéu a Benavarri havia estat fàcil, ara, després de dinar, amb el sol clavat a
la pell i la migdiada penjada d’una branca, es feia difícil precisar per on
havíem de dirigir les properes passes. L’antiga ruta havia estat esborrada pel
temps i fora de “l’autopista” que es prolongava muntanya enllà, per on hi
circulaven els ramats nòmades, poca cosa es podia besllumar per entre els
arbres. Però hem agafat un camí preciós, farcit de cristalls de guix i altres
joies de la coqueta Gea, que ens ha portat a Lluçars.

Allà s’han organitzat per anar a
rescatar els “carros” i poder-nos portar a Viacamp, on soparíem, ens
dutxaríem i reposaríem l’esquelet.

Però la vida del pelegrí és més dura del que els nens de
l’estat del benestar podem suportar, i això de dutxar-se amb la suor del camí i
dormir amb matalàs de ciment està tan lluny del coixí de plomes de la nostra realitat
que la immersió total a la duresa del “Camí” s’haurà de posposar 48 hores. O
potser 96. O, qui sap?. Potser serà en una altra reencarnació. Al menys pel que
respecta a mi… Jo necessitava una dutxa com Déu mana i un bon llit on
rendir-me a Morfeu.

 

I, ara, amb el vostre permís,
agafaré el matalàs de molles i em gronxaré entre mig dels somnis, tot demanant
a l’Àngel de la Guarda
que em posi l’esperit a punt per celebrar que demà serà Dissabte Sant
Tornem-hi.

 

Bona nit … zzzzzzzzzzzz


 

Dissabte, 15 abril 2006         23:30
hores

 

Començo a adonar-me que ja no sóc
jo qui fa el Camí, sinó que és ell qui em porta a mi. Però faré un esforç per
ser objectiva… Pel Camí!

 

El caos ha regnat durant les
primeres dues hores d’aquest matí: Mentre uns no faríem un pas sense un parell
d’ous ferrats, beicon, patates fregides i un gotet de vi per esmorzar, (encara
recordàvem la “pàjara” del dia abans per culpa de la gana!), uns altres
passaven amb un iogurt endolcit amb un “fem-ne via, que a les 9:00 ens esperen
a Lluçars!”, i uns altres encara no s’havien tret la son de sobre per saber el
que estava passant. (Mentrestant, les cambreres no donaven abast).

Finalment, a les 10:00, tothom
estava preparat per escoltar i seguir al “cicerone” José-María, pels llocs
d’interès cultural de Lluçars. Molt interessant. Pujar al campanar, per
aquella escala de cargol, fosca i estreta, em va fer recordar un mal son que
tenia de petita, però un cop a dalt, la vista era extraordinària. Alguns hi
havíem pujat el dia abans, mentre esperàvem que els conductors arribessin amb
els cotxes. Per tant no hem repetit l’experiència. També vam veure la Torre del Castell de
Lluçars, que s’està restaurant. A ressaltar la “porcellana fina” de l’inodor
(de ben segur que ho era, perquè estava totalment a l’aire lliure).

A les 11:15 hores hem enfilat cap
al següent destí: Montanyana.

 

Tal i com ja es va suggerir ahir,
la primera hora del camí es faria en silenci… En Lluís Planes ha hagut
d’admetre la nostra més absoluta incapacitat “per callar durant seixanta
minuts”… No s’ha pogut estar de dir-ho. Jo, l’entenc. El xivarri era
d’escàndol.

Un espontani “Flautista
d’Hamelin” intentava fer surar el seu so per sobre la cridòria, però només ho
ha anat aconseguint a mida que el cansament anava aplacant l’eufòria.

El camí d’avui ha estat dur i,
sobre tot, difícil de trobar. La pluja de la matinada ha format una mena de
pasteta argilosa que s’enganxava als ànims, creant un clima espès. I els nervis
s’han començat a desfermar en arribar al “Poble Fantasma”, on, per colmo
de mals, queia aigua a bots i barrals.

 

L’harmonia no acabava de trobar el seu lloc en el grup i
tothom anava una mica a la seva bola. En certs moments em donava la sensació que
ovelles, pastor i gos s’havien canviat els papers i que tots havíem perdut el
Camí de vista. Potser hagués calgut un altre “acte sagrat”, com el de la Pedra del Xiri del dia
anterior, atès que aquella forta presència que ens havia donat la sortida s’havia
esvaït.

Això m’ha fet reflexionar i el
meu cap s’ha començat a embolicar en elucubracions, que potser no porten
enlloc, però que em ve de gust mencionar (aprofitant que aquest és el meu espai
de silenci):

El Camí de Santiago és una cosa
concreta: El camí, de Santiago. El nostre “Camí” és totalment abstracte. Hi
falta en “Santiago”, o en “Pere”, o en “Joan”, o la “Maria”, o la “Pepeta”…
Són les persones, –o els “Sers”, o les “causes” –, els que marquen un camí, els
que donen caràcter a un acte. O, al menys, això em penso.

Avui, només he “sentit” al
Portador de la Pedra
Filosofal
en una ocasió, quan, impotent, ha trencat el
seu silenci per queixar-se de la manca de respecte, totalment fonamentada, cap
a la seva sol·licitud d’harmonia amb la Natura. A l’hora de dinar l’he vist allunyar-se
uns instants en un cim… Per sentir la veu del Camí?…

He sentit una punxadeta al cor…

Hem dinat. “Ràpid, ràpid, que vol ploure!…”

(Més tard m’he assabentat que
algú, que no era “el” pastor, marcava el pas. Fins que en Lluís Ardèvol ha
decidit plantar-se. A partir d’aquí tot s’ha asserenat…)

 

Els llocs per on hem passat eren
magnífics. Em sembla que tota la gamma “Pantone” ha passat per davant dels
nostres ulls. És clar que és probable que alguns els tinguéssim entelats per
les inclemències del temps i no els poguéssim gaudir en tota la seva magnitud,
però jo he tingut el privilegi de poder veure l’acolorida màgia de la vida a
través de les paraules d’en Xavier Guix, un “senyal” en el meu camí. Ja,
ahir, el seu càustic humor va començar a fer pampallugues als meus ulls
somniadors.

8I, avui, el  8  de l’         s’ha trobat en aquell punt mig on es
tanca un cercle i se n’obra un de nou. El culpable? Tarkovski. Aquí està la
màgia del TAO. Tot el demés són… Jugades del coco! 

A l’hora de sopar els que estàvem
a la taula: en Ramon Guitó, en Xavier Aranda, l’Elisabet, en Xavier Guix i jo
ens hem fet un bon tip de filosofia vital, aquella que ve marcada per fets
concrets que donen un gir a la teva vida. El gir que, a poc a poc, haurà d’anar
agafant aquest Camí, per tal d’arribar a lligar caps.

 

Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4

st1\:*{behavior:url(#ieooui) }

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:»Taula normal»;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:»»;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:»Times New Roman»;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Demano als Àngels
de la Guarda
que es posin a treballar perquè les tiroides d’en Lluís Planes li facin tibar
les regnes, en lloc de deixar-les anar.

No volem que
l’estel caigui!

 

 

 

Malgrat tot, avui ha estat un dia ple de bons moments. Un
d’ells: Refrescar-me els peus adolorits en un riu d’aigües cristal·lines. Un autèntic
plaer, que en Lluís Planes ha gaudit fins l’engonal.

 

Demà: a
les 9:00
tothom a punt.

I
esmorzat!!!

 

 

BONA NIT !

 

 

Diumenge, 16 abril 2006     21:30
hores

 

Avui em sento com una caminant de
passarel·la. No estic avesada a aquestes heroïcitats i ja ho he donat tot de
mi. Només espero agafar el llit i permetre que els meus ossos es posin a lloc.
Ara mateix tinc la sensació que els he anat recollint pel camí i tota jo sóc
com un trencaclosques.

Tot i amb això, aprofitaré el
temps per dedicar uns minuts a aquest diari, abans d’anar a sopar.

 

El dia ha començat de meravella:
Reunió de grup, xerrada del que pretén el Camí i èmfasi en la primera hora de
silenci. Avui els “xerraires” aniran al darrera de tot…

Semblava com si els Àngels de la Guarda haguessin escoltat
les meves súpliques d’ahir. Què diferents són les coses amb un líder, algú que
representi l’esperit del grup!

Hem sortit de Port de
Muntanyana
a les 10:30…

 

(A sopar!! Va, que es fa tard!!!)

 

CONTINUARÀ…

 

 

Són les 13:30 hores del dilluns
17 d’abril de 2006. Per fi una estoneta de calma per “fer els deures”, mentre
el dinar de germanor amb el poble d’Isona es va coent.

 

Ahir vam sortir a les 10:30 de Port
de Muntanyana
. La primera hora de silenci, pràcticament, es va respectar
tota. Es van anar marcar els senyals i tot seguia amb un ordre necessari. El
recorregut va ser preciós i el camí anava sortint tot sol. Les explicacions
dels nostres guies, en Lluís i en Ramon, així com les de la Núria, la guia local, van
ser extraordinàries. Espero que els que s’encarreguen de la part més documental
del Camí complementin aquest diari, per poder ajuntar totes les peces. Segur
que serà un tapís molt especial!

Bé, continuem.

 

El primer senyal de vida, en molt
tros, el vam trobar al Mas Toribio i Mas Miquel, on hi vam conèixer a en Jaume,
“l’últim esclau d’aquestes terres”, segons paraules seves. Un pastor que fins a
l’edat de 12 anys havia viscut en una d’aquelles cases, –ara abandonades com
tantes d’altres que hem anat trobant pel camí–. Se’l veia un home de món,
malgrat no haver-se mogut del lloc. Els seus ulls blaus encara conservaven la
claredat de la persona que no s’ha deixat entabanar per teories, i la mirada de
reüll cap als senyors de les paraules, –ell sabia prou bé què significava “anar
a treballar pels savis” –. Segurament per això tenia cura del seu ramat,
–sempre és més fàcil contagiar-se de l’alegria d’aquests animalets que dels
animalassos de ciutat. En Ramon, el guia del taxi-escombra, segur que també
compartiria aquesta opinió, ja que des del primer dia vaig tenir clar que tenia
poca paciència amb els caminants de passarel·la–.

El ramat de xais que l’anava
seguint tot darrera feia goig de veure. Podíem endevinar l’edat pel seu color,
els petits semblava que anessin vestits de primera comunió, amb el seu blanc
immaculat. Tots ells, travessant aquell prat d’un verd maragda, em van fer
venir llàgrimes als ulls. La bellesa sempre m’ha captivat.

En Jaume tenia dos fills. O dues
filles, no ho recordo. En Chalamanch li va preguntar pel tema escolar… És
curiós que, jo, tot i essent de pagès, he estat una privilegiada: L’escola a
dos quilòmetres, el terreny completament pla, bona comunicació, el veí més
proper a menys de cinc-cents metres, esplanades de terra fèrtil que es perdien
en la llunyania i totalment de regadiu… Com us dic, una privilegiada.
L’aridesa en les condicions de la gent de muntanya hauria de ser una lliçó per
tots aquells nens mimats del progrés, que som nosaltres…

M’estic enrotllant…

Tornem amb en Jaume. A part dels ulls, em va cridar
l’atenció el seu cabell blanc, el seu somriure, també blanc, amb unes dents
precioses, que deixaven entreveure la satisfacció d’un home que no enveja res,
que té el què vol i que s’estima el que té. La bellesa s’havia instal·lat en
aquell ser i estic segura que, per més temps que passi, el seu aspecte no
canviarà…

Els “instants” tenen aquesta màgia. Sempre són de cadascú.
I aquest va ser el meu. Especial…

 

Vam continuar caminant. La parada
per dinar va arribar més aviat del que m’esperava, cosa que molts vam agrair.
El Camí es feia notar i el meu cansament anava en augment. Fins que vam arribar
al coll, on s’albirava la Conca
de Tremp
. Magnífica vista! Certament es mereixia la reverència que li va
dedicar en Lluís Ardèvol.

Fi de trajecte, per fi! No podia
més…

Ens van donar mitja hora per fer estiraments amb en
Chalamanch, que, malauradament, es va convertir en deu minuts mal comptats i un
“correm, fem-ne via, que hem d’arribar a no sé on”, on ens esperaven els
cotxes. Una hora més de camí!!! A peu!!!

Em vaig carregar les cames a coll
i em vaig posar a caminar sense esma, amb la fatalitat de qui no controla el
camí, sinó que és el Camí qui, inevitablement, el controla a ell…

 

Finalment vam poder pujar als
cotxes per arribar a Tremp, on ens esperava una recepció de l’alcalde i
un vídeo del Camí. Aquest vídeo va marcar un punt d’inflexió important: Vaig
entendre la idea del Camí, l’empenta del Camí, el fet del Camí, la gent del
Camí, el camí del Camí…! Tot va despertar el meu interès adormit. I em vaig
donar compte que jo no estava preparada pel Camí, però que, malgrat això, el
Camí no m’havia fet cap lleig i m’estava permetent gaudir d’un tarannà que
desconeixia.

 

Abans d’aquest acte, tot el grup
ens vam reunir en el pavelló, on la majoria passarien la nit, i ens van donar
unes quantes directrius pel dia següent. Que n’és d’important aplegar a totes
les ovelles i que el pastor els hi dediqui quatre paraules de confort. Entre
això i el vídeo se’m van fer algunes clarianes a la ment.

 

Recordo la resta de la vesprada
en mig de boirines, pel cansament. Tot se’m feia feixuc i en Ramon i jo vam
decidir no anar a fer el recorregut guiat per la ciutat. Jo no podia més. Ens
vam anar a dutxar a casa d’en Ramon, on hi passaríem la nit, i vaig aprofitar
per escriure quatre ratlles en aquest diari. M’hagués agradat tenir tot el
temps necessari per buidar-me del camí, però no va ser possible. Ens esperaven
per sopar.

Reconec que el piscolabis de
benvinguda a l’ajuntament s’havia fet amb molta cura, i el sopar al restaurant
“Buenos Aires” no podia haver estat triat amb més gust (potser aquí vaig
començar a valorar la feina feta), però jo havia traspassat el límit de les
meves forces. No podia més.

Me’n vaig anar a dormir amb el
cap empatxat, l’estómac ple i l’esperit exhaust. I sense ni un gram d’energia
per poder fer net, –la tasca que se m’havia encomanat, de portar el Diari del
Camí, m’anava com anell al dit per relaxar-me, però a aquella hora, un quart
d’una de la matinada, no tenia esma ni per agafar el llapis–.

Vaig tenir una nit farcida de somnis.
En un d’ells, la Bel,
la mallorquina, segurament en representació meva, estava buidant els budells en
algun punt del camí. La quantitat era tan considerable que es va quedar feta
una caca. La lectura és fàcil: Veus què té passar-se dels límits? Jo, certament,
m’havia passat. I la sensació no m’agradava.

Serà veritat que el camí un el fa
sol, al seu ritme?

 

 

Dilluns, 17 d’abril de 2006   22:45
hores

 

Sembla estrany que la gratitud,
un producte de primera necessitat, sigui l’assignatura pendent a la majoria de
nosaltres. Tant de bo tots els senyals del camí indiquessin cap a aquesta
direcció i aquest producte ens creés addicció. Dic això perquè aquests quatre
dies han estat un curs intensiu en valors.

El programa no estava escrit
enlloc, però els passos mantenien un perfecte ordre correlatiu… Des del
buidat d’idees preconcebudes, fins a la permeabilitat dels nostres limitats
punts de vista, passant per elegants moviments de cintura, i sense oblidar
mantenir un to afectuós. Les classes se succeïen i apreníem gairebé sense ni
donar-nos-en compte. Els mestres, senzillament, genials!

(Espero que, després d’aquest
treball, m’apugin una mica la nota, perquè sóc conscient que, tot i comptant
amb la seva bona voluntat, tan sols esgarrapo un aprovat justet).

 

Alguns hem trobat a faltar
algunes coses, però jo, personalment, també he de dir que n’he recollit
d’altres molt valuoses. Entre elles la serenitat de qui sap el terreny que
trepitja i els motius que el porten a donar-se al Camí, que no són altres que
l’altruisme i l’amor a la terra i als seus habitants, amb una visió de futur
clara: la cohesió dels Països Catalans. Idees i realitats, aquestes, que mai
s’havien creuat en el meu camí. Espero que se’m disculpi la meva manca
d’experiència en aquest terreny. Estic en deute als qui em van deixar
matricular fora de termini.

 

Després d’una nit de reconfortant
descans a casa d’en Ramon, el guia-taxista de Tremp, el matí s’ha llevat d’hora
per menar la pressa al despertador. Sense cap compassió, a les set en punt, ha
tallat el rotllo als meus somnis i m’ha fet aixecar. A les vuit havíem de
reunir-nos al pavelló, on es faria la cloenda formal i la valoració d’aquesta
experiència per part de tot el grup.

Hem començat a les nou. Un cop
més la informalitat ha tingut un efecte dominó, i tot s’ha anat endarrerint.
Les queixes sobre aquest tema han quedat perfectament gravades per l’ull
cinematogràfic d’en Guix. I les imatges i paraules pronunciades amb la
vehemència que caracteritza a en Ramon Guitó, aniran acompanyades de la
corresponent “carta al director” del seu puny i lletra, amb punts a revisar i
la subseqüents suggerències.

Personalment crec que fóra bo
considerar les seves recomanacions, donat que el seu nivell organitzatiu supera
amb escreix qualsevol expectativa dels que estàvem allà. No en va durant molts
anys es va dedicar a preparar les pistes per les competicions d’orientació. És
clar que, potser, haurem de suportar els decibels de la seva autoritària
estructura mental i assumir que certes coses són bàsiques, però, a la llarga,
ens beneficiarà a tots. (Entre tu i jo, Lluís-relleu-Planes, continua mantenint
el teu ritme de veu. Fa que els seus aguts no em ratllin l’ànima).

 

En David, el guia que ens ha
acompanyat pel Castell de,
amb les seves explicacions, pausades i en perfecte ordre, ha estat el just
contrapès al desequilibri que es produeix quan la improvisació mana sobre la
previsió. Una anècdota per il·lustrar el que vull dir: Després de la reunió de
grup teníem l’esmorzar a punt en un bar de Tremp. Fins aquí, bé. Però a l’hora
de pagar (5 € cadascú, mira què senzill!), tres s’han fet l’orni. Vull pensar
que s’havien fet malament els comptes. Sigui com sigui El Camí s’ha hagut de
rascar 15 €. No és just. A l’hora de dinar hi ha hagut esbandida general i, és clar,
això ha provocat certs problemes logístics amb el transport a l’hora de tornar
a casa. On està el compromís?

Al final, com sempre, tot s’ha
arreglat de la millor manera, i els cantells s’han anat llimant amb el dinar,
quan els punts de vista i les maneres de ser de cadascú s’han posat sobre la
taula. “Tot és millorable, però el treball dels pioners implica el risc
d’equivocar-se, el que compta són els resultats”, seria la idea final. I avui
tot el poble d’Isona s’ha assabentat del nostre pas per les seves vides.
Ens han tractat a cos de rei i l’alcalde de Tremp ens ha tingut unes atencions
que hem valorat molt positivament. L’arròs i la carn a la brasa estava per
llepar-s’hi els dits. Fins i tot hem pogut tastar el pastís.

L’aplec d’avui en aquesta població mereixeria un capítol
apart, però segurament aquesta festa té moltes entrades al Google, o està ja
recollida en centenars de guies, llibres o revistes, així que només faré esment
a un punt clau: El temps. No és el mateix començar una cosa que fer-la per
tradició. D’aquí a cent anys els “Amics del Camí” es podran moure per aquesta
línia de l’infinit amb la mateixa elegància que els voltors que hem vist per
alguns indrets del trajecte, quan planegen sobre els nostres caps, i no tindrem
res a envejar a ningú. No caldrà que ens preocupem del transport, ni de
l’hostal, ni de les dutxes, ni de res. Tothom s’afegirà a la cançó del Camí,
com si ho hagués assajat tota la vida. Talment com els cantors de Caramelles d’Isona,
tots en cor, seguint un ritme, gravat de generacions en el seu ADN.

Tota tradició té els seus orígens, i “El Camí” està en els
seus inicis. Així ho vol constatar aquest Diari. I, per si no està prou clar,
dir que estic encantada amb l’experiència i em subscric a la idea que ha
llançat en Lluís Ardèvol de seguir-los per deixar constància escrita d’unes
vivències úniques i irrepetibles, viscudes de primera mà i intentant captar el
sentir comú, tant com això sigui possible.

Ho deixo a la vostra
consideració.

 

Afegir que, si els senyals tenen
algun sentit, aquest tram, el 8è, per mi és el primer. O sigui que ja me n’he
perdut 7, el meu número de la sort, segons els astròlegs. (Malauradament, mai
no podré saber el què m’he perdut).

Si a això li afegim que, segons
els experts en numerologia, el meu número de destí és el 8, he arribat en el
moment oportú. De manera que si el meu destí és anar tancant cercles i
obrint-ne de nous, no m’importaria fer-ho resseguint els infinits vuits
d’aquesta terra meva, que tan lluny sento de mi. Potser ja comença a ser hora
que sàpiga on tinc les arrels. Fins ara el “Bosch” no m’ha deixat veure
l’arbre. Serà per això que molt sovint semblava que trepitgés m – – – -? Encara
que, ben mirat, potser és veritat que porta sort. Al cap i a la fi estic aquí.
No?

 

 

NOTES DISPERSES RECOLLIDES EN
AQUESTA ETAPA
.

 

Malauradament no puc posar nom a totes les cares que
surten a les fotos. També és veritat que no vaig parlar amb tots els membres de
l’expedició. O sigui que sóc conscient que això és una crònica incompleta d’una
aventura. Espero que m’ho disculpeu.

Sí que acabaré, però, amb alguns
records que m’han quedat dispersos per la memòria, per intentar que el forat
del meu oblit no es faci més gros.

 

Com és habitual en qualsevol grup
nombrós, una mena de selecció natural fa que aquest s’organitzi en subgrups i
que d’aquests subgrups en surtin nous subgrups. Això fa que les converses
siguin moltes i variades.

A trets generals diria que en el
grup hi havia tres subgrups:

–        
els que feien país,

–        
els que feien una excursió,

–        
els que no feien ni una cosa ni l’altre, sinó
tot el contrari.

Dels primers en vaig aprendre tot
el que sé del Camí i em van contagiar un cert esperit patriòtic que, potser, ja
començava a ser hora. No m’estendré parlant-vos d’ells. En tot cas, mireu la
pàgina www.elcami.org.

Dels segons també en vaig aprendre molt. Entre altres
coses que no es pot anar a la muntanya sense les coses bàsiques, com un bon
calçat, un bon paravent, una bona motxilla, crema pel sol, aigua… I vi. Per
què no? Ah! I que la Visa
no et serveix de res!

Quant als tercers, em veig obligada a fer subgrups:

–        
Els Alternatius. La seva màxima aspiració
és fusionar-se amb tot i amb tothom. No poden deixar d’aplicar les mil i una
tècniques que han après en els mil i un cursets en els quals s’han apuntat
abans que a aquest, i el seu nivell cultural es mesura per la quantitat de
“gurus” que els han ensenyat el melic. Escoltar-los és tota una teràpia de
paciència i tolerància. De tant en tant te n’has d’apartar una mica perquè la
seva veu de xiulet no t’acabi foradant el cervell.

–        
Els Integrals. Són aquells que més o
menys ocupen un lloc en el món, un lloc professional, perfectament remunerat,
(per sobre dels mil, s’entén), amb un peu mòbil, que balla ara aquí, ara allà,
depenent dels interessos del moment, i un altre fortament collat a terra.
Aquesta gent em mereix tal respecte que, quan sigui gran, vull ser com ells.
Mai cap utopia els farà perdre el seny i sempre tindran prou recursos per donar
un cop de mà a qui s’ho mereixi. Són generosos, però la seva caritat sol ser
ben entesa. Mai es compadeixen dels penjats.

–        
Els Buscadors. Són els típics que es
queden enganxats al vol d’una papallona. Tot els “toca”. I s’emocionen. I et
parlen de com els enamora el cant dels ocells. I, fins i tot, se’ls escapa
alguna llàgrima quan algú els demana l’hora, tenen tanta necessitat de sentir
la veu d’allò més profund de l’altre! Els alternatius sempre se’n compadeixen
una mica. Els integrals se’ls miren de reüll.

–        
Els Perduts. Aquests no saben on tenen el
nord i sempre arriben als llocs per casualitat. Tenen, però, aquell toc de
gràcia que els fa especials.

–        
Els Marxosos. Aquests tant se’ls en fot
estar a la muntanya, com a la plana, com a la lluna. Ells porten l’alegria al
cos i el silenci no està convidat a la festa: Per quatre dies que som aquí, per
què perdre el temps en meditacions transcendentals o en converses
transcendents? Qui s’apunta a la gresca? Al seu grup hi pot entrar tothom que
tingui ganes de divertir-se.

–        
Els Altres. Compte amb aquests! Cada un
és un món i difícilment s’uneixen a cap grup, com no sigui per ser-ne els
líders. Aquí hi podem trobar de tot: Alternatius camuflats, integrals
revulsius, buscadors caçats, marxosos disfressats,… I, sobre tot, molts ex:
ex-directius, ex-esclaus, ex-robots, ex-patriats… Ecs! Quin fàstic aquesta
vida tan exigent! Millor anar sol que mal acompanyat!

 

 

DEDICATÒRIES D’ALTRES COL·LEGUES DE “CAMÍ”.

 

Abans de res, una petita nota de descàrrec:

Jo em pensava que al final del dia tindríem prou temps
perquè cadascú anotés en el Diari el que li passés pel cap. No va ser així. Per
tant, això és el que hi ha:

 

Gràcies als amics del Camí perquè tots junts m’heu fet
emocionar i m’heu deixat molt bon cor i ànima. Gràcies per nodrir-me. –Bel-

 

L’aliment que comparteixo amb tu, amb l’afecte d’una vera
germanor, és la prova de l’entrega dels nostres cors. –Jaume-

 

Els catalans som collonuts, ja és hora de demostrar-ho!!!!
–Joan Carles-

 

15-IV-06

Avui ha estat un dia de reflexió per descans forçat, però
m’ha agradat, he pogut visitar el poble de Lluçars i hem tingut tota mena de
informació a càrrec d’en Josep M. Després hem visitat una fàbrica de xocolata i
una altra de formatges. I finalment he pogut parlar amb la gent del país, la que
viu en aquesta acollidora i alhora inhòspita terra. La gent gran que ha viscut,
suat, patit i treballat aquests indrets, que m’han explicat les seves alegries,
les seves penes i les seves vivències… Gràcies a tots.

 

17-IV-06

Avui he pogut caminar sense cap impediment, dono gràcies
als meus guies, m’han ajudat, hem passat per llocs inhòspits, amb vegetació
baixa, agresta, amb masies derruïdes, ermites plenes d’heures,…

(El que falta ho passaré per internet). –Elisabet-

 

 

HORA DELS ADÉUS.

 

Sí, nois, l’hora de dir-nos adéu. Per aquest cop!

Fins la propera Xavier, Luís-Mi, Oxana, Elisabet (em sap
greu que sentissis “que passàvem de tu” a la nostra taula), Bel, Jaume,
Lluïsos, Xaviers, Mª Luz (qui l’atrapa a aquesta bonica “xerpa” peruana?),
Ramon, Candi, Marta, Laia, Núria, Joan Carles, etc., etc., etc.

 

Tinc ganes de tornar-me a refrescar la memòria amb el
vídeo del Camí.

 

Publicat dins de Diari del Camí | Comentaris tancats a Diari de Benavarri a Tremp (abril 06), per Rosa Bosch

Text de la 8a ruta cultural (Xavier Espar)

Amics caminadors:

 Després d’uns dies d’intens descans començo a piular. Així us transmeto alguns comentaris.

            Això del camí és droga dura, enganxa que no vegis! Jo m’he perdut dues sortides però les que he fet no han tingut desperdici. Pura meravella!

            Vull donar les gràcies a tothom per tantes experiències que hem viscut junts, i als organitzadors del PAS.

[@more@]

            Calça curta, també dono les gràcies a les gatoses, ginebrers, romegueres i argelagues que m’han fustigat tot el camí. Quins secarrals! Autèntiques segarres, sort que era primavera. Aquesta vegetació endurida m’era símbol dels Països Catalans que ens han tocat viure.

            Algú pensarà que la Catalunya gran va ser la dels almogàvers quan els peixos de la Mediterrània portaven les quatre barres al llom. No hi estic gens d’acord. Avui el senyor Bush podria també sentir-se orgullós de les seves aventures imperialistes pel món islàmic. Comentava amb en Lluís Planes, que el que Catalunya ha de donar a Europa i al Món, encara no ho ha donat. S’exclamava per que li deia que era una sort que siguem un país amb una economia fiscalment esquilmada, sense exèrcits, amb estructures polítiques febles i uns polítics que no donen la talla. Cada poble té el que es té, però el que l’envellida Europa necessita i el món desitja contemplar és veure exemples de comunitats nacionals amb un esperit fort, imaginatives i solidàries, unides amb una ànima gran. Tenir i refiar-se d’unes estructures desbordades genera una superba autocomplaença.

            El Camí ens uneix i ens enriqueix en el coneixement i en l’amistat, L’autorrealització comunitària d’un poble responsable, que s’informa i té opinió, lluitador de la no violència i del consens és el que el món vol veure de nosaltres.

            Aquesta ha estat la vuitena caminada. Una autèntica passada! I és que tenir uns guies com en Ramon i en lluís és un super luxe. Això em recorda els altres guies, tots excepcionals. Estic convençut que l’exèrcit d’aquest projecte depèn fonamentalment dels guies.

            L’última nit, alguns privilegiats vàrem dormir a casa seva. A mi em tocà a casa d’en Lluís Ardèvol, en correspondència amb la seva hospitalitat, jo tenia a l’auto un llibre d’Eduardo Galeano: “Palabras andantes”, per comentar amb la Neus Bramona, entusiasta del CAMÍ; com que va fallar, el varem regalar a l’amfitrió.

            Lluís: espero que a hores d’ara ja t’hauràs adonat que la Paraula és sagrada. Transcric algun fragment i així qui llegeixi aquesta nota meva en tingui un tast:

(p.2) Voces que he recogido en los caminos y sueñis míos. Palabras andantes que encontré o fuí por ellas encontrado.

(p.9) Dicen que cuando la poesía suena, las plantas no se ocupan de crecer y los pájaros olvidan la comida de sus hijos.

(p.11) La historia de la justiciera y el arcángerl que visita el palacio de pecadores (no té desperdici)

(p.17) Sr. escritor, por una vez al menos sea usted flor que huele en vez de ser cronista del aroma.

(p.18) Lo demás es lo de menos

(p.21) Los cuentos se cuentan en la noche porque en la noche vive lo sagrado y quien sabe contar cuenta sabiendo que el nombre es la cosa, que el nombre nombra.

 

Jo m’hi hagués encallat fins a la matinada, però en Xavi del PAS estava mort de son i en Jaume no parava de camorrejar com sempre. “Lo dicen los que conocen el porqué de los cuando” (p.33).

            En fi, el títol ja ho diu tot: Paraules vives que belluguen.

           

Ara al escriure en sud-americà recordo una experiència molt forta que vaig tenir, potser m’allargo però és que va ser molt fort! Era en acomiadar-nos després de la festa de les caramelles a Isona.

            En acomiadar-me d’en Luís-Mi, que malgrat els relativament pocs anys d’haver vingut de Castella es va destapar de no parar de parlar en català, en acomiadar-nos ens vàrem abraçar amb moltíssima força, punxant-nos mútuament les galtes amb els pèls mal afaitats.

            Jo pensava interiorment, aquesta abraçada és com un símbol de Catalunya i Castella que s’abracen. Després d’una història d’incomprensions i de guerres pensava per dins: no estàs essent traïdor?

            Va ser una experiència molt forta i no podria deixar-hi de pensar, de manera que a la nit hi vaig somiar, i ara ve lo bo. Mentre repetia l’abraçada en somnis, una veu angèlica, dolça però amb autoritat deia: Et felicito, aquesta abraçada ha estat molt bé. Aquí s’acaba el somni.

            En despertar-me estava sorprès i malfiat buscant-me el significat i el cap d’una estoneta el vaig interpretar. Hi ha dues castelles, la dels que s’han aturat al segle XIX, imperialistes, barroers i sense imaginació que criden contra els pobles de la península que no es volen deixar assassinar. També hi ha una altra Castella que ho pateix en silenci, tot i adonar-se que és un crim voler empobrir la riquesa de la pluralitat d’aquesta pell de brau. La pena és que no s’atreveixen a aixecar la veu. Segur que en Luís-Mi pertany a aquesta Castella i quan ens tornem a veure ens abraçarem amb la mateixa intensitat que en aquell comiat. Ja està.

            Quina excursió! La primera senyal de Benavarri, el pou de glaç, la poesia d’en Lluís Maria Xirinacs, els guies, les caramelles d’Isona i la botifarra a la brasa; en Jaume pastor i el pastor de les Sagarres Baixes; la pluja, la vegetació tan soferta; els amics de sempre i els nous amics! I do dirien a ses Illes.

            La propera CAMI-nada en Jaume Chalamanch ens haurà de fer estiraments “del cor” per poder-ho encabir tot i que no se’n perdi res.

            Una abraçada a tots.

Publicat dins de Diari del Camí | Comentaris tancats a Text de la 8a ruta cultural (Xavier Espar)

De Benavarri (Baixa Ribagorça) a Tramp (Pallars Jussà). Setmana Santa 06, per Conxita Rius Perisé

Els dies 13 al 19 d’abril més de 40 persones varem participar en la  8ena Caminada Benavarri – Tremp. Aquest va ser el primer tram del Camí que és va senyalitzar.

[@more@]

Dijous 13:

                Acompanyats per la Mir, varem fer un recorregut històric pel poble de Benavarri, des de la Plaça Major, passant pel Castell, que va finalitzar en l’ajuntament, on el  Sr. Alcalde ens va donar la benvinguda amb una càlida i amable acollida.

Divendres 14:

               Iniciem la caminada des de la Plaça Major de Benavarri, primer, en direcció al Pou de Glaç, a les afores del poble,  després  cap a Lluçars, la nostra fita d’avui. A poc més d’un Km. En un petit collet, a les envistes encara de Benavarri, és fa un bell i senzill acte ple de simbolisme i emotivitat, en que en Lluís Planes, com a coordinador general, Xavier Espar, el regidor de Benavarri, i tots els participants, varem posar la Primera Marca del Camí, en les roques a la vora del camí.

A partir d’aquest moment el grup va anar fent via; Els que volien feien trams en silenci, d’altres en petits grups tot xerrant i cantant, per aquestes encisadores “terres oblidades”.  Arribem a les Segarres Altes, després a les Segarres Baixes i conversem amb una família d’aquesta terra.  Dinem a l’ombra d’una alzina centenària, a prop d’una fonteta oblidada. Feia calor. Ara una pujada feixuga per les costes del Carrascal d’Arnero i  tot baixant per una extensa pineda cap al poble de Lluçars (Luzás), què, de lluny destaca per la grandària del seu castell i lo petitó del poble.

Dissabte 15:

En Josep Maria Bergua, jove de Lluçars i enamorat d’aquestes contrades, ens ha acompanyat en aquest primer tram des de Benavarri i ens fa de guia, al matí a Lluçars, per les meravelles arquitectòniques del seu poble –el castell del s. X i l’església romànica sota l’advocació de St. Cristòfol-.

Ens aturem a l’Almunia de San Lorenzo  tot conversant amb veïns del poble. Ara cap a Torrebaró, per un paratge de turons i conreus on, de sobte, una moneda de coure d’Alfons XII esperava que algú l’agafés.

 La meteorologia ens preparava alguna; bromes fosques s’anaven aplegant mentre dinàvem dalt d’un turó junt a la pista.

Els nostres guies pallaresos Lluís Ardèvol i Ramon Monreal, a part de marcar-nos el pas, ens explicaren els trets geològics, històrics i socioculturals més importants.

Som a Torrebaró, la calavera del poblet ens rep amb pluja com un plor de tristor d’una història oblidada.

La baixada cap al barranc de Sant Miquel és torna dificultosa a causa de la pluja  i dels camins ensulsiats per l’abandonament.  Una corrua multicolor de capelines per un paisatge ocre i abrupte; persones  en busca d’il·lusions… trobem de nou el Camí!

El roure centenari ens acull a la vora del  camí medieval, on fem una aturada.

Montanyana, fita important del patrimoni històric d’aquestes contrades, fou la gran descoberta. Aquest poble ens va fascinar.

Són de destacar l’església de Sta. Maria, l’ermita de St. Joan, i el castell del segle XI. Ramon Peris, el carter del Pont de Montanyana i persona amable, ens va fer de cicerone per tots els raconets d’aquest poble on treballa.

Anem a descansar, la jornada ha estat llarga.

Diumenge 16, un dia clar i diàfan.

Iniciem la jornada creuant el riu de La Noguera Ribagorçana, divisòria política d’aquestes terres, pel pont penjant construït pels pontoners “Nacionales” al febrer del 1938, i que comunica el vell poble d’El Pont de Montanyana, a la ribera Lleidatana, amb el nou nucli a la vora de la  carretera N-230,  cantó d’Osca.

La Núria Bergua, filla d’aquestes terres de frontera, ens explica damunt d’un  vell pont, com ha evolucionat la vida d’aquest poble i rodalies a través del fenomen de l’emigració dels seixanta i el despoblament consegüent.

Barranc amunt deixem enrere el vell Mas del Ensenyat. Conversem amb el Jaume Benedet, del Mas de Toríbio i Miquel, que treballa sol per aquestes belles desolacions. Mas del Ramon, Mas del Escolà que encara guarda a l’era  la maquinària rovellada;  ruïnes en meitat d’un paratge  oblidat.

Dalt del turó Claramunt, amb un  habitant: el Tonet  que viu en plena soledat.

Al Coll del Bímet gaudim d’una magnífica panoràmica sobre la Conca de Tremp, per on discorrerà, en properes fites, noves jornades d’El Camí. Finalitzem aquí la caminada per tal d’arribar d’hora a la recepció programada al ajuntament de Tremp.  

L’alcalde ens dona la benvinguda i s’interessà pel projecte, declarant el seu compromís de col·laborar en el seu desenvolupament per terres pallareses

Després d’aquesta experiència  som molts els que en hem enamorat del encís, de la quietud, de la bellesa d’aquestes terres de frontera.

 Conxita Rius Perisé   – Tremp  –
Setmana Santa 2006

Publicat dins de Diari del Camí | Comentaris tancats a De Benavarri (Baixa Ribagorça) a Tramp (Pallars Jussà). Setmana Santa 06, per Conxita Rius Perisé

L’Auca d’El Camí

Autor: Ramon Cuéllar i Sorribes / Joan Vilamala
Pots trobar l’auca a www.rodolins.cat/pages/indrets/cami2.html

 

Publicat dins de Poemes, art | Comentaris tancats a L’Auca d’El Camí

Recordant en Josep de Can Morera de Vallcebre (Berguedà), novembre del 05, per Xavier Espar

Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:»Taula normal»;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:»»;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:»Times New Roman»;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

 

Josep, sabem que estàs present entre nosaltres i et volem
adreçar unes paraules d’afecte els que varem tenir la joia de conèixer-te.

Hem escollit un lloc feréstec com a tu t’agradaria.
T’adonaràs que continuem fent Camí, però ens costarà de trobar un guia com el
que ens va acompanyar per la falda del mític Pedraforca.

Mentre la teva carn es va agermanant amb la terra que de
jove et va acollir, en els nostres cors encara ressonen les teves paraules
plenes de la saviesa de la muntanya del carbó, dels perills i les dreceres amb
el regust del llorer i del romaní.

El pòsit d’afecte que has deixat al fons de la nostra ànima
costarà d’oblidar. És un misteri saber com ens ajudes als amics del Camí de les
terres de llengua catalana però estem segurs de la teva presència.

 

Xavier Espar 
12-XI-2005

 

Publicat dins de Altres escrits | Comentaris tancats a Recordant en Josep de Can Morera de Vallcebre (Berguedà), novembre del 05, per Xavier Espar