Les mans de l’home
que encaixaven les pedres del mur.
Després, les mans de l’aigua i del vent,
les mans de la molsa i el liquen.
La vida té aquestes coses.
[@more@]La forma i el fons
no tenen distinció.
Tot són fenòmens
d’una mateixa consciència.
La carena és el llom
d’un animal.
La vida no és més que tot això.
No vull esperar-me
a fer les coses de debò.
És igual si ets viu o mort,
tot és la mateixa substància.
No sóc diferent d’aquest matoll.Més poemes de la Laia Noguera.
En aquest punt de la pedra
m’assec i miro el cel.
He vist passar uns ocells
i he sentit com unes fulles
es movien.
Aquí tot el que hi ha
és buit i obert.
És aquesta fesomia.
Me l’emporto.
El Camí a la Marina Alta:
empremta morisca i mallorquina
Quan inicieu el recorregut del Camí per
la Marina Alta, una
antiga essència de la
Mediterrània vos acaronarà el rostre, el blau d’horitzó
profund vos connectarà amb la vida, i la terra, lluitadora constant,
prendrà el
vostre cos per dur-vos a la paciència necessària per a la bona taula i
el bon
vi. Es pot dir que a la Marina
la mar s’ha endut de mica en mica els vestigis de les cultures més
arrelades i
nostres i lentament ens torna els records, varats a les cales i a les
platges.[@more@]
En encetar el viatge el primer descobriment
que fareu és la ciutat de Dénia. Càlida, generosa i amb esperit de dona
somiadora, sembla ser una filla de la mar que seduïda pel Montgó s’ha arrecerat
al seu cau. L’herència marinera més evident és la seua cuina de poble pescador.
Si aneu al barri de Baix la Mar
podreu tastar els suquets i arrossos de peix més saborosos. Al terme de Dénia
es troba la Xara. Format
per gent amb esperit de superació, organitza tots els estius el Festacarrer,
una trobada de colles de dolçaina i tabalet, muixerangues i grups de danses
singular a la comarca i digna de mencionar per la intenció de recuperar
l’esbarjo tradicional al carrer.
De Dénia fins a Xàbia a tota hora anireu vorejant
la mar i travessareu el Montgó, muntanya mítica, marinera i germana de les
Illes, que ha marcat la identitat dels pobles que l’envolten. Quan arribeu al
cap de Sant Antoni, a una banda els austers penya-segats vos semblaran la fi
del món; a l’altra, contemplareu Xàbia encisadora i única. La ciutat custodia
tresors mil·lenaris i paratges naturals tan sorprenents com la Granadella. Esplèndida
a les nits d’estiu, s’aprofita també per a realitzar festivals com el Xàbia
Folk o el Xàbia Jazz.
Pel camí Vell arribareu fins a Gata, però no
sense haver gaudit del poblet de Jesús Pobre, sota el Montgó i envoltat de
pinars. La seua gent agradable i orgullosa ha sabut valoritzar-ne el patrimoni.
L’Associació de Veïns i Riuraus Vius són dues de les entitats més actives i han
aconseguit, entre d’altres fites, restaurar el Gran Riurau de Jesús Pobre, fet
que els ha reforçat en la tasca de preservació de la nostra cultura. En arribar
a Gata, el primer que trobareu són les botigues d’artesania de cabassos, cistelles,
bosses… antigament elaborades amb llata de margalló. Al voltant del nucli
urbà algunes cases conserven els sequers de pansa i els riuraus, peces
fonamentals de l’antiga vida rural.
La vila de Benissa, captivadora i diversa, ha
conservat en bon estat els carrers i els edificis del nucli històric, llocs que
mentre hi passegeu vos traslladaran a èpoques antigues i pròsperes. El terme,
molt extens, té un bon grapat d’ermites, llocs d’estiueig i paratges naturals
que agafen protagonisme amb activitats culturals com els Llavadors Poètics o el
cicle de Música a les Ermites. Espais com la Llobella, la Ràpita i el litoral de
Benissa són reivindicats com llocs amb alt valor ambiental pel col·lectiu El
Runar.
De camí a la vall de Pop veureu com el conreu
de la terra ha convertit les muntanyes i la vall en magnífics bancals de ceps,
ametlers i oliveres. El primer poble on arribareu serà Senija. Tradicional i
tranquil, conserva en l’essència ambdues cultures: la morisca i la mallorquina.
Després d’haver passat pel poble de Llíber aplegareu a la vila de Xaló.
Envoltada de raïm, ací s’elaboren els millors vins i misteles, així com bons
embotits i dolços. Poble agermanat amb Santa Margalida, acostuma a fer trobades
on hi ha actuacions com les d’Aspencat i Skalissai, grups de música formats per
jóvens de la Marina.
Quan arribeu a la fi del vostre viatge, entre
les sendes, paratges i pobles haureu creat imatges, tastat sabors i escoltat
paraules de la Marina. En
definitiva, haureu conegut l’ànima del poble i portareu embastades al cor les
experiències i emocions de fer el Camí. Sensacions que amb senzillesa i
humanitat Vicent Andrés Estellés va saber copsar en dos versos que ben bé
representen el nostre recorregut:
Dels volcans a
la terra dels mites nacionals i universals
Si
ens endinsem en els pobles d’aquestes dues comarques tot deixant-nos
portar pel
corrent del Camí, a la nostra retina s’imprimiran paisatges de la més
alta
bellesa, des de la negror guarnida de verd de les terres volcàniques
garrotxines i el silenci dels seus boscos –un
conjunt de terres designades com a Parc Natural a causa del seu gran
valor paisatgístic,
geològic i ecològic– fins als pobles que travessarem, amb la seva
història, les
seves tradicions i els rostres de la seva gent.
Coneixerem experiències d’innovació social que
ens poden donar mestratge, com [@more@]
ara el banc de llavors ecològiques de Montagut,
el moviment social generat pel projecte de cementiri de cendres a Oix, la
tensió social causada pel túnel de Bracons i els models de territori que ha
confrontat i els moviments i entitats socials vius a cada comarca, tots ells exponents
de persones que s’estimen la seva terra, perquè saben que són part d’ella.
Des
d’Olot podrem escollir continuar pel troncal
fins a Sant Pau de Segúries o bé enfilar el brancal de la sempre fascinant Alta
Garrotxa i passar per Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca, Montagut, Oix, Beget i
Camprodon, per desembocar de nou al camí troncal a Sant Pau.
En
deixar enrere la Garrotxa,
entrarem a una terra que aplega un gran nombre dels nostres mites nacionals i universals: el Ripollès. Viure’ls sobre el mateix
territori, passa a passa, si sabem aturar un moment la raó, ens ajudarà a
comprendre tot allò essencial i fonamental que ens volen aportar els mites i
entendrem que, sense oblidar el salt evolutiu que ens ha aportat el logos, un poble sense mites, sense
referents de valors transcendents que l’orientin vers l’assoliment de la
plenitud individual, col·lectiva, nacional i universal (segons l’abast de cada
mite), és un poble desorientat.
El
Camí al Ripollès ens permetrà viure mites com ara el del comte Guifré el Pelós,
mite de la fundació de la nació catalana; el de Núria, mite de la fertilitat;el de Montgrony (nom que ve de “mugró”), mite del nodriment i de
l’alletament; el del Comte Arnau,
mite de valors com ara l’honestedat i la justícia, o el d’Otger Cataló, mite de l’origen del nom de
Catalunya.
En
arribar a Sant Joan de les Abadesses, el camí troncal continua cap a Ripoll, i
un brancal s’enfila cap a Ogassa: El Camí de Vidabona, un camí ple
d’història (mines, fòssils, romànic), de natura (Serra Cavallera) i de mites
nacionals i universals que Lluís Maria Xirinacs va sembrar en aquests indrets
on sembla que es va coure la nostra llengua –són, entre d’altres, els mites de
la font creadora de l’univers (Taga), de la mística (Sant Amand), de la
plenitud catalana (Vidabona) i de l’ofrena de la pròpia vida (pla de can Pegot,
lloc que escollí per morir). Aquest brancal, encara en procés d’implantació,
desemboca al camí troncal entre Sant Joan i Ripoll.
Ja
ho veieu, el Camí neix amb la vocació de ser, si així ho volem col·lectivament,
a més d’un instrument turístic, d’arrelament
cultural i de cohesió social, una eina
pernodrir-nos de totes aquestes
riqueses i transformar junts el mite de les 4 barres de sang sobre un escut
defensiu –simbòlicament, és clar– en un 8, símbol d’una nova consciència i
plenitud, de renaixement i de regeneració, del pas de la violència a la no
violència o, si ho voleu, a la transviolència i, en definitiva, d’evolució cap
a una nova manera més comunitària i fraterna de ser, de fer, d’estar en el món
i de relacionar-nos entre persones i entre pobles.
Tal
com s’esdevé amb tot allò que ens ofereix cada terra que recorrem tot fent el
Camí, no ens ho acabarem tot ni de bon tros. Humilment, doncs, conformem-nos a
fer-ne un petit tast, però que sigui intens: estiguem prou oberts perquè ens
penetri fins al punt que ens amarin la seva bellesa i la seva riquesa sublims.
Aleshores, els paisatges i les persones que haurem viscut ja formaran part irremeiablement
de nosaltres, i nosaltres, d’ells; vet aquí el principi d’holicitat: el país i
nosaltres esdevenim u, perquè sabem que en som part i, al mateix temps, el
tenim sencer dins nostre.
Tenim
al davant a uns valents, a aquells que han decidit que no hi ha millor
forma de viatjar que amb la força de les seues cames. Però en esta
ocasió la seua caminada no només té l’objectiu de fer una passejada
fins que se’ns acaben les forces. La gent que tenim al davant han
encetat un projecte que els porta fins a la comarca d’Els Ports. I el
perquè de la seua arribada és ben senzill. Volen recórrer de nord a sud
i d’est a oest tots aquells territoris de parla catalana. Tot eixe
camíté una màgia especial perquè
[@more@] ha de servir per a que en un futur
siguen d’altres els que prenguen exemple, els que vulguen conèixer la
cultura que l’envolta i les diferents vessants que pren si fem uns
quilòmetres al nord o a l’oest. Si a més d’això, es pot gaudir del
paisatge privilegiat que només els Països Catalans poden arribar a
oferir imagineu-vos com d’interessant pot arribar a ser l’experiència.
Avui us envegem. O més bé envegem els vostres ulls, perquè han pogut
vore i comprovar com de bonic pot arribar a ser el que tenim al nostre
voltant. Avui envegem les vostres orelles, perquè segur que heu après
paraules, expressions, formes de xerrar que ni tan sols sabíeu que
existien. No us podeu imaginar com de bonic és marxar fins el Bages,
les terres de l’Ebre o la Marina i comprovar que utilitzen una mateixa
paraula, només a eixos tres llocs per fer referència a la mateixa cosa.
No sabem molt bé si envegem les vostres cames perquè deuen portar tants quilòmetres al damunt, que no sabem si aguantaríem.
Vosaltres
que heu recorregut i recorrereu tots aquells territoris de parla
catalana. Ja heu vist que no som els més rics del món, ni tenim grans
edificis on us podem deixar dormir. Nosaltres som de poble…
