Divendres, 14 abril 2006 23:00
hores
Arribada a Benavarri a les 9:00 hores.
Trobada amb la resta de
col·legues.
“Hola!” “Què tal?”, “Quant de
temps!”, “I tu, com et dius?”, “Jo sóc de…”, …
Esmorzar, cafè amb llet o el que
convingués, i… en marxa!
Quinze minuts de retard sobre l’hora convinguda. 10:15
hores. Tothom animat.
[@more@]
v\:* {behavior:url(#default#VML);}
o\:* {behavior:url(#default#VML);}
w\:* {behavior:url(#default#VML);}
.shape {behavior:url(#default#VML);}
st1\:*{behavior:url(#ieooui) }
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:»Taula normal»;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:»»;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:»Times New Roman»;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}
No calia portar tot el pes a
sobre, perquè tindríem els cotxes a prop. A última hora s’havia decidit que
cada dia els recolliríem i els portaríem on ens quedàvem a dormir, de manera
que es va haver d’establir un tripijoc amb els conductors, per anar-los a
recollir i portar-nos a la resta a destí.
Primera visita: un pou de gel.
Magnífica construcció, per adonar-te del què ens hem allunyat de la Natura. Aquí ens hem
distribuït per grups i cadascú ha determinat en quin volia participar:
fotografia, parlar amb la gent, diari del camí, etc. En Lluís Planes ha obert
la presentació de la marxa, aprofitant el cartell d’un pintor que inaugurava la
seva exposició. Certes coincidències amb el Camí m’han fet parar l’orella, però
no ho he acabat de “pescar”.
El més simbòlic i emotiu del dia
ha estat un cop hem reprès la carretera de Benavarri. L’Enric, el nostre
guia local, ha fet una marca a la roca, inspirant-se en un cartell de la “Marxa
de la Llibertat”:
una petjada, i, a sota, les quatre barres catalanes. En Lluís Planes és qui
s’ha ocupat de xopar els dits al pot de pintura vermella i repetir el gest de
Jofre, el Pilós. L’emoció es palpava. Tots, agafats de les mans, érem una
prolongació dels seus propis dits. L’esperit d’en Lluís M. Xirinacs planava
sobre tots nosaltres i s’havia penjat al coll d’en Lluís Planes, en forma de
“Pedra Filosofal”, recordant-li i recordant-nos que “prendre el seu relleu”
podia ser una autèntica creu. (De fet, ho era, i ell ho sabia!).
Però hi havia més coincidències
que marcaven uns punts importants en el camí:
–
Avui era el 75è. aniversari de la II República.
–
Era Divendres Sant. 1973 anys enrera un altre
“col·lega” també arrossegava la seva creu.
–
Al cap de tres dies ressuscitava. (Aquesta em
sembla que li afegeixo jo, atès que a aquestes hores estic mig morta i em vull
donar ànims).
Sigui com sigui, admeto que se
m’han escapat un parell de llàgrimes. La teranyina que poc abans havíem vist en
el cartell del qual us parlava abans, em començava a enganxar. I aquelles ales
dibuixades al voltant de la teranyina em començaven a elevar l’esperit.
L’experiència prometia.
En Xavier Espar ens ha dirigit
unes emotives paraules, i tot mirant al jovent ha dit que “ja podia morir en
pau”, perquè sabia que ells continuarien regant els camins de la nostra terra
amb les seves passes. (I la seva suor, dit sigui de passada!).
Un silenci de quaranta-cinc
segons ha estat el tret de sortida…
Durant el trajecte hem passat per
uns canyers. De les canyes velles i seques en sortien uns brots verds i
tendres. “La nova saba de Catalunya”, he pensat, fent el paral·lel amb les
paraules del “Jove” Espar.
Hem continuat caminant…
I caminant…
“… El camí fa pujada, i jo vaig
a peu…”, cantaven els nostres peus.
Ens hem parat un parell de
vegades, o tres. En una d’elles un senyor molt amable ha bolcat un raig de la
seva cultura a la nostra gravadora, –fins que se n’ha cansat–, i en un últim
intent de saciar la nostra inesgotable curiositat ens ha obert l’església del
poble, que estava a tocar de casa seva. Estava presidida per la imatge de dues
santes: Santa Carme i Santa Llúcia (curiosament, aquesta encara conservava els
ulls al seu lloc, és a dir a la safata que duia a la mà).
Faltava poc més d’un quilòmetre
per arribar a l’entrepà… Vull dir a Segarres Altes. Eren gairebé les
dues.
Una pujadeta més i en un petit
pla ens hem trobat una enorme alzina que ens tenia a punt una magnífica ombra
on tots hem pogut gaudir d’un merescut dinar. Fins i tot els peus s’han “tret”
les botes. I alguns cantaven d’alegria!
Si abans mirar endarrera i dir
adéu a Benavarri havia estat fàcil, ara, després de dinar, amb el sol clavat a
la pell i la migdiada penjada d’una branca, es feia difícil precisar per on
havíem de dirigir les properes passes. L’antiga ruta havia estat esborrada pel
temps i fora de “l’autopista” que es prolongava muntanya enllà, per on hi
circulaven els ramats nòmades, poca cosa es podia besllumar per entre els
arbres. Però hem agafat un camí preciós, farcit de cristalls de guix i altres
joies de la coqueta Gea, que ens ha portat a Lluçars.
Allà s’han organitzat per anar a
rescatar els “carros” i poder-nos portar a Viacamp, on soparíem, ens
dutxaríem i reposaríem l’esquelet.
Però la vida del pelegrí és més dura del que els nens de
l’estat del benestar podem suportar, i això de dutxar-se amb la suor del camí i
dormir amb matalàs de ciment està tan lluny del coixí de plomes de la nostra realitat
que la immersió total a la duresa del “Camí” s’haurà de posposar 48 hores. O
potser 96. O, qui sap?. Potser serà en una altra reencarnació. Al menys pel que
respecta a mi… Jo necessitava una dutxa com Déu mana i un bon llit on
rendir-me a Morfeu.
I, ara, amb el vostre permís,
agafaré el matalàs de molles i em gronxaré entre mig dels somnis, tot demanant
a l’Àngel de la Guarda
que em posi l’esperit a punt per celebrar que demà serà Dissabte Sant
Tornem-hi.
Bona nit … zzzzzzzzzzzz
Dissabte, 15 abril 2006 23:30
hores
Començo a adonar-me que ja no sóc
jo qui fa el Camí, sinó que és ell qui em porta a mi. Però faré un esforç per
ser objectiva… Pel Camí!
El caos ha regnat durant les
primeres dues hores d’aquest matí: Mentre uns no faríem un pas sense un parell
d’ous ferrats, beicon, patates fregides i un gotet de vi per esmorzar, (encara
recordàvem la “pàjara” del dia abans per culpa de la gana!), uns altres
passaven amb un iogurt endolcit amb un “fem-ne via, que a les 9:00 ens esperen
a Lluçars!”, i uns altres encara no s’havien tret la son de sobre per saber el
que estava passant. (Mentrestant, les cambreres no donaven abast).
Finalment, a les 10:00, tothom
estava preparat per escoltar i seguir al “cicerone” José-María, pels llocs
d’interès cultural de Lluçars. Molt interessant. Pujar al campanar, per
aquella escala de cargol, fosca i estreta, em va fer recordar un mal son que
tenia de petita, però un cop a dalt, la vista era extraordinària. Alguns hi
havíem pujat el dia abans, mentre esperàvem que els conductors arribessin amb
els cotxes. Per tant no hem repetit l’experiència. També vam veure la Torre del Castell de
Lluçars, que s’està restaurant. A ressaltar la “porcellana fina” de l’inodor
(de ben segur que ho era, perquè estava totalment a l’aire lliure).
A les 11:15 hores hem enfilat cap
al següent destí: Montanyana.
Tal i com ja es va suggerir ahir,
la primera hora del camí es faria en silenci… En Lluís Planes ha hagut
d’admetre la nostra més absoluta incapacitat “per callar durant seixanta
minuts”… No s’ha pogut estar de dir-ho. Jo, l’entenc. El xivarri era
d’escàndol.
Un espontani “Flautista
d’Hamelin” intentava fer surar el seu so per sobre la cridòria, però només ho
ha anat aconseguint a mida que el cansament anava aplacant l’eufòria.
El camí d’avui ha estat dur i,
sobre tot, difícil de trobar. La pluja de la matinada ha format una mena de
pasteta argilosa que s’enganxava als ànims, creant un clima espès. I els nervis
s’han començat a desfermar en arribar al “Poble Fantasma”, on, per colmo
de mals, queia aigua a bots i barrals.
L’harmonia no acabava de trobar el seu lloc en el grup i
tothom anava una mica a la seva bola. En certs moments em donava la sensació que
ovelles, pastor i gos s’havien canviat els papers i que tots havíem perdut el
Camí de vista. Potser hagués calgut un altre “acte sagrat”, com el de la Pedra del Xiri del dia
anterior, atès que aquella forta presència que ens havia donat la sortida s’havia
esvaït.
Això m’ha fet reflexionar i el
meu cap s’ha començat a embolicar en elucubracions, que potser no porten
enlloc, però que em ve de gust mencionar (aprofitant que aquest és el meu espai
de silenci):
El Camí de Santiago és una cosa
concreta: El camí, de Santiago. El nostre “Camí” és totalment abstracte. Hi
falta en “Santiago”, o en “Pere”, o en “Joan”, o la “Maria”, o la “Pepeta”…
Són les persones, –o els “Sers”, o les “causes” –, els que marquen un camí, els
que donen caràcter a un acte. O, al menys, això em penso.
Avui, només he “sentit” al
Portador de la Pedra
Filosofal en una ocasió, quan, impotent, ha trencat el
seu silenci per queixar-se de la manca de respecte, totalment fonamentada, cap
a la seva sol·licitud d’harmonia amb la Natura. A l’hora de dinar l’he vist allunyar-se
uns instants en un cim… Per sentir la veu del Camí?…
He sentit una punxadeta al cor…
Hem dinat. “Ràpid, ràpid, que vol ploure!…”
(Més tard m’he assabentat que
algú, que no era “el” pastor, marcava el pas. Fins que en Lluís Ardèvol ha
decidit plantar-se. A partir d’aquí tot s’ha asserenat…)
Els llocs per on hem passat eren
magnífics. Em sembla que tota la gamma “Pantone” ha passat per davant dels
nostres ulls. És clar que és probable que alguns els tinguéssim entelats per
les inclemències del temps i no els poguéssim gaudir en tota la seva magnitud,
però jo he tingut el privilegi de poder veure l’acolorida màgia de la vida a
través de les paraules d’en Xavier Guix, un “senyal” en el meu camí. Ja,
ahir, el seu càustic humor va començar a fer pampallugues als meus ulls
somniadors.
I, avui, el 8 de l’ s’ha trobat en aquell punt mig on es
tanca un cercle i se n’obra un de nou. El culpable? Tarkovski. Aquí està la
màgia del TAO. Tot el demés són… Jugades del coco!
A l’hora de sopar els que estàvem
a la taula: en Ramon Guitó, en Xavier Aranda, l’Elisabet, en Xavier Guix i jo
ens hem fet un bon tip de filosofia vital, aquella que ve marcada per fets
concrets que donen un gir a la teva vida. El gir que, a poc a poc, haurà d’anar
agafant aquest Camí, per tal d’arribar a lligar caps.
Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4
st1\:*{behavior:url(#ieooui) }
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:»Taula normal»;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:»»;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:»Times New Roman»;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}
Demano als Àngels
de la Guarda
que es posin a treballar perquè les tiroides d’en Lluís Planes li facin tibar
les regnes, en lloc de deixar-les anar.
No volem que
l’estel caigui!
Malgrat tot, avui ha estat un dia ple de bons moments. Un
d’ells: Refrescar-me els peus adolorits en un riu d’aigües cristal·lines. Un autèntic
plaer, que en Lluís Planes ha gaudit fins l’engonal.
Demà: a
les 9:00
tothom a punt.
I
esmorzat!!!
BONA NIT !
Diumenge, 16 abril 2006 21:30
hores
Avui em sento com una caminant de
passarel·la. No estic avesada a aquestes heroïcitats i ja ho he donat tot de
mi. Només espero agafar el llit i permetre que els meus ossos es posin a lloc.
Ara mateix tinc la sensació que els he anat recollint pel camí i tota jo sóc
com un trencaclosques.
Tot i amb això, aprofitaré el
temps per dedicar uns minuts a aquest diari, abans d’anar a sopar.
El dia ha començat de meravella:
Reunió de grup, xerrada del que pretén el Camí i èmfasi en la primera hora de
silenci. Avui els “xerraires” aniran al darrera de tot…
Semblava com si els Àngels de la Guarda haguessin escoltat
les meves súpliques d’ahir. Què diferents són les coses amb un líder, algú que
representi l’esperit del grup!
Hem sortit de Port de
Muntanyana a les 10:30…
(A sopar!! Va, que es fa tard!!!)
CONTINUARÀ…
Són les 13:30 hores del dilluns
17 d’abril de 2006. Per fi una estoneta de calma per “fer els deures”, mentre
el dinar de germanor amb el poble d’Isona es va coent.
Ahir vam sortir a les 10:30 de Port
de Muntanyana. La primera hora de silenci, pràcticament, es va respectar
tota. Es van anar marcar els senyals i tot seguia amb un ordre necessari. El
recorregut va ser preciós i el camí anava sortint tot sol. Les explicacions
dels nostres guies, en Lluís i en Ramon, així com les de la Núria, la guia local, van
ser extraordinàries. Espero que els que s’encarreguen de la part més documental
del Camí complementin aquest diari, per poder ajuntar totes les peces. Segur
que serà un tapís molt especial!
Bé, continuem.
El primer senyal de vida, en molt
tros, el vam trobar al Mas Toribio i Mas Miquel, on hi vam conèixer a en Jaume,
“l’últim esclau d’aquestes terres”, segons paraules seves. Un pastor que fins a
l’edat de 12 anys havia viscut en una d’aquelles cases, –ara abandonades com
tantes d’altres que hem anat trobant pel camí–. Se’l veia un home de món,
malgrat no haver-se mogut del lloc. Els seus ulls blaus encara conservaven la
claredat de la persona que no s’ha deixat entabanar per teories, i la mirada de
reüll cap als senyors de les paraules, –ell sabia prou bé què significava “anar
a treballar pels savis” –. Segurament per això tenia cura del seu ramat,
–sempre és més fàcil contagiar-se de l’alegria d’aquests animalets que dels
animalassos de ciutat. En Ramon, el guia del taxi-escombra, segur que també
compartiria aquesta opinió, ja que des del primer dia vaig tenir clar que tenia
poca paciència amb els caminants de passarel·la–.
El ramat de xais que l’anava
seguint tot darrera feia goig de veure. Podíem endevinar l’edat pel seu color,
els petits semblava que anessin vestits de primera comunió, amb el seu blanc
immaculat. Tots ells, travessant aquell prat d’un verd maragda, em van fer
venir llàgrimes als ulls. La bellesa sempre m’ha captivat.
En Jaume tenia dos fills. O dues
filles, no ho recordo. En Chalamanch li va preguntar pel tema escolar… És
curiós que, jo, tot i essent de pagès, he estat una privilegiada: L’escola a
dos quilòmetres, el terreny completament pla, bona comunicació, el veí més
proper a menys de cinc-cents metres, esplanades de terra fèrtil que es perdien
en la llunyania i totalment de regadiu… Com us dic, una privilegiada.
L’aridesa en les condicions de la gent de muntanya hauria de ser una lliçó per
tots aquells nens mimats del progrés, que som nosaltres…
M’estic enrotllant…
Tornem amb en Jaume. A part dels ulls, em va cridar
l’atenció el seu cabell blanc, el seu somriure, també blanc, amb unes dents
precioses, que deixaven entreveure la satisfacció d’un home que no enveja res,
que té el què vol i que s’estima el que té. La bellesa s’havia instal·lat en
aquell ser i estic segura que, per més temps que passi, el seu aspecte no
canviarà…
Els “instants” tenen aquesta màgia. Sempre són de cadascú.
I aquest va ser el meu. Especial…
Vam continuar caminant. La parada
per dinar va arribar més aviat del que m’esperava, cosa que molts vam agrair.
El Camí es feia notar i el meu cansament anava en augment. Fins que vam arribar
al coll, on s’albirava la Conca
de Tremp. Magnífica vista! Certament es mereixia la reverència que li va
dedicar en Lluís Ardèvol.
Fi de trajecte, per fi! No podia
més…
Ens van donar mitja hora per fer estiraments amb en
Chalamanch, que, malauradament, es va convertir en deu minuts mal comptats i un
“correm, fem-ne via, que hem d’arribar a no sé on”, on ens esperaven els
cotxes. Una hora més de camí!!! A peu!!!
Em vaig carregar les cames a coll
i em vaig posar a caminar sense esma, amb la fatalitat de qui no controla el
camí, sinó que és el Camí qui, inevitablement, el controla a ell…
Finalment vam poder pujar als
cotxes per arribar a Tremp, on ens esperava una recepció de l’alcalde i
un vídeo del Camí. Aquest vídeo va marcar un punt d’inflexió important: Vaig
entendre la idea del Camí, l’empenta del Camí, el fet del Camí, la gent del
Camí, el camí del Camí…! Tot va despertar el meu interès adormit. I em vaig
donar compte que jo no estava preparada pel Camí, però que, malgrat això, el
Camí no m’havia fet cap lleig i m’estava permetent gaudir d’un tarannà que
desconeixia.
Abans d’aquest acte, tot el grup
ens vam reunir en el pavelló, on la majoria passarien la nit, i ens van donar
unes quantes directrius pel dia següent. Que n’és d’important aplegar a totes
les ovelles i que el pastor els hi dediqui quatre paraules de confort. Entre
això i el vídeo se’m van fer algunes clarianes a la ment.
Recordo la resta de la vesprada
en mig de boirines, pel cansament. Tot se’m feia feixuc i en Ramon i jo vam
decidir no anar a fer el recorregut guiat per la ciutat. Jo no podia més. Ens
vam anar a dutxar a casa d’en Ramon, on hi passaríem la nit, i vaig aprofitar
per escriure quatre ratlles en aquest diari. M’hagués agradat tenir tot el
temps necessari per buidar-me del camí, però no va ser possible. Ens esperaven
per sopar.
Reconec que el piscolabis de
benvinguda a l’ajuntament s’havia fet amb molta cura, i el sopar al restaurant
“Buenos Aires” no podia haver estat triat amb més gust (potser aquí vaig
començar a valorar la feina feta), però jo havia traspassat el límit de les
meves forces. No podia més.
Me’n vaig anar a dormir amb el
cap empatxat, l’estómac ple i l’esperit exhaust. I sense ni un gram d’energia
per poder fer net, –la tasca que se m’havia encomanat, de portar el Diari del
Camí, m’anava com anell al dit per relaxar-me, però a aquella hora, un quart
d’una de la matinada, no tenia esma ni per agafar el llapis–.
Vaig tenir una nit farcida de somnis.
En un d’ells, la Bel,
la mallorquina, segurament en representació meva, estava buidant els budells en
algun punt del camí. La quantitat era tan considerable que es va quedar feta
una caca. La lectura és fàcil: Veus què té passar-se dels límits? Jo, certament,
m’havia passat. I la sensació no m’agradava.
Serà veritat que el camí un el fa
sol, al seu ritme?
Dilluns, 17 d’abril de 2006 22:45
hores
Sembla estrany que la gratitud,
un producte de primera necessitat, sigui l’assignatura pendent a la majoria de
nosaltres. Tant de bo tots els senyals del camí indiquessin cap a aquesta
direcció i aquest producte ens creés addicció. Dic això perquè aquests quatre
dies han estat un curs intensiu en valors.
El programa no estava escrit
enlloc, però els passos mantenien un perfecte ordre correlatiu… Des del
buidat d’idees preconcebudes, fins a la permeabilitat dels nostres limitats
punts de vista, passant per elegants moviments de cintura, i sense oblidar
mantenir un to afectuós. Les classes se succeïen i apreníem gairebé sense ni
donar-nos-en compte. Els mestres, senzillament, genials!
(Espero que, després d’aquest
treball, m’apugin una mica la nota, perquè sóc conscient que, tot i comptant
amb la seva bona voluntat, tan sols esgarrapo un aprovat justet).
Alguns hem trobat a faltar
algunes coses, però jo, personalment, també he de dir que n’he recollit
d’altres molt valuoses. Entre elles la serenitat de qui sap el terreny que
trepitja i els motius que el porten a donar-se al Camí, que no són altres que
l’altruisme i l’amor a la terra i als seus habitants, amb una visió de futur
clara: la cohesió dels Països Catalans. Idees i realitats, aquestes, que mai
s’havien creuat en el meu camí. Espero que se’m disculpi la meva manca
d’experiència en aquest terreny. Estic en deute als qui em van deixar
matricular fora de termini.
Després d’una nit de reconfortant
descans a casa d’en Ramon, el guia-taxista de Tremp, el matí s’ha llevat d’hora
per menar la pressa al despertador. Sense cap compassió, a les set en punt, ha
tallat el rotllo als meus somnis i m’ha fet aixecar. A les vuit havíem de
reunir-nos al pavelló, on es faria la cloenda formal i la valoració d’aquesta
experiència per part de tot el grup.
Hem començat a les nou. Un cop
més la informalitat ha tingut un efecte dominó, i tot s’ha anat endarrerint.
Les queixes sobre aquest tema han quedat perfectament gravades per l’ull
cinematogràfic d’en Guix. I les imatges i paraules pronunciades amb la
vehemència que caracteritza a en Ramon Guitó, aniran acompanyades de la
corresponent “carta al director” del seu puny i lletra, amb punts a revisar i
la subseqüents suggerències.
Personalment crec que fóra bo
considerar les seves recomanacions, donat que el seu nivell organitzatiu supera
amb escreix qualsevol expectativa dels que estàvem allà. No en va durant molts
anys es va dedicar a preparar les pistes per les competicions d’orientació. És
clar que, potser, haurem de suportar els decibels de la seva autoritària
estructura mental i assumir que certes coses són bàsiques, però, a la llarga,
ens beneficiarà a tots. (Entre tu i jo, Lluís-relleu-Planes, continua mantenint
el teu ritme de veu. Fa que els seus aguts no em ratllin l’ànima).
En David, el guia que ens ha
acompanyat pel Castell de,
amb les seves explicacions, pausades i en perfecte ordre, ha estat el just
contrapès al desequilibri que es produeix quan la improvisació mana sobre la
previsió. Una anècdota per il·lustrar el que vull dir: Després de la reunió de
grup teníem l’esmorzar a punt en un bar de Tremp. Fins aquí, bé. Però a l’hora
de pagar (5 € cadascú, mira què senzill!), tres s’han fet l’orni. Vull pensar
que s’havien fet malament els comptes. Sigui com sigui El Camí s’ha hagut de
rascar 15 €. No és just. A l’hora de dinar hi ha hagut esbandida general i, és clar,
això ha provocat certs problemes logístics amb el transport a l’hora de tornar
a casa. On està el compromís?
Al final, com sempre, tot s’ha
arreglat de la millor manera, i els cantells s’han anat llimant amb el dinar,
quan els punts de vista i les maneres de ser de cadascú s’han posat sobre la
taula. “Tot és millorable, però el treball dels pioners implica el risc
d’equivocar-se, el que compta són els resultats”, seria la idea final. I avui
tot el poble d’Isona s’ha assabentat del nostre pas per les seves vides.
Ens han tractat a cos de rei i l’alcalde de Tremp ens ha tingut unes atencions
que hem valorat molt positivament. L’arròs i la carn a la brasa estava per
llepar-s’hi els dits. Fins i tot hem pogut tastar el pastís.
L’aplec d’avui en aquesta població mereixeria un capítol
apart, però segurament aquesta festa té moltes entrades al Google, o està ja
recollida en centenars de guies, llibres o revistes, així que només faré esment
a un punt clau: El temps. No és el mateix començar una cosa que fer-la per
tradició. D’aquí a cent anys els “Amics del Camí” es podran moure per aquesta
línia de l’infinit amb la mateixa elegància que els voltors que hem vist per
alguns indrets del trajecte, quan planegen sobre els nostres caps, i no tindrem
res a envejar a ningú. No caldrà que ens preocupem del transport, ni de
l’hostal, ni de les dutxes, ni de res. Tothom s’afegirà a la cançó del Camí,
com si ho hagués assajat tota la vida. Talment com els cantors de Caramelles d’Isona,
tots en cor, seguint un ritme, gravat de generacions en el seu ADN.
Tota tradició té els seus orígens, i “El Camí” està en els
seus inicis. Així ho vol constatar aquest Diari. I, per si no està prou clar,
dir que estic encantada amb l’experiència i em subscric a la idea que ha
llançat en Lluís Ardèvol de seguir-los per deixar constància escrita d’unes
vivències úniques i irrepetibles, viscudes de primera mà i intentant captar el
sentir comú, tant com això sigui possible.
Ho deixo a la vostra
consideració.
Afegir que, si els senyals tenen
algun sentit, aquest tram, el 8è, per mi és el primer. O sigui que ja me n’he
perdut 7, el meu número de la sort, segons els astròlegs. (Malauradament, mai
no podré saber el què m’he perdut).
Si a això li afegim que, segons
els experts en numerologia, el meu número de destí és el 8, he arribat en el
moment oportú. De manera que si el meu destí és anar tancant cercles i
obrint-ne de nous, no m’importaria fer-ho resseguint els infinits vuits
d’aquesta terra meva, que tan lluny sento de mi. Potser ja comença a ser hora
que sàpiga on tinc les arrels. Fins ara el “Bosch” no m’ha deixat veure
l’arbre. Serà per això que molt sovint semblava que trepitgés m – – – -? Encara
que, ben mirat, potser és veritat que porta sort. Al cap i a la fi estic aquí.
No?
NOTES DISPERSES RECOLLIDES EN
AQUESTA ETAPA.
Malauradament no puc posar nom a totes les cares que
surten a les fotos. També és veritat que no vaig parlar amb tots els membres de
l’expedició. O sigui que sóc conscient que això és una crònica incompleta d’una
aventura. Espero que m’ho disculpeu.
Sí que acabaré, però, amb alguns
records que m’han quedat dispersos per la memòria, per intentar que el forat
del meu oblit no es faci més gros.
Com és habitual en qualsevol grup
nombrós, una mena de selecció natural fa que aquest s’organitzi en subgrups i
que d’aquests subgrups en surtin nous subgrups. Això fa que les converses
siguin moltes i variades.
A trets generals diria que en el
grup hi havia tres subgrups:
–
els que feien país,
–
els que feien una excursió,
–
els que no feien ni una cosa ni l’altre, sinó
tot el contrari.
Dels primers en vaig aprendre tot
el que sé del Camí i em van contagiar un cert esperit patriòtic que, potser, ja
començava a ser hora. No m’estendré parlant-vos d’ells. En tot cas, mireu la
pàgina www.elcami.org.
Dels segons també en vaig aprendre molt. Entre altres
coses que no es pot anar a la muntanya sense les coses bàsiques, com un bon
calçat, un bon paravent, una bona motxilla, crema pel sol, aigua… I vi. Per
què no? Ah! I que la Visa
no et serveix de res!
Quant als tercers, em veig obligada a fer subgrups:
–
Els Alternatius. La seva màxima aspiració
és fusionar-se amb tot i amb tothom. No poden deixar d’aplicar les mil i una
tècniques que han après en els mil i un cursets en els quals s’han apuntat
abans que a aquest, i el seu nivell cultural es mesura per la quantitat de
“gurus” que els han ensenyat el melic. Escoltar-los és tota una teràpia de
paciència i tolerància. De tant en tant te n’has d’apartar una mica perquè la
seva veu de xiulet no t’acabi foradant el cervell.
–
Els Integrals. Són aquells que més o
menys ocupen un lloc en el món, un lloc professional, perfectament remunerat,
(per sobre dels mil, s’entén), amb un peu mòbil, que balla ara aquí, ara allà,
depenent dels interessos del moment, i un altre fortament collat a terra.
Aquesta gent em mereix tal respecte que, quan sigui gran, vull ser com ells.
Mai cap utopia els farà perdre el seny i sempre tindran prou recursos per donar
un cop de mà a qui s’ho mereixi. Són generosos, però la seva caritat sol ser
ben entesa. Mai es compadeixen dels penjats.
–
Els Buscadors. Són els típics que es
queden enganxats al vol d’una papallona. Tot els “toca”. I s’emocionen. I et
parlen de com els enamora el cant dels ocells. I, fins i tot, se’ls escapa
alguna llàgrima quan algú els demana l’hora, tenen tanta necessitat de sentir
la veu d’allò més profund de l’altre! Els alternatius sempre se’n compadeixen
una mica. Els integrals se’ls miren de reüll.
–
Els Perduts. Aquests no saben on tenen el
nord i sempre arriben als llocs per casualitat. Tenen, però, aquell toc de
gràcia que els fa especials.
–
Els Marxosos. Aquests tant se’ls en fot
estar a la muntanya, com a la plana, com a la lluna. Ells porten l’alegria al
cos i el silenci no està convidat a la festa: Per quatre dies que som aquí, per
què perdre el temps en meditacions transcendentals o en converses
transcendents? Qui s’apunta a la gresca? Al seu grup hi pot entrar tothom que
tingui ganes de divertir-se.
–
Els Altres. Compte amb aquests! Cada un
és un món i difícilment s’uneixen a cap grup, com no sigui per ser-ne els
líders. Aquí hi podem trobar de tot: Alternatius camuflats, integrals
revulsius, buscadors caçats, marxosos disfressats,… I, sobre tot, molts ex:
ex-directius, ex-esclaus, ex-robots, ex-patriats… Ecs! Quin fàstic aquesta
vida tan exigent! Millor anar sol que mal acompanyat!
DEDICATÒRIES D’ALTRES COL·LEGUES DE “CAMÍ”.
Abans de res, una petita nota de descàrrec:
Jo em pensava que al final del dia tindríem prou temps
perquè cadascú anotés en el Diari el que li passés pel cap. No va ser així. Per
tant, això és el que hi ha:
Gràcies als amics del Camí perquè tots junts m’heu fet
emocionar i m’heu deixat molt bon cor i ànima. Gràcies per nodrir-me. –Bel-
L’aliment que comparteixo amb tu, amb l’afecte d’una vera
germanor, és la prova de l’entrega dels nostres cors. –Jaume-
Els catalans som collonuts, ja és hora de demostrar-ho!!!!
–Joan Carles-
15-IV-06
Avui ha estat un dia de reflexió per descans forçat, però
m’ha agradat, he pogut visitar el poble de Lluçars i hem tingut tota mena de
informació a càrrec d’en Josep M. Després hem visitat una fàbrica de xocolata i
una altra de formatges. I finalment he pogut parlar amb la gent del país, la que
viu en aquesta acollidora i alhora inhòspita terra. La gent gran que ha viscut,
suat, patit i treballat aquests indrets, que m’han explicat les seves alegries,
les seves penes i les seves vivències… Gràcies a tots.
17-IV-06
Avui he pogut caminar sense cap impediment, dono gràcies
als meus guies, m’han ajudat, hem passat per llocs inhòspits, amb vegetació
baixa, agresta, amb masies derruïdes, ermites plenes d’heures,…
(El que falta ho passaré per internet). –Elisabet-
HORA DELS ADÉUS.
Sí, nois, l’hora de dir-nos adéu. Per aquest cop!
Fins la propera Xavier, Luís-Mi, Oxana, Elisabet (em sap
greu que sentissis “que passàvem de tu” a la nostra taula), Bel, Jaume,
Lluïsos, Xaviers, Mª Luz (qui l’atrapa a aquesta bonica “xerpa” peruana?),
Ramon, Candi, Marta, Laia, Núria, Joan Carles, etc., etc., etc.
Tinc ganes de tornar-me a refrescar la memòria amb el
vídeo del Camí.
