Arxiu mensual: setembre de 2010

Ara observa aquest arbre. Ara digue’m si hi ets, si t’hi trobes a dintre. I ara respon: on és el camí que seguies? Més poemes de la Laia Noguera.  Tweet

D’alguna manera es percep aquell so secretíssim d’una freqüència tan alta que no l’abastem. Però hi és. Alguna cosa em diu que hi és: el petit moviment de les fulles, l’aleteig delicat de l’ocell, la presència indefinible de les coses. … Continua llegint →

Les mans de l’home que encaixaven les pedres del mur. Després, les mans de l’aigua i del vent, les mans de la molsa i el liquen. La vida té aquestes coses. [@more@]La forma i el fons no tenen distinció. Tot … Continua llegint →

En aquest punt de la pedra m’assec i miro el cel. He vist passar uns ocells i he sentit com unes fulles es movien. Aquí tot el que hi ha és buit i obert. És aquesta fesomia. Me l’emporto. Més … Continua llegint →

El caminant no busca, sinó que es posa en disposició de trobar. Ja està tot fet. Les coses ja hi són, són obertes i no esperen, simplement són on són. I és un cos. Tot és el mateix cos. El … Continua llegint →

T’has posat en camí. Arribis on arribis seràs un altre. No tinguis objectius. Esforça’t simplement a percebre el batec de la pols dintre teu.  Més poemes de la Laia Noguera.  Tweet

Jo no camino. És la terra que em camina. Em caminen les alzines. Els líquens i les pedres em caminen. Em caminen els ocells. [@more@] Em camina tot el cel sobre l’esquena, sobre el cap. Em camina sota els peus, … Continua llegint →