“Bon cop de falç,
bon cop de falç,
defensors de la terra.
Bon cop de falç”
(Himne Nacional)

“Boscos i valls,
Pinsans i caderneres,
Cantan, cantan!”
(Verdaguer)

“Si un dia sóc terra,
Si un dia sóc pols.
Que sigui d’aquesta
Que han trepitjat molts”
(Setze Jutges)

“Desitjaria convertir-se en cuc,
Foradar la terra,
Endinsar-se en la seva foscor
I res més”
(Teresa Doménech)

Besar la terra nostra amb els peus. Delicadament, com ho fa el peu de l’isard pirinenc. Poderosament , com calciga la feixa que llaura. Recórrer, de dalt a baix l’Aragó germà i els nostres Països Catalans, fins a Múrcia, com feu el Conqueridor. Saltar de vall a vall i de pic a pic, per cantar-ne les glòries amb Cinto Verdaguer. Resseguir-la tota, amb els nostres Centres Excursionistes, per descobrir un paisatge inèdit. Vertiginosament, enfilar espadats i volar avenç, aconduïts per alpinistes i espeleòlegs. Girar-ne els fulls, amb uns geòlegs, paleontòlegs i arqueòlegs tan insignes, i desenterrar-ne els tresors amagats. Amb els botànics, de la nissaga de Font i Quer, espigolar les flors d’aquest jardí. Amb els zoòlegs aimants d’uns animals que s’ajoguen en el nostre mateix niu. Fer-la fecunda a mans d’intel·ligents pagesos. Amb Joan Santamaria o Josep Maria Espinàs, que se l’han apropiada caminant amb els peus i escrivint amb les mans. Amb Antoni Maria Alcover i Joan Coromines que han salvat els mots de cada racó teu. O amb Joan Amades que n’ha salvat els vells i bells costums… I què diria més?

Potser, entre boires i calitges albiro un llac, que tot ho a agermana i la Gleva de la terra. Llaç de fidelitat que enllaça tot de tota la nostra terra. El nus central, a la roca retallada. La baga del nord abraça valls septentrionals, principats i terres ponentines. La baga del sud abraça terres valencianes, pitiüses, balears i alguereses. L’Abraç General de la reunificació de la Terra Catalana! El Camí de la Mare. Sèquia d’aigua generosa amb mil canals petits. Riuada de caminants, orientada de nit per un ruixim d’estels: els Guies del Camí!

Ens aculls dins la fermesa de la teva sina i deixes que et fecundem fins l’èxtasi: de la felicitat i de la fecunditat!

¿On tens amagada l’Ànima, que ens té tan enamorats?

Lluís Maria Xirinacs
12.6.2005
(Text de dedicatòria per l’aniversari d’en L.P.)

Tweet

Seguint amb la caminada de dijous, i després de deixar Son Torrella, seguírem caminant cap el que era el nostre objectiu final: s’Avenc de Son Pou. Mentre escoltàvem el que ens anava contant en Mateu Morro sobre els molins de la Vall de Coanegra i com era la vida fa anys a la zona, anàrem deixant enrera diferents possessions i cases: Son Palou, Son Berenguer, Son Oliver, Son Gulla, Can Mates, Son Roig (on ens abastírem d’aigua d’una font que hi ha, aigua bona i ben fresca), Can Morei i, finalment, les cases de Son Pou.

Allà fou on dinàrem i on tenguérem l’oportunitat de fer una visita dins les cases i també a la tafona que hi ha. No és una tafona com la de Son Torrella, és molt més petita, però preciosa també, i plena de detalls per fotografiar, a part de fer les fotografies a la pedra que servia per trepitjar l’oliva i fer-li suar l’oli i de tot el mecanisme que acompanya a la pedra. Em va agradar molt poder entrar dins la casa i fer-hi quatre fotos, perquè pareix un museu, tot ben col.locadet i ben net, preciós. Jo no vaig pujar adalt, perquè em vaig entretenir molt fent fotos a la tafona, però també digueren que era molt maco veure-ho.

Després de dinar una mica i agafar forces, i de sentir el renou d’aigua d’una altra font que tot el temps rajava, un primer grup començàrem a pujar cap a s’Avenc, aturant-mos abans a veure el que és l’ull de la font i la conducció subterrània que hi ha de la mateixa sota el llit del torrent de Coanegra. Si no record malament, en Mateu va dir que la conducció es fa amb una construcció antiga durant 113 metres per davall el llit, impressionant.

I res, començàrem la pujada cap a s’Avenc de Son Pou, que des de les cases fins el mateix és una pujadeta que dura entre 30 i 40 minuts. La pujada es fa per dins un pinar ben dens, on anys enrera s’hi amagaren bandolers de la zona i d’altres llocs de Mallorca i que els feia pràcticament invisibles i amb l’habilitat de fullet, és a dir, l’habilitat d’aparèixer i desparèixer i moure’s tant i tant depressa que ara el tens davant teu i passats uns segons és a l’estació del tren d’on havíem partit, segons diu la llegenda, curiós.

Passada la pujada, arribes a un túnel que es va fer fa uns cinquanta anys, i que és el que et du cap a l’interior de s’Avenc; també hi pots anar pel forat de dalt, que està a una altura d’uns cinquanta metres, però és bastant més perillós que entrar-hi a peu pel túnel, vos ho puc ben assegurar. Fet el túnel, entres dins la cavitat kàrstica i he de dir que és majestuosa, impressionant, et deixa boca-badat. Entre l’alçada que té, que són uns cinquanta metres com he dit abans, i la immensitat del lloc, et falten els ulls per descobrir-ho tot. Jo només vaig caminar uns metres per avall, perquè com que no duia pila ni trípode, no vaig voler seguir, però m’ha quedat pendent el tornar-hi, dur el trípode per fer fotos millors, i dur una pila bona i potent per anar a veure el petit llac subterrani que hi ha al final de s’Avenc, i també un altre que hi ha al principi i que sí hi va haver gent que hi anà, sobretot un grupet d’al.lots molt valents, que es ficaven per tot.

El primer pic que hi vaig anar, vaig quedar impressionat, i aquesta vegada igual. Vos recoman molt que hi aneu, però molt. Feta la visita, ja vaig començar a davallar, i vaig començar a notar el pes dels kilòmetres fets a les plantes dels peus, que acabaren amb algunes bòfegues i fent-me un bon mal. Baixant, vaig poder contemplar granots, que s’amagaven davall branques quan em veien, i també un petit mostel, que no vaig tenir temps de fotografiar, una llàstima.

Després de refrescar-me a Son Roig, i de seguir caminant una bona estona més i ja ser per la zona d’asfalt, se m’aturà un cotxe devora i em demanà si volia que em dugués fins al poble, i vaig estar ben agraït perquè ja no podia més. Minuts abans, ja havia telefonat a na Caterina a veure si em venia a cercar, i havíem quedat així, però ja no va fer falta gràcies a n’en Pep Estarellas, a qui estic ben agraït per haver-me duit fins a l’estació.

Per mostra, vos deix una sèrie de fotografies de les cases de Son Pou, del llit del torrent de Coanegra per on transcorre l’ull de la font, i de s’Avenc de Son Pou, que esper que vos agradin. Uns bòfegues als peus i un bon cansament, bé valen la pena per tenir un bon record. Llàstima no haver pogut anar a la resta de dies amb el grup de gent, perquè sé cert que disfrutaren coneixent el Raiguer de Mallorca. Salut i fotos!

Tweet

Ara digue’m si hi ets,
si t’hi trobes a dintre.

I ara respon:
on és el camí que seguies?

Més poemes de la Laia Noguera. 

Tweet

Però hi és.

Alguna cosa em diu que hi és:
el petit moviment de les fulles,
l’aleteig delicat de l’ocell,
la presència indefinible de les coses.

Si més no, tenim la sort d’estar en camí.

Més poemes de la Laia Noguera

Tweet

La vida té aquestes coses.
[@more@]La forma i el fons
no tenen distinció.
Tot són fenòmens
d’una mateixa consciència.
La carena és el llom
d’un animal.

La vida no és més que tot això.

No vull esperar-me
a fer les coses de debò.
És igual si ets viu o mort,
tot és la mateixa substància.
No sóc diferent d’aquest matoll.Més poemes de la Laia Noguera. 

Tweet

En aquest punt de la pedra
m’assec i miro el cel.
He vist passar uns ocells
i he sentit com unes fulles
es movien.
Aquí tot el que hi ha
és buit i obert.
És aquesta fesomia.
Me l’emporto.

Més poemes de la Laia Noguera. 

Tweet

Ja està tot fet. Les coses ja hi són,
són obertes i no esperen,
simplement són on són.
[@more@]I és un cos.
Tot és el mateix cos.

El caminant
és la branqueta de terra
que s’esqueixa quan la pitja.

Caminar és no fer res.

El caminant no travessa l’espai.
És el vent i la pedra,
és l’estona que hi passa.

El caminant no és ningú.
El caminant és el paisatge.Més poemes de la Laia Noguera. 

Tweet

 Més poemes de la Laia Noguera. 

Tweet

Tweet

Introducció

El Camí a la Marina Alta:
empremta morisca i mallorquina

Quan inicieu el recorregut del Camí per
la Marina Alta, una
antiga essència de la
Mediterrània vos acaronarà el rostre, el blau d’horitzó
profund vos connectarà amb la vida, i la terra, lluitadora constant,
prendrà el
vostre cos per dur-vos a la paciència necessària per a la bona taula i
el bon
vi. Es pot dir que a la Marina
la mar s’ha endut de mica en mica els vestigis de les cultures més
arrelades i
nostres i lentament ens torna els records, varats a les cales i a les
platges.[@more@]

En encetar el viatge el primer descobriment
que fareu és la ciutat de Dénia. Càlida, generosa i amb esperit de dona
somiadora, sembla ser una filla de la mar que seduïda pel Montgó s’ha arrecerat
al seu cau. L’herència marinera més evident és la seua cuina de poble pescador.
Si aneu al barri de Baix la Mar
podreu tastar els suquets i arrossos de peix més saborosos. Al terme de Dénia
es troba la Xara. Format
per gent amb esperit de superació, organitza tots els estius el Festacarrer,
una trobada de colles de dolçaina i tabalet, muixerangues i grups de danses
singular a la comarca i digna de mencionar per la intenció de recuperar
l’esbarjo tradicional al carrer.

De Dénia fins a Xàbia a tota hora anireu vorejant
la mar i travessareu el Montgó, muntanya mítica, marinera i germana de les
Illes, que ha marcat la identitat dels pobles que l’envolten. Quan arribeu al
cap de Sant Antoni, a una banda els austers penya-segats vos semblaran la fi
del món; a l’altra, contemplareu Xàbia encisadora i única. La ciutat custodia
tresors mil·lenaris i paratges naturals tan sorprenents com la Granadella. Esplèndida
a les nits d’estiu, s’aprofita també per a realitzar festivals com el Xàbia
Folk o el Xàbia Jazz.

Pel camí Vell arribareu fins a Gata, però no
sense haver gaudit del poblet de Jesús Pobre, sota el Montgó i envoltat de
pinars. La seua gent agradable i orgullosa ha sabut valoritzar-ne el patrimoni.
L’Associació de Veïns i Riuraus Vius són dues de les entitats més actives i han
aconseguit, entre d’altres fites, restaurar el Gran Riurau de Jesús Pobre, fet
que els ha reforçat en la tasca de preservació de la nostra cultura. En arribar
a Gata, el primer que trobareu són les botigues d’artesania de cabassos, cistelles,
bosses… antigament elaborades amb llata de margalló. Al voltant del nucli
urbà algunes cases conserven els sequers de pansa i els riuraus, peces
fonamentals de l’antiga vida rural.

La vila de Benissa, captivadora i diversa, ha
conservat en bon estat els carrers i els edificis del nucli històric, llocs que
mentre hi passegeu vos traslladaran a èpoques antigues i pròsperes. El terme,
molt extens, té un bon grapat d’ermites, llocs d’estiueig i paratges naturals
que agafen protagonisme amb activitats culturals com els Llavadors Poètics o el
cicle de Música a les Ermites. Espais com la Llobella, la Ràpita i el litoral de
Benissa són reivindicats com llocs amb alt valor ambiental pel col·lectiu El
Runar.

De camí a la vall de Pop veureu com el conreu
de la terra ha convertit les muntanyes i la vall en magnífics bancals de ceps,
ametlers i oliveres. El primer poble on arribareu serà Senija. Tradicional i
tranquil, conserva en l’essència ambdues cultures: la morisca i la mallorquina.
Després d’haver passat pel poble de Llíber aplegareu a la vila de Xaló.
Envoltada de raïm, ací s’elaboren els millors vins i misteles, així com bons
embotits i dolços. Poble agermanat amb Santa Margalida, acostuma a fer trobades
on hi ha actuacions com les d’Aspencat i Skalissai, grups de música formats per
jóvens de la Marina.

Quan arribeu a la fi del vostre viatge, entre
les sendes, paratges i pobles haureu creat imatges, tastat sabors i escoltat
paraules de la Marina. En
definitiva, haureu conegut l’ànima del poble i portareu embastades al cor les
experiències i emocions de fer el Camí. Sensacions que amb senzillesa i
humanitat Vicent Andrés Estellés va saber copsar en dos versos que ben bé
representen el nostre recorregut:

Allò
que val és la consciència

de no
ser res si no s’és poble.

Verònica Ramírez Buigues

Coordinadora del PAS al País Valencià.

Tweet