En aquest punt de la pedra…, per Laia Noguera (Calella, Maresme)

En aquest punt de la pedra
m’assec i miro el cel.
He vist passar uns ocells
i he sentit com unes fulles
es movien.
Aquí tot el que hi ha
és buit i obert.
És aquesta fesomia.
Me l’emporto.

Més poemes de la Laia Noguera.

Publicat dins de Poemes, art | Comentaris tancats a En aquest punt de la pedra…, per Laia Noguera (Calella, Maresme)

El caminant no busca,… per Laia Noguera (Calella, Maresme)

El caminant no busca, sinó que es posa
en disposició de trobar.

Ja està tot fet. Les coses ja hi són,
són obertes i no esperen,
simplement són on són.
I és un cos.
Tot és el mateix cos.

El caminant
és la branqueta de terra
que s’esqueixa quan la pitja.

Caminar és no fer res.

El caminant no travessa l’espai.
És el vent i la pedra,
és l’estona que hi passa.

El caminant no és ningú.
El caminant és el paisatge.Més poemes de la Laia Noguera.

Publicat dins de Poemes, art | 1 comentari

T’has posar en camí…, per Laia Noguera (Calella, Maresme)

T’has posat en camí.
Arribis on arribis
seràs un altre.
No tinguis objectius.
Esforça’t simplement
a percebre el batec
de la pols dintre teu.

 Més poemes de la Laia Noguera. 

Publicat dins de Poemes, art | Comentaris tancats a T’has posar en camí…, per Laia Noguera (Calella, Maresme)

Jo no camino, per Laia Noguera (Calella, Maresme)

Jo no camino.
És la terra que em camina.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
Em caminen els ocells.

[@more@]

Em camina tot el cel sobre l’esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota els ulls i la mirada.
I jo no sóc.

Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l’ombra petita de la fulla,
la mica d’airet que fimbreja
dintre l’ombra petita de la fulla.

Jo no sóc res,
perquè és a mi que em caminen.
Em caminen les escorces,
les esquerdes de la pedra,
la paraula de l’aigua i del vent.

No sóc pas jo la que camina,
ni sóc jo la que parla,
sinó que és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.

Més poesia de la Laia Noguera.

Publicat dins de Poemes, art | Comentaris tancats a Jo no camino, per Laia Noguera (Calella, Maresme)

El Camí a la Marina Alta: empremta morisca i mallorquina (introducció a la 3a guia del Camí), per Verònica Ramírez (any 10)

st1\:*{behavior:url(#ieooui) }

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:»Taula normal»;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:»»;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:»Times New Roman»;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}Introducció

El Camí a la Marina Alta:
empremta morisca i mallorquina

Quan inicieu el recorregut del Camí per
la Marina Alta, una
antiga essència de la
Mediterrània vos acaronarà el rostre, el blau d’horitzó
profund vos connectarà amb la vida, i la terra, lluitadora constant,
prendrà el
vostre cos per dur-vos a la paciència necessària per a la bona taula i
el bon
vi. Es pot dir que a la Marina
la mar s’ha endut de mica en mica els vestigis de les cultures més
arrelades i
nostres i lentament ens torna els records, varats a les cales i a les
platges.
[@more@]

 

En encetar el viatge el primer descobriment
que fareu és la ciutat de Dénia. Càlida, generosa i amb esperit de dona
somiadora, sembla ser una filla de la mar que seduïda pel Montgó s’ha arrecerat
al seu cau. L’herència marinera més evident és la seua cuina de poble pescador.
Si aneu al barri de Baix la Mar
podreu tastar els suquets i arrossos de peix més saborosos. Al terme de Dénia
es troba la Xara. Format
per gent amb esperit de superació, organitza tots els estius el Festacarrer,
una trobada de colles de dolçaina i tabalet, muixerangues i grups de danses
singular a la comarca i digna de mencionar per la intenció de recuperar
l’esbarjo tradicional al carrer.

 

De Dénia fins a Xàbia a tota hora anireu vorejant
la mar i travessareu el Montgó, muntanya mítica, marinera i germana de les
Illes, que ha marcat la identitat dels pobles que l’envolten. Quan arribeu al
cap de Sant Antoni, a una banda els austers penya-segats vos semblaran la fi
del món; a l’altra, contemplareu Xàbia encisadora i única. La ciutat custodia
tresors mil·lenaris i paratges naturals tan sorprenents com la Granadella. Esplèndida
a les nits d’estiu, s’aprofita també per a realitzar festivals com el Xàbia
Folk o el Xàbia Jazz.

 

Pel camí Vell arribareu fins a Gata, però no
sense haver gaudit del poblet de Jesús Pobre, sota el Montgó i envoltat de
pinars. La seua gent agradable i orgullosa ha sabut valoritzar-ne el patrimoni.
L’Associació de Veïns i Riuraus Vius són dues de les entitats més actives i han
aconseguit, entre d’altres fites, restaurar el Gran Riurau de Jesús Pobre, fet
que els ha reforçat en la tasca de preservació de la nostra cultura. En arribar
a Gata, el primer que trobareu són les botigues d’artesania de cabassos, cistelles,
bosses… antigament elaborades amb llata de margalló. Al voltant del nucli
urbà algunes cases conserven els sequers de pansa i els riuraus, peces
fonamentals de l’antiga vida rural.

 

La vila de Benissa, captivadora i diversa, ha
conservat en bon estat els carrers i els edificis del nucli històric, llocs que
mentre hi passegeu vos traslladaran a èpoques antigues i pròsperes. El terme,
molt extens, té un bon grapat d’ermites, llocs d’estiueig i paratges naturals
que agafen protagonisme amb activitats culturals com els Llavadors Poètics o el
cicle de Música a les Ermites. Espais com la Llobella, la Ràpita i el litoral de
Benissa són reivindicats com llocs amb alt valor ambiental pel col·lectiu El
Runar.

 

De camí a la vall de Pop veureu com el conreu
de la terra ha convertit les muntanyes i la vall en magnífics bancals de ceps,
ametlers i oliveres. El primer poble on arribareu serà Senija. Tradicional i
tranquil, conserva en l’essència ambdues cultures: la morisca i la mallorquina.
Després d’haver passat pel poble de Llíber aplegareu a la vila de Xaló.
Envoltada de raïm, ací s’elaboren els millors vins i misteles, així com bons
embotits i dolços. Poble agermanat amb Santa Margalida, acostuma a fer trobades
on hi ha actuacions com les d’Aspencat i Skalissai, grups de música formats per
jóvens de la Marina.

 

Quan arribeu a la fi del vostre viatge, entre
les sendes, paratges i pobles haureu creat imatges, tastat sabors i escoltat
paraules de la Marina. En
definitiva, haureu conegut l’ànima del poble i portareu embastades al cor les
experiències i emocions de fer el Camí. Sensacions que amb senzillesa i
humanitat Vicent Andrés Estellés va saber copsar en dos versos que ben bé
representen el nostre recorregut:

 

 

Allò
que val és la consciència

de no
ser res si no s’és poble.

 

Verònica Ramírez Buigues

Coordinadora del PAS al País Valencià.

Publicat dins de Altres escrits | Comentaris tancats a El Camí a la Marina Alta: empremta morisca i mallorquina (introducció a la 3a guia del Camí), per Verònica Ramírez (any 10)

Dels volcans a la terra dels mites nacionals i universals (pròleg de la 2a guia guia del Camí)

Dels volcans a la terra dels mites nacionals i universals

Si ens endinsem en els pobles d’aquestes dues comarques tot deixant-nos portar pel corrent del Camí, a la nostra retina s’imprimiran paisatges de la més alta bellesa, des de la negror guarnida de verd de les terres volcàniques garrotxines i el silenci dels seus boscos –un conjunt de terres designades com a Parc Natural a causa del seu gran valor paisatgístic, geològic i ecològic– fins als pobles que travessarem, amb la seva història, les seves tradicions i els rostres de la seva gent.
Coneixerem experiències d’innovació social que ens poden donar mestratge, com són ara el banc de llavors ecològiques de Montagut, el moviment social generat pel projecte de cementiri de cendres a Oix, la tensió social causada pel túnel de Bracons i els models de territori que ha confrontat i els moviments i entitats socials vius a cada comarca, tots ells exponents de persones que s’estimen la seva terra, perquè saben que són part d’ella.
Des d’Olot podrem escollir continuar pel troncal fins a Sant Pau de Segúries o bé enfilar el brancal de la sempre fascinant Alta Garrotxa i passar per Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca, Montagut, Oix, Beget i Camprodon, per desembocar de nou al camí troncal a Sant Pau.
En deixar enrere la Garrotxa, entrarem a una terra que aplega un gran nombre dels nostres mites nacionals i universals: el Ripollès. Viure’ls sobre el mateix territori, passa a passa, si sabem aturar un moment la raó, ens ajudarà a comprendre tot allò essencial i fonamental que ens volen aportar els mites i entendrem que, sense oblidar el salt evolutiu que ens ha aportat el logos, un poble sense mites, sense referents de valors transcendents que l’orientin vers l’assoliment de la plenitud individual, col·lectiva, nacional i universal (segons l’abast de cada mite), és un poble desorientat.

El Camí al Ripollès ens permetrà viure mites com ara el del comte Guifré el Pelós, mite de la fundació de la nació catalana; el de Núria, mite de la fertilitat; el de Montgrony (nom que ve de “mugró”), mite del nodriment i de l’alletament; el del Comte Arnau,
mite de valors com ara l’honestedat i la justícia, o el d’Otger Cataló, mite de l’origen del nom de Catalunya.
En arribar a Sant Joan de les Abadesses, el camí troncal continua cap a Ripoll, i un brancal s’enfila cap a Ogassa: El Camí de Vidabona, un camí ple d’història (mines, fòssils, romànic), de natura (Serra Cavallera) i de mites nacionals i universals que Lluís Maria Xirinacs va sembrar en aquests indrets on sembla que es va coure la nostra llengua –són, entre d’altres, els mites de la font creadora de l’univers (Taga), de la mística (Sant Amand), de la plenitud catalana (Vidabona) i de l’ofrena de la pròpia vida (pla de can Pegot, lloc que escollí per morir). Aquest brancal, encara en procés d’implantació, desemboca al camí troncal entre Sant Joan i Ripoll.

Ja ho veieu, el Camí neix amb la vocació de ser, si així ho volem col·lectivament, a més d’un instrument turístic, d’arrelament cultural i de cohesió social, una eina per nodrir-nos de totes aquestes riqueses i transformar junts el mite de les 4 barres de sang sobre un escut
defensiu –simbòlicament, és clar– en un 8, símbol d’una nova consciència i plenitud, de renaixement i de regeneració, del pas de la violència a la no violència o, si ho voleu, a la transviolència i, en definitiva, d’evolució cap a una nova manera més comunitària i fraterna de ser, de fer, d’estar en el món i de relacionar-nos entre persones i entre pobles.

Tal com s’esdevé amb tot allò que ens ofereix cada terra que recorrem tot fent el Camí, no ens ho acabarem tot ni de bon tros. Humilment, doncs, conformem-nos a fer-ne un petit tast, però que sigui intens: estiguem prou oberts perquè ens
penetri fins al punt que ens amarin la seva bellesa i la seva riquesa sublims. Aleshores, els paisatges i les persones que haurem viscut ja formaran part irremeiablement de nosaltres, i nosaltres, d’ells; vet aquí el principi d’holicitat: el país i
nosaltres esdevenim u, perquè sabem que en som part i, al mateix temps, el tenim sencer dins nostre.

Lluís Planas Herrero
President del Pas-Amics del Camí
any 2009

Publicat dins de Altres escrits | Comentaris tancats a Dels volcans a la terra dels mites nacionals i universals (pròleg de la 2a guia guia del Camí)

Benvinguda al Caminant, Aplec dels Ports juliol del 7.

 Tenim
al davant a uns valents, a aquells que han decidit que no hi ha millor
forma de viatjar que amb la força de les seues cames. Però en esta
ocasió la seua caminada no només té l’objectiu de fer una passejada
fins que se’ns acaben les forces. La gent que tenim al davant han
encetat un projecte que els porta fins a la comarca d’Els Ports. I el
perquè de la seua arribada és ben senzill. Volen recórrer de nord a sud
i d’est a oest tots aquells territoris de parla catalana. Tot eixe
camíté una màgia especial perquè

[@more@] ha de servir per a que en un futur
siguen d’altres els que prenguen exemple, els que vulguen conèixer la
cultura que l’envolta i les diferents vessants que pren si fem uns
quilòmetres al nord o a l’oest. Si a més d’això, es pot gaudir del
paisatge privilegiat que només els Països Catalans poden arribar a
oferir imagineu-vos com d’interessant pot arribar a ser l’experiència.
Avui us envegem. O més bé envegem els vostres ulls, perquè han pogut
vore i comprovar com de bonic pot arribar a ser el que tenim al nostre
voltant. Avui envegem les vostres orelles, perquè segur que heu après
paraules, expressions, formes de xerrar que ni tan sols sabíeu que
existien. No us podeu imaginar com de bonic és marxar fins el Bages,
les terres de l’Ebre o la Marina i comprovar que utilitzen una mateixa
paraula, només a eixos tres llocs per fer referència a la mateixa cosa.

No sabem molt bé si envegem les vostres cames perquè deuen portar tants quilòmetres al damunt, que no sabem si aguantaríem.

Vosaltres
que heu recorregut i recorrereu tots aquells territoris de parla
catalana. Ja heu vist que no som els més rics del món, ni tenim grans
edificis on us podem deixar dormir. Nosaltres som de poble…

 

28 de Juliol del 2007

Aplec dels Ports

Cinctorres

Publicat dins de Diari del Camí | Comentaris tancats a Benvinguda al Caminant, Aplec dels Ports juliol del 7.

El caminant dels somnis, poema de Ferran Margarit

EL CAMINANT DELS SOMNIS.

comprendrem mai la immensa solitud

del caminant dels somnis?

ha caigut al parany de l´impossible?

fretura de somnis inabastables?

perquè no creu en l´engany de conveniència,

que fa viure amb falsa alegria?
[@more@]camina infinitament sol,

el caminant dels somnis.

per camins inventats,

gens fressats.

mai no troba senyals,

del passat.

sempre avança,

mai descansa.

d´un nord dubtós treu la guia,

de mil retrets treu l´empenta.

veus del poble li etziben:

on va aquest foll a la conquesta,

de quelcom inexplicable?

que ja no és prou taleia,

trobar la pitança diària?

o bé al contrari:

perquè s´enquimera,

si ja té plat a taula?

la beata s´exclama:

potser és un diable,

i els innocents tempta!

i l´home ric apunta:

aquest ens vol entabanar,

i viure de renda.

que dels meus doblers,

no faci requesta.

el dogmàtic pontifica, insisteix i s´entesta:

segur que és un heretge,

i en esperits mercadeja!

i aixi, d´orella a orella,

la brama augmenta.

però de fet

el caminant dels somnis.

què busca?

què esbrina?

què espera?

perquè no s´atura ni es cansa?

quin afany el domina?

com decideix sa tasca?

com son camí determina?

t´ho diré en secret,

i no ho escampis gaire.

alló que el caminant ja endevina:

és l´estel.

l´estel?quin estel?

sí, sí, l´estel,

l´estel de l´alba!

ferran margarit

Publicat dins de Poemes, art | Comentaris tancats a El caminant dels somnis, poema de Ferran Margarit

Fent EL CAMI, un vivència fraternal amb la terra ferma, per Xavier Aranda (agost del 7)

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:»Taula normal»;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:»»;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:»Times New Roman»;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Fent EL CAMI, un vivència fraternal
amb la terra ferma

Fer el CAMI és una acte
voluntari d’afirmació individual que esdevé plenitud en l’imaginari col·lectiu;
és un gest còmplice cap a la terra on trepitges 
i la seva gent, una mà estesa a la comunió, l’arrelament, l’obertura
d’esperit…

[@more@]

En marxa! L’arrencada
sempre és sanglotada i poc homogènia, el grup és encara una sort d’ànimes
inquietes que es deixen conduir a l’exercici, la convivència, la coneixença, la
complaença…  No hi ha pressa però
tampoc convé entretenir-se, el full de ruta és farcit d’encontres, experiències
i espais a desvetllar.

 

Ep! Cadascú és lliure
però alhora responsable vers els altres i el territori que el rep, participar-hi
és correspondre la companyonia i afabilitat donant el millor de si mateix sense
esperar res a canvi; deixar-se endur pel cau de cultura viva de cada lloc, pels
racons i misteris que descobreixes a cada pas.

 

Aturada! El guia ens situa,
orienta, ens interpreta la nostra mirada ingènua i en justifica el recorregut
consensuat, ens fa seves les vivències, interaccions i problemàtiques del
territori als nostres peus; si fem sort algun testimoni ens n’exposa el parer i
la vocació del qui treballa, cuida i humanitza aquell tros de nació que el posseeix.

 

Un glop d’aigua, un
reagrupament, unes fotos, una consulta al mapa són gestos de la corrua de
caminadors que flirtegen amb la cultura, la història i el paisatge de les
terres que sinó requalificades,
resten oblidades o ignorades.

 

Encarant el destí de
l’etapa les nostres passes rescaten l’hospitalitat del poble que ens acull, un
dels moments més plàcids i rics, com també les significades fires i joioses
festes, aplecs i concerts. La gent de la terra ens fa els honors, a vegades
condimentat amb algun refrigeri benvingut.

 

L’hora d’aposentar-se,
exploració de l’entorn immediat, de prendre el pols a la comunitat de vilatans
que, des d’ara resten simbòlicament vinculats a el CAMÍ. Bon profit! L’hora
d’entrar quelcom de calent a l’estómac i satisfer la gana ben entaulats; rostres
bruns, envermellits pel fred o el sol de la intempèrie i afamats combinen fraternalment
la conversa distesa amb la degustació de la cuina casolana.

 

 

Xavier Aranda, agost de
2007

Publicat dins de Diari del Camí | Comentaris tancats a Fent EL CAMI, un vivència fraternal amb la terra ferma, per Xavier Aranda (agost del 7)

El Camí en una paraula…, per l’equip del Pas (maig del 10)


En un exercici durant el 8è plenari nacional del Pas, aquestes són les paraules amb les que l’equip Pas va definir el
Camí:

  • Unió
  • Compartir
  • Il·lusió
  • Connexió
  • Comunicació
  • Interrelació
  • Consciència
  • Coneixement
  • Regeneració
  • Cultura
  • Moviment
  • País
  • Territori
  • Feinada

Res, que no em varem coincidir ni en una!!! Això es compenetració
total! 🙂

Publicat dins de Altres escrits | Comentaris tancats a El Camí en una paraula…, per l’equip del Pas (maig del 10)
css.php