Tenim
al davant a uns valents, a aquells que han decidit que no hi ha millor
forma de viatjar que amb la força de les seues cames. Però en esta
ocasió la seua caminada no només té l’objectiu de fer una passejada
fins que se’ns acaben les forces. La gent que tenim al davant han
encetat un projecte que els porta fins a la comarca d’Els Ports. I el
perquè de la seua arribada és ben senzill. Volen recórrer de nord a sud
i d’est a oest tots aquells territoris de parla catalana. Tot eixe
camíté una màgia especial perquè ha de servir per a que en un futur
siguen d’altres els que prenguen exemple, els que vulguen conèixer la
cultura que l’envolta i les diferents vessants que pren si fem uns
quilòmetres al nord o a l’oest. Si a més d’això, es pot gaudir del
paisatge privilegiat que només els Països Catalans poden arribar a
oferir imagineu-vos com d’interessant pot arribar a ser l’experiència.
Avui us envegem. O més bé envegem els vostres ulls, perquè han pogut
vore i comprovar com de bonic pot arribar a ser el que tenim al nostre
voltant. Avui envegem les vostres orelles, perquè segur que heu après
paraules, expressions, formes de xerrar que ni tan sols sabíeu que
existien. No us podeu imaginar com de bonic és marxar fins el Bages,
les terres de l’Ebre o la Marina i comprovar que utilitzen una mateixa
paraula, només a eixos tres llocs per fer referència a la mateixa cosa.
No sabem molt bé si envegem les vostres cames perquè deuen portar tants quilòmetres al damunt, que no sabem si aguantaríem.
Vosaltres
que heu recorregut i recorrereu tots aquells territoris de parla
catalana. Ja heu vist que no som els més rics del món, ni tenim grans
edificis on us podem deixar dormir. Nosaltres som de poble…
Fent EL CAMI, un vivència fraternal
amb la terra ferma
Fer el CAMI és una acte
voluntari d’afirmació individual que esdevé plenitud en l’imaginari col·lectiu;
és un gest còmplice cap a la terra on trepitges i la seva gent, una mà estesa a la comunió, l’arrelament, l’obertura
d’esperit…
[@more@]
En marxa! L’arrencada
sempre és sanglotada i poc homogènia, el grup és encara una sort d’ànimes
inquietes que es deixen conduir a l’exercici, la convivència, la coneixença, la
complaença…No hi ha pressa però
tampoc convé entretenir-se, el full de ruta és farcit d’encontres, experiències
i espais a desvetllar.
Ep! Cadascú és lliure
però alhora responsable vers els altres i el territori que el rep, participar-hi
és correspondre la companyonia i afabilitat donant el millor de si mateix sense
esperar res a canvi; deixar-se endur pel cau de cultura viva de cada lloc, pels
racons i misteris que descobreixes a cada pas.
Aturada! El guia ens situa,
orienta, ens interpreta la nostra mirada ingènua i en justifica el recorregut
consensuat, ens fa seves les vivències, interaccions i problemàtiques del
territori als nostres peus; si fem sort algun testimoni ens n’exposa el parer i
la vocació del qui treballa, cuida i humanitza aquell tros de nació que el posseeix.
Un glop d’aigua, un
reagrupament, unes fotos, una consulta al mapa són gestos de la corrua de
caminadors que flirtegen amb la cultura, la història i el paisatge de les
terres que sinó requalificades,
resten oblidades o ignorades.
Encarant el destí de
l’etapa les nostres passes rescaten l’hospitalitat del poble que ens acull, un
dels moments més plàcids i rics, com també les significades fires i joioses
festes, aplecs i concerts. La gent de la terra ens fa els honors, a vegades
condimentat amb algun refrigeri benvingut.
L’hora d’aposentar-se,
exploració de l’entorn immediat, de prendre el pols a la comunitat de vilatans
que, des d’ara resten simbòlicament vinculats a el CAMÍ. Bon profit! L’hora
d’entrar quelcom de calent a l’estómac i satisfer la gana ben entaulats; rostres
bruns, envermellits pel fred o el sol de la intempèrie i afamats combinen fraternalment
la conversa distesa amb la degustació de la cuina casolana.
[@more@]A la Núria Roig i en Joan
Carulla, per ser-hi sempre.
El bon caminant. Barcelona. Gràcia.
A la Vila de Gràcia estem fent
realitat aquest gran projecte que és El Camí, una ruta cultural, social i
paisatgística, creada de forma participativa i que recorre, a peu, totes les
comarques i illes de parla catalana.
Una ruta en procés de formació
però ja amb alguns trams inaugurats (el tram del Montseny, de Sant Celoni a Vic)
o a punt d’inaugurar-se (el tram de les Marines, al País Valencià; el tram
Benivarri-Tremp, al Pallars i la Ribagorça; el tram de la Garrotxa i el
Ripollès, o el de la Serra de Mallorca). I cada dia és més propera la
inauguració del tram de Barcelona; animat des d’un dels seus punts més vius i
de major activitat social i cultural: la Vila de Gràcia. El Camí, en gestació
arreu, amb passa lenta i ferma, buscant sempre la millor disposició possible.
El bon caminant –el bon
viatger- sap que de la profusió de recursos i suports informatius no en
guanyarà necessariament un major contacte amb les gents, els costums, la
cultura del territori que vol visitar. Cal dur més enllà tots aquests mitjans
per poder arribar a la mateixa experiència del viatger, a l’experiència del
propi camí. ¿No va molt més lluny aquell qui ha pogut conèixer verament un
qualsevol indret (el poble del costat o el seu propi barri!) sentint-lo com a
seu, com a propi, participant-hi, compartint-ne l’experiència amb els naturals
del país; que no pas aquell qui marxa a l’altre punta del món per veure-ho tot
amb el mateix afany apressat i evasiu que l’ha fet fugir de casa? Els mateixos
aeroports, els mateixos hotels, els mateixos touroperadors, les mateixes ofertes, la mateixa informació, la
mateixa mentalitat, la mateixa actitud. El turista dóna voltes i més voltes al
voltant d’un mur. Potser no arriba mai enlloc. El caminant d’El Camí s’acosta
caminant a poc a poc i procura d’escoltar, de distingir, s’ofereix amb cura,
troba les portes obertes, és integrat. El Camí vol dir una forma de viatjar i
una forma d’acollida. El Camí és aprendre a conèixer-nos els uns als altres,
aprendre a conviure, a la fi, El Camí és una conducta d’emancipació cultural.
La veritable força d’“El Camí”
rau en el fet que el caminant –el nostre bon viatger- es retroba, conviu i
s’enllaça amb els enllaços que s’han establert en tot el procés participatiu
ide definició de ruta. La gent de cada
comarca, de cada ciutat, de cada vila, de cada barri, de cada llar, que ha fet
seu El Camí per fer seu el seu poble, i que ara és envigorida contínuament pel
flux de caminants que venen d’arreu a visitar-los. És en aquest procés
d’intercanvi actiu que ens retrobem amb el “nosaltres”.
El “nosaltres” de qui participa i,
per tant, un “nosaltres”
veritablement divers: nodrit de totes les idees i colors, amb tots els diversos
costums i maneres de fer que ha tingut sempre el nostre país.Pelegrins i esportistes, caminants sols o en
grup, joves i veterans, professionals i amateurs, nouvinguts i veïns de tota la
vida, gent d’un i altre caire, d’ací i d’allà, el qui viatge acull, el qui acull
viatge. El “nosaltres” és allò que
fem nostre. El “nostre” Camí. El Camí
de tots.
La capacitat de tots. Una eina comuna
d’enriquiment mutu, d’amistat entre persones d’arreu, que facilita l’arrelament
i la integració social, que posa en marxa ateneus, cooperatives, centres
socials i d’estudis, comunitats de convivència, nous vincles per al civisme, la
vida pública; que ressalta els valors de cada territori –els valors que
siguin!- el patrimoni col·lectiu, l’expressió artística, la riquesa paisatgística
i ecològica, cultural, social, històrica, arquitectònica, espiritual… i,
naturalment, en reforça l’economia i la innovació, establint una xarxa
comercial, una marca turística integral i una adequada infraestructura de
serveis: allotjaments, establiments, guies d’El Camí, senyalització i georeferenciació,
punts d’informació… a més d’un ingent capital humà integrat per voluntaris,
guies, enllaços, padrins, Amics d’El Camí i caminaires.
El més apassionant de tot és
veure’n aquesta gradualitat, aquest creixement de fons, de base; lent, orgànic,
ferm, fecund. Justament per la seva envergadura, El Camí s’activa sempre des
d’allò que hi ha de més local. La trobada personal, cel·lular, l’encontre del
barri, els petits nodes connectats que desencadenen tot el procés participatiu.
Així, com més gran és el projecte, més acuitats serem en allò que tenim de més
petit i senzill. Com més alta és la visió, com més èpics i ambiciosos siguem,
més enfortits en el dedins per ser més oberts, així, en el defora.Veritablement oberts. Veritablement units.
Com més sòlids, més solidaris.
Barcelona és un afront molt
important per El Camí. A les grans ciutats no hi ha delimitacions, no hi ha
portes ni entrades, potser tampoc no hi ha fons… no hi ha un “allà nostre” on poder anar junts a
caminar, tot és més aviat un “aquí de
ningú”, i tot aquest “aquí de ningú”
està ocupat, arrasat, en un constant desplegament extirpador, desarrelat, generatiu
de l’economia de masses.
El veritable valor de la vida
tradicional no és altre que poder transformar els seus valors –la seva
realitat- a través de la tradició. Si això es produeix, la comunitat a escala
humana es manté viva en una rica i constant transformació cultural i en una
economia prou equilibrada i sostenible, que projecta el dedins i acull el
defora de manera natural. El que és ara mai és el que era abans, però pot ser
el que serà després. Això és la integració. El trencament de Barcelona, la seva
desintegració –com en totes les grans ciutats- no és un problema cultural sinó
una imposició econòmica. D’una economia (o anti-economia) que no es correspon
amb la realitat dels ciutadans ni se situa al seu servei. Es produeix llavors
el col·lapse de les grans ciutats. La seva erosió. La desmesura i desorientació
dels seu creixement, el punt de fuga
constant, el no-lloc, el no som on som, la mobilitat accelerada i
dispersa, empesa sempre a multiplicitat d’estímuls condicionats, al reactiu
anònim, a la superfluïtat… El que més preocupa és el que no es veu. Es produeix
aquell ésser impostat, caricaturesc, que de vegades fot tanta angúnia…
Però si tot això succeeix a
Barcelona, també és cert que tot hi és encara pendent. Potser per la mateixa
immediatesa i accessibilitat de la cultura, per l’apropament natural de la seva
gent, per l’avidesa constant de les oportunitats, pel mateix esperit de la ciutat…
a Barcelona s’hi couen, de forma espontània, una infinitat de moviments socials
i culturals, moviments alternatius -no són alternativa de res sinó una realitat
orgànica ben palesa i necessària- que es mouen des de dins, des de baix, i
-gràcies a les noves tecnologies- estableixen petites comunitats enxarxades. Un
espai “aquí nostre”. Sigui quin
sigui. Sigui de qui sigui. Creix el decreixement.
Tota autogestió és tradicional.
L’economia dels valors. La
proximitat de l’ésser. L’escala humana. En front el col·lapse econòmic, un gran
potencial de transformació. Col·lectius que reaccionem en bé d’una activitat
vivíssima i diversa i amb una gran capacitat de connexió, de comunicació, on la
mateixa activitat emancipadora ordena les pròpies necessitats, la pròpia economia,
la pròpia identitat. Hi ha en tot això un procés de confluència que pren cada
dia més força des de la vida quotidiana de cada u, de cada llar, de cada
barri… Tant de bo El Camí pugui ésser una eina per potenciar i vertebrar tot
això!, per interelacionar i projectar tots els qui de debò ens podem fer nostre El Camí. Per nodrir i fer
progressar aquestes noves llavors que neixen arreu, aquesta nova vida cívica
que ha de ser el caràcter i l’esperança de Barcelona. El demés no compta. Els
que hi som hi som. Que s’hi quedin “ells”
mirant la tele. Foc d’encenalls. Cal acceptar-ho i creure-s’ho, i doncs per
això no defallir mai. Tots ens hi sentim units en l’inquietud i l’impuls de dur
a terme aquestes noves iniciatives. Tots “nosaltres”.
I la Vila de Gràcia n’és un
exemple tant clar i paradigmàtic! En
aquest sentit, Gràcia s’hauria de situar a l’avantguarda de Barcelona.
Històricament hi ha estat sovint. Cal repassar i renovellar aquest
testimoniatge. Sabem la significació simbòlica del campanar de la Plaça de la Vila,
i ni cal anar tant enrere: la lluita per salvar Gràcia de la Via 0, els
concerts clandestins a la Plaça del Sol o la fundació dels centres cívics de la
Sedeta i el C.A.T. La lluita dels veïns per fer seu el seu barri de Gràcia.
La Gràcia dels ateneus i les
escoles, de les associacions i les trobades a la plaça, de les tertúlies a la
cantonada. La Gràcia dels comerciants, dels artesans, dels dissenyadors, dels
artistes… La Gràcia literària, la Gràcia de les dones. L’antiga Gràcia rural
i la Gràcia dels nostres oratoris i esglésies. La Gràcia catòlica i la Gràcia
revolucionària. La Gràcia innovadora. El futur de la Vila de Gràcia. La gràcia
dels infants jugant a plaça. La Gràcia del petit comerç, dels mercats
centenaris, del mercat d’intercanvi de la Virreina, de les cooperatives
ecològiques, de les fires d’artesans. La gràcia de pujar a prendre el te o una
birra al terrat de casa. La Gràcia de la millor arquitectura del món i dels
millors cinemes i dels millors teatres. La gràcia dels gitanos de Gràcia. La gràcia
de ballar la rumba o la masurca. La gràcia de passar una estona inoblidable en
algun dels millors Pubs de Barna. La Gràcia dels restaurants de les cuines del
món. La Gràcia dels Castellers de la Vila de Gràcia. La Gràcia dels Lluïsos,
del Centre, del Cercle, de l’Orfeó Gracienc… La Gràcia de les colles de
diables i de bastoners. La formidable gràcia de la Festa Major de Gràcia. La
Gràcia del Taller d’Història de Gràcia. La Gràcia de l’Assemblea de Joves de
Gràcia. La Gràcia de l’Infoespai, de la
Quimera, de La Torna, de les Colles de Sant Medir. La Gràcia del Grup d’Estudis
d’El Coll. La Gràcia de l’Aixada, de l’Ateneu Maig del 37, de l’hort comunitari,
de La Barraqueta, de l’Ateneu Rosa de Foc. La Gràcia de la UEC de Gràcia i del
Club Excursionista de Gràcia… La gràcia dels carrers de la Vila de Gràcia. De
l’empedrat o l’asfalt, del plom o el cop d’aire. La Gràcia del racó atapeït o
deixat, la Gràcia del grafit o la pedra encrostada. La Gràcia del portalet
obscur, del rajol i l’entramat de marbre. La gràcia del jardí del patí
interior, de la roba al balcó, del tendal de colors i la finestra abillada. La
gràcia d’un passeig tot badant: la botiga, el mostrari, la vidriera i
l’estampa; o la gràcia del tòrrid oliós i abatut, la fetor de l’arenga passada.
La incerta gràcia de l’hora a les hores de Gràcia. L’esguard de la nit, el
cant, la gràcia del pas isolat o festiu cap a casa. La gràcia del tràfec
matiner i la feinada. La gràcia de l’àpat franc i jocós, o del cafè a la terrasseta
de tarda; amb la llum una mica fumada i difusa, entumida, que ho travessa tot
com bonament pot, per entre la gràcia de la gent inconeguda que passa
caminant…
Diuen que hi ha crisi…
La “nostra” crisi fora que tot això
no hi fos. Però hi és. I batega amb força! La Gràcia de la Vila de Gràcia.
Graciencs: ací la divisa! Tot hi és pendent i l’únic límit que tenim son les nostres
pròpies facultats. Des d’El Camí us animem a la participació. Tots hi sereu
benvinguts! Com a voluntaris, guies, enllaços, Amics d’El Camí i sobretot, com
a caminants. Us esperem. L’agenda és plena. Animeu-vos-hi! El Camí és vostre!
La participació. El camí de camins.
El procés d’elaboració del
tram d’El Camí a la Vila de Gràcia es va iniciar ara fa tres anys encapçalat
per un grup d’Amics d’El Camí, veïns de Barcelona i de Gràcia, que volien fer
arribar El Camí al seu barri. De forma totalment voluntària i desinteressada
van començar a reunir-se, a establir contactes, a organitzar caminades… i
d’aquesta empenta, d’aquest treball inicial, avui podem dir que El Camí a la
Vila de Gràcia s’està consolidant amb perspectives d’inaugurar-se a finals del 2009
inicis del 2010. Ací un il·lustratiu exemple de participació. El Camí passa per
allà on algú se l’ha fet seu.
I com podem participar per fer “nostre” El Camí? Per ser Amic d’El
Camí només cal que faciliteu el vostre nom i un e-mail de contacte i rebreu la
informació de les activitats d’El Camí, especialment de les caminades que organitzem
arreu dels Països Catalans i a la vostra comarca. Veniu a caminar! Les
caminades son obertes i aptes per a tothom. En els trams ja inaugurats
disposareu de tota una infraestructura de serveis i mitjans per poder fer ús
d’El Camí de forma totalment autònoma i independent, com a caminant i usuari
turista: georeferenciació, guia web i en paper, Xarxa d’Establiments i Punts
d’Informació, descomptes amb el carnet de Caminant…
Ara, a Gràcia, hi hem
establert un petit secretariat del PAS (Serveis de Participació i
Sostenibilitat) entitat sense afany de lucre des d’on coordinem tot el procés
participatiu, la senyalització, l’elaboració
de la ruta… amb la col·laboració dels Amics d’El Camí, voluntaris, enllaços i
diversos grups i entitats.Partim d’un
procés extensiu inicial, de coneixement, de presa de contacte amb tots aquells
veïns, entitats, centres socials i culturals… que fan quelcom o voldrien fer
quelcom pel seu barri. Una fase on, entre tots, posem en comú les característiques,
les potencialitats, els valors del territori, i que va encaminada a dos
objectius principals: la definició de la ruta en els seus punts d’interès i
l’elaboració de la Guia d’El Camí a la Vila de Gràcia. Totes dues activitats
realitzades de forma participativa.
Volem que la Guia d’El Camí a
la Vila de Gràcia –tant en el seu format paper com en la guia web- tingui un
alt grau de representativitat. Us emplacem directament a participar-hi. Estem
recollint textos consensuats per les entitats i els col·lectius de gent més
lligats a les activitats del barri, en els seus aspectes culturals, socials,
econòmics, artístics, històrics… el vostre testimoni hi és essencial. Us
necessitem. Creiem que no pot haver-hi un fidel retrat de Barcelona sense el do
de les seves gents, sense el relleu de la seva pròpia vitalitat, en un dibuix
no condicionat per ningú més que els seus propis veïns, que en configuren
l’autèntic valor i riquesa, tant pel seu arrelament com pel seu destí, enl’experiència projectada dia a dia cap al
futur. Una Barcelona integradora, no desintegrada, on apareix la veritable
força i la veritable riquesa de la nostra ciutat, extraordinària, universal, en
la seva arquitectura, en la seva cultura, en l’art, en la història i en la seva
societat… però cal, primer, aprendre a mirar, com ho feia en Gaudí, com ho fa
tot ver artista, de dins a enfora.
A les Reunions Socials de
definició de ruta decidim quins son els punts d’interès per on ha de passar El
Camí. Aquestes trobades son convocades per diferents entitats o centres socials
i culturals del barri i son obertes a tothom. Hi fem una petita presentació
d’El Camí i, a partir d’uns criteris de definició base i amb el mapa a la mà i
l’opinió de tots els presents, passem a fer una petita llista o inventari de
quins son els punts per on haurà de passar la ruta. A més a més hi recollim
tota la informació possible per la Guia. Qui ho sap, qui ho fa, qui ho recorda,
qui ho coneix, qui ho proposa… son els mateixos veïns que participen de la
definició de la ruta. I qui participa decideix.
Un dels factors més
interessants d’El Camí és que, sovint, aquests punts d’interès resten lligats a
una determinada activitat del barri (un centre d’estudis d’història, unes
activitats socials i culturals, l’oferta de lleure d’una entitat…) que s’hi
vincula en benefici propi. Neixen així els enllaços d’El Camí. Veïns que pels
seu interès, pels seus coneixements, o per la seva situació, poden representar
un petit grup de persones o entitat i, si ho volen, emplaçar les seves
activitats -els seus productes, la seva oferta de lleure, la seva col·laboració-
cap a aquesta gran finestra d’obertura i relació que suposa El Camí com a
realitat turística i de País. Així, els continguts de la ruta vénen determinats
pels veïns de cada poble. Aquesta representativitat, generada verticalment de
baix a dalt i reforçada pel mateix producte turístic, pel va i bé de
caminaires, es desplega a la vegada troncalment i de forma espontània, entre
les entitats, entre els col·lectius, entre “nosaltres”,
aconseguint així una major vertebració social i cultural del territori.
Podeu participar en El Camí
com a voluntaris. Ja en som molts els qui, de forma regular o ocasional, donem
suport a El Camí en un entramat ben divers de tasques. Tant d’aspectes
especialitzats (animació sociocultural, informàtica, filologia, biologia, economia,
geografia i història…) com de mes particulars (divulgació i difusió, comunicació,
participació a la Guia, suport a caminades i Presentacions Territorials, fires
i diverses activitats…).
I us podeu fer padrins d’El
Camí. Apadrinant simbòlicament un tros d’El Camí rebreu una còpia certificada i
numerada del quadre inspirat en El Camí que ens ha regalat el nostres pintor
més universal: Antoni Tàpies.
L’empremta de l’artista. La
ditada roja del nostre ancestre senyalant els punts cardinals del triangle
enllaçat: Catalunya, País Valencià, Ses Illes. I amb el gest terrós i abrupte que
tot ho encercla, del negre al blanc, el nostre 8 d’El Camí. La xifra
sagrada.El 8 de l’equilibri, símbol i
valor de mediació entre el quadrat i el cercle, entre el cel i la terra, la
figura dels mons subtils i entremitjos que ho uneixen tot: el dalt i el baix,
l’esquerra i la dreta, el nord i el sud, el dins i el fora, el passat i el
futur, la memòria i l’esperança, els cercles del temps. Els 8 radis de la roda,
les 8 puntes de la rosa dels vents, de la Torre dels Vents atenesa. Els 8 pètals
del lotus, els 8 braços de Vishnú, les 8 formes de Shiva, el 8 de la roda
cèltica, dels cercles dels sards i els druides d’Irlanda. El 8 de l’infinit, de
les formes innombrables de la saviesa, del centre de tota força, de tota
educació, de tota recerca. El nombre dels dualismes integrats, del masculí i el
femení, de la unió generosa en la multiplicitat. El 8 de la Paraula i de la
llavor, de la regeneració i de la pluja fecunda i purificadora. El 8 de l’aigua
sempre fluent per tots els camins que s’enllacen els uns amb els altres. El 8
d’El Camí que no només és El Camí dels Països Catalans. És el 8 d’El Camí dels
indígenes de Chiapas i del Camí dels Bons Homes, el 8 del Camí de l’Occitània i
la Provença. El 8 dels navegants al Mediterrani
i dels viatgers a l’Orient. El 8 dels Camins dels Berebers i dels Amazics, el 8
dels nòmades dels deserts de l’Àfrica. És el 8 dels GR d’a peu que inundaren
tot Europa després de la Segona Guerra Mundial perquè –deien- si ens haguéssim
conegut no hauríem fet la guerra.
Potser si, no ho sabrem mai. El
Camí. Aquest mot és a l’angle inferior dret del quadre d’en Tàpies: camí. Però escrit al revés, com
mirant-nos de dins el mirall; i amb el traç indefens però ferm d’un infant. Com
una divisa del temps: camí. Una
senyal, un solc. Els fogars ancestrals, els campanars dels segles, l’internet
d’ara. En el fons sempre ha estat així. La innocència de saber que tot present
és madurar. L’aigua que bessa per omplir-ho tot. Servar la natura frondosa fins
hi tot en les ciutats del coure. És per aquest moviment que l’àncora no decau
mai. “La balangera fila fila…”
deien els nostres avis referint-se al pas del temps. Pas a pas, filada a
filada. El Camí és ja una realitat forta que vola, que afina la visió i la
intel·ligència, que omple tota la vitalitat de les nostres mans i ens nodreix
amb el traç dels nostres peus aferrats a la terra.
Roger Busqué i Bertran
Vila de Gràcia, Barcelona, Països Catalans -novembre de l’any 8
BENVINGUDA als ASSISTENTS
A LA CAMINADA DE TARDOR.
Sant Cugat-PedralbesDies: 30 de setembre i 1 d’octubre.
Benvinguts i benvingudes a
la Caminada organitzada pel PAS. Amics del Camí del tram Sant
Cugat-Pedralbes.
El nostre projecte abraça
els àmbits més diversos, a partir de l’elaboració d’un recorregut pels
paisatges de la nostra terra. Conèixer-la i fer-la conèixer. Les seves
gents,
la cultura, la història i l’esperit dels quals sovint ens sembla
saber-ho tot i
que en la major part dels casos, desconeixem.
Últimament tots viatgem,
anem lluny… físicament parlant i en canvi, tenim al costat de casa
riqueses,
tresors que no hem vist mai i de vegades, ni n’hem sentit a parlar.
[@more@]
Vull posar com a exemple
la Caminada a la Ribagorça i al Pallars. Allà vam poder-hi copsar aspectes
desconeguts i suggerents. Terres meravelloses que moltes vegades, s’han hagut
d’abandonar per manca de mitjans econòmics.
O les caminades per la
Marina Alta i la Marina Baixa del País Valencià…Desconeguda “València” a la que volen que
odiem, essent germana nostra.
Torno als objectius del
nostre projecte… el seu eix temàtic és bàsicament cultural, se centra en el
territori, la cultura i la gent i tots els trams que a poc a poc però sense
pausa anem fent, impliquen la col·laboració de moltes persones treballant-hi.
En primer lloc es necessita algú que organitzi. En aquest cas el grup d’Amics
del Camí de Barcelona que s’han reunit per preparar-ho, alguns d’ells ja han
pre-caminat aquest tram diverses vegades. Sempre en interacció amb gent de cada
comarca. En aquest cas, en Joan Contijoch de Sant Cugat ens hi ha contactat.
Gràcies a tu Joan, gràcies a tots.
Així ha anat amb el tram
que estem a punt de fer. Com si confeccionéssim un vestit de petjades amoroses,
primer el vam embastar, ara l’hem anat cosint i avui l’emprovarem caminant per
Collserola i tal vegada haurem de retocar alguna vora o algun farbalà per tal
que el vestit pugui acabar-se i la muntanya ens agraeixi el nostre pas per
damunt seu.
Així potser en un futur no
massa llunyà, donarà la benvinguda a d’altres caminants que, com nosaltres,
petjant aquests camins, acaronaran la terra, essent conscients del camí sencer,
del tapís sencer.
Elaborarem una guia que
servirà de pauta i tots nosaltres hi haurem aportat alguna cosa.
Tot això us ho dic perquè
això s’està fent, estem començant i per tant, podria ser que no ens quadrés del
tot l’horari, que hi hagués algun imprevist… O tal vegada no!
Estem oberts a tota
aportació i així podrem anar-ho millorant. Però penseu que des d’aquest moment
ja formem part d’un equip, d’un grup, una comunitat de caminants amb una certa
entitat pròpia, encara que necessitem de l’organització necessària per
emprendre-ho. Com serà aquesta entitat feta de tots plegats? Ja tinc ganes de
saber-ho.
El Camí al seu pas per
Barcelona ens dóna la benvinguda i des de Sant Cugat a Pedralbes la terra ens
acull.
Aquestes paraules van ser
llegides elpassat divendres dia 14
d’abril del 06 a Benavarri en fer la primera senyalització del Camí.
Lluís M. Xirinacs oferia
a Lluís Planes la
pedra blanca amb la rosa d’or, “brúixola” amb els vuit vents,
confeccionada
perXavier Espar.
OBRIU-VOSLES PORTESDELCAMÍ
Un
poble, ben plantat, es posa a caminar.
Jeia endormiscat i
indolent segles i segles.
Ara s’alça com un sol
home, petita llavor,
i enceta el camí
interior que el durà
a conèixer-se, a
posseir-se, i, finalment a donar-se
a sí mateix en ofrena a
la fraternitat universal.
[@more@]
Havíem planificat conscienciosament
el camí cap a la plenitud del nostre poble.
Ara el farem; tots en línia, donant-nos les mans.
Els peus, retinguts en dos llargs anys de preparació,
frisen per posar-se en marxa.
El cor corre de fa temps. El vent de l’esperit bufa fort.
S’uneixen els vuit vents de la brúixola del caminant,
engalzats en la rosa de l’esperit.
El mestral dels germans companys de l’ Aran,
la tramuntana del Principat d’ Andorra,
el gregal de la Catalunya
Nord,
el llevant del Principat de Catalunya i de L’ Alguer,
el xaloc de les Illes Balears,
el migjorn de les Illes Pitiüses,
el llebeig del País Valencià i
el ponent de la
Franja de Ponent,
tots ells, units per a dur a plenitud un poble
agermanat amb els altres pobles de la Terra.
Un nunci em lliurà aquesta pedra,
aquest blanc i lluent bocí de camí
amb el signe de l’esperit, amb la rosa dels vuit vents,
amb l’home centrat en ell mateix i obert en totes
direccions.
Jo la lliuro a Lluís Planes,
el porter que té les claus de l’ inici del CAMÍ.
Posem-nos dempeus! Obre la porta. I marxem en pau.
Voldria començar amb una corranda, a l’estil del grup Manel:
La natura és la mare
que a tots ens va parir;
i li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí…
Parlar de la naturalesa és parlar de nosaltres, per tant,
elogiar-la, és elogiar-nos a tots i a Tot. No n’hi ha per menys. Quan
contemplem l’Univers sencer, és a dir, si no només el mirem, sinó que
també el
veiem de veritat, només podem fer dues coses: [@more@]
callar davant de tanta grandesa,
de tanta meravella inabastable, o bé elogiar-la pels descosits, com ha fet des
de sempre cada cultura a la seva manera. La tradició cristiana ho fa, per
exemple, a través dels salms.
Mn. Dalmau ens dona perspectiva, en el seu text d’enguany,
del poc temps que fa que existim com a humans i de la llarguíssima travessa de
l’evolució de l’Univers des del seu darrer inici conegut, l’Esclat (l’anomenat Big
bang), que es va produir, segons els entesos, fa 13.600 milions d’anys.
Deixeu-me fer una mica de ball de xifres per donar un parell
de voltes al cap, que encara que maregi, de tant en tant va bé.
El nostre planeta va aparèixer 9.000 milions d’anys després
de l’Esclatinicial (fa 4.500 M d’anys), i van fer
falta 1.000 milions d’anys perquè hi sorgís la vida amb les primeres cèl·lules
eucariotes (és a dir, fa 3.500 milions d’anys).
No va ser fins fa 700 milions d’anys (uns 13.000 M d’anys després
de l’Esclat, quanta paciència!!) que la natura va desllorigar el gran pas
evolutiu dels unicel·lulars als primers pluricel·lulars, que van ser els fongs
i les algues.
Va trigar 200
M d’anys més a generar els primers vegetals: els
líquens. I “només” va necessitar 50 milions d’anys més, després dels vegetals,
per crear els primers protozous, els primers animals. D’això fa 450 M d’anys.
Els mamífers van començar a aparèixer fa uns 230 milions
d’anys, i les aus en fa uns 190. Ens anem acostant. Els primats fa 70 M d’anys, i només fa 40.000
anyets de res que va aparèixer la nostra espècie. Vaja, que fa només uns
instants, si comptem tota la història de l’univers.
Podem dir doncs, que la Natura
ha necessitat 13.600 milions d’anys d’evolució, d’experiments, d’encerts i
errors, de saviesa acumulada, fins arribar a la perfecció biològica i a la
complexitat mental de l’Home.
De tots aquests milers de milions d’anys de paciència i
d’experiments de la Natura,
només en tenim una vaga idea, i dels milions d’espècies que han existit alguna
vegada, només en coneixem el 0,01%. Ens ho podem imaginar?
Considerant que l’univers avança per salts (quàntics) cap al
seu ple desplegament, encara per assolir, des del gran esclat, nosaltres en som
fins avui el darrer salt completat.
Així com als primers anys la corba temporal de l’evolució va
ser molt accelerada, gairebé vertical, per seguir després la major part del
temps amb una corba quasi plana, de molt lenta evolució, ara sembla ser que
entrem en la fase final de desplegament de l’actual univers, tornant-se a accelerar
com als inicis.
Segons el Model Global de la Realitat d’en Lluís Maria
Xirinacs, un cop ja consolidada l’espècie humana, ja només restarien els dos
darrers salts. Ara s’està carregant d’energia el proper: el de l’individu cap a
la comunitat humana (integrada pel seu arbre de comunitats, des de la llar fins
els veïnats, municipis, comarques, nacions i continents), i el darrer salt ja
serà el de la consciència d’Univers sencer, la plenitud universal. Jo sóc del
parer que Mestres com en Xirinacs han vingut a aportar una forta injecció de
coneixement, de saviesa i d’energia per empènyer aquest nou avanç. Ens toca a
nosaltres jugar-hi fort, fer la nostra aportació, si és que volem participar del
gran convit permanent de la plenitud.
El proper pas de desplegament del nostre Univers (potser d’aquí
a 200, o 400, o 1000 anys?) és, per tant, el d’esdevenir una veritable
comunitat de comunitats humanes. No sé si heu provat mai de visualitzar
realment què vol dir això, com seria la nostra societat esdevenint una
veritable comunitat.
Per ajudar-nos a besllumar-ho, fixem-nos en com funciona el
darrer nivell assolit: el de qualsevol individu humà, el nostre cos. Observem
la fascinant perfecció, complexitat i plena solidaritat entre els bilions de
cèl·lules que l’integren: cap guerra entre elles, cadascuna amb la seva
identitat i funció al servei del conjunt i, al mateix temps, sabent-se tant
individu com part del tot, estimant el conjunt fins i tot per sobre d’ella
mateixa i, si cal, sacrificant-s’hi per salvar-lo. Això no treu que, igual com
hi ha conflictes entre individus o entre pobles, també en poden aparèixer dins
del nostre cos. En aquest cas, els anomenem malalties, si bé cada cop hi ha més
consens en afirmar que la immensa majoria –fora de les congènites- venen de
problemes relacionals, emocionals, patrons de comportament, traumes no resolts,
etc.
És a dir, que no venen d’errors biològics, ja que la Naturalesa fa milions
d’anys que va resoldre l’individu, sinó de problemes en el caldo on està immers
l’individu: una societat força malalta i no resolta encara. Per això la
prioritat és ara esmerçar els esforços en com fer orgànica la societat més que
només en com anar apedaçant els individus espatllats per ella.
Tot i així, normalment el cos sempre ens avisa abans de manifestar-se en forma
de malaltia; el que passa, és que hem desaprès a escoltar aquest llenguatge de la Natura.
En el pla social, ens sorprendríem si ens fixéssim en els
paral·lelismes entre moltes malalties socials –fruit de conflictes no resolts-
i les malalties del cos. Però això ens duria a un altre tema.
Tornant al cos, dèiem que és un consens cordial, amorós i
solidari permanent. No hi ha discussions, ni es parteix el cos a troços, si
unes cèl·lules volen anar cap aquí i les altres cap allà, si una fa una funció
més agraïda que una altra; les cèl·lules del taló no es queixen per estar
sempre oprimides, ni les de l’estómac per suportar tants d’àcids. En tot cas,
hi pot haver en ocasions una tirania provinent del cervell sobre el conjunt,
normalment també per patrons educatius, inseguretats, manca de confiança,
d’autoestima, etc. Però això va més enllà del funcionament merament biològic.
Si el nostre cos s’està dies sense menjar, el primer tros de
pa va a parar als òrgans més vitals, sense baralles egoistes. Si la gana esdevé
extrema, primer se sacrifiquen les cèl·lules de les reserves, i després, si
cal, les musculars, per salvar els òrgans vitals i, per tant, la vida del
conjunt. Saben que, a més de cèl·lules individuals, són part dels teixits, dels
òrgans i del cos sencer. Són el cos sencer, pel sorprenent i misteriós principi
d’holicitat: en la part hi ha contingut el tot.
Complemento aquesta idea amb el poema més curt que he fet
mai, d’una sola paraula:
Som
Igual com ho és defensar un fill, un parent, o a un mateix
davant del perill o d’una agressió, perquè ens els sentim part de nosaltres, donar-nos
al servei del conjunt o fer renúncies individuals pel bé del conjunt, malgrat
puguin ser de vegades difícils, doloroses o fins i tot en extrem puguin comportar
la mort, des d’aquesta consciència resulta automàtic, instintiu, i ens aporta
de regal la màxima plenitud espiritual de la que ens han parlat des de sempre
els grans Mestres, cada tradició amb les seves paraules, formes, mites o
imatges. En el cas de la tradició cristiana, es correspon a la “salvació” de la
que parla Jesús de Natzaret. I aquesta entrega per amor al conjunt, molt
probablement ens durà a l’assoliment del “Regne”, és a dir, la utopia social realitzada
ara i aquí, no pas com un premi per després de morts si fem bondat i si som
obedients, com s’ha pretès inculcar per domesticar i dominar el poble, amb molt
d’èxit, per cert; se’ls ha de felicitar.
Aquesta entrega i servei, juntament amb el bastiment de
noves estructures comunitàries de presa de decisions, d’acció no violenta, de
festa popular, d’espiritualitat comunitària, etc., configuren doncs el procés
que la Natura
es mor de ganes d’obrar en nosaltres per realitzar aquest proper salt evolutiu
de l’Univers que va de l’individu a la Comunitat Humana
orgànica i fraterna.
I aquesta donació personal i radical, aquest servei i
compromís segons la nostra particular vocació i dons rebuts per contribuir a
aquesta maduresa social i espiritual, no sempre vol dir flors i violes; també
pot provocar conflicte, duresa, despreniment, sacrifici per a un bé major.
Independentment del dolor però, ens sentim en plenitud, perquè sabem que no ho
fem des d’un “jo” menut, sinó des d’un Tot major que nosaltres, i això ens
permet transcendir tot dolor, tot i sentir-lo.
Bé, doncs quan nosaltres, com a “cèl·lules” que som del
nostre cos social i nacional, actuem a les nostres comunitats humanes properes,
en la nacional i fins la internacional amb la mateixa cordialitat, solidaritat
i servei que les cèl·lules del nostre cos entre elles, haurem assolit el següent
sal evolutiu de l’Univers. Tindrem plena consciència de que tots som la Humanitat sencera,
clivellada d’un meravellós, gegantí i divers arbre de comunitats humanes.
Llavors, ja només ens restarà el darrer pas: la consciència de ser U amb tot
l’Univers.
Ens sentim U amb tots els pobles,
amb l’Univers i amb el veí,
i ens ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí!
Assolir aquests graus de consciència, tanmateix, no
garanteixen que la vida sigui una bassa d’oli: junt als bons moments, igual com
ara i com sempre, però des d’aquest esperit comú i des d’aquesta consciència i
maduresa, segurament estarem més ben preparats per resoldre els conflictes des
de la cordialitat.
Si ens centrem ara en la naturalesa entesa com a medi
ambient, cada nivell d’existència i de consciència, cada cè·lula, cada vegetal,
cada animal i cada comunitat humana té el seu propi cos i el seu medi ambient
on viu i on es desenvolupa. I encara que no en siguem potser tots conscients,
participem sempre de tots els medis ambients majors i menors: el de les nostres
cèl·lules i àtoms que ens integren, l’aigua que bevem, l’aire que respirem, els
aliments que mengem i els ecosistemes del planeta. I el medi ambient del nostre
planeta, al seu temps, se sustenta en l’Univers. Quan una persona no n’és
conscient, es pensa que ell no és l’entorn. I s’hi caga. S’equivoca de ple.
Encara no sap que la natura sencera és tan ell com ell mateix; la nostra
societat, encara immadura, li ho ha fet oblidar. En canvi, la persona que obre
l’aixeta en el punt just i necessari, que gasta el mínim de recursos, de paper,
d’embolcalls, que sempre que pot opta pel transport públic, fins i tot si en
algun cas triga una mica més, o per la bicicleta, o per anar a peu; que mira la
naturalesa i procedència del que compra, que no deixa llums encesos inútilment,
aquella persona que no valora les coses pel que valen, sinó pel que són, que no
se sent aliena i pren partit en veure el dolor, les injustícies i els abusos
que rep la gent i els pobles propers o llunyans, començant pel propi; aquella
persona té consciència universal.
Coneix els efectes de fer us del seu cotxe -que encara avui,
incomprensiblement, crema petroli-, de consumir electricitat provinent
d’energies no renovables, i la seva relació amb el canvi climàtic que
desertitza el món, causant males collites, gana, set i mort de persones i
d’espècies. Aquesta persona sap que emmetzinar l’aire és fer-s’ho a ella mateixa,
que el patiment dels altres és exactament igual que el seu. Ella és l’Univers, la Natura, la Humanitat sencera. És un
ésser diví.
Si bé és obvi que com a societat sencera encara no hem
arribat a la consciència universal, i menys encara a la plenitud, no vol dir
que no hi hagi hagut moltes persones al llarg de la història i també al nostre
temps que hagin assolit graus de consciència superiors al de l’individu. I aquí
cal distingir entre assolir la consciència i arribar a la plenitud. Aquesta
segona ve quan, inspirats per la Transcendència universal, ens lliurem en cos i
ànima al nostre temps, a la nostra societat, en la forma que considerem en cada
cas. La prova de foc és si aquest lliurament ha estat en cos i ànima, sigui per
un nivell comunitari o per un altre, en funció del grau de consciència: molts
per la seva família, d’altres per la seva comunitat propera, d’altres pel seu
país, d’altres pel món. Tots en coneixem casos, especialment dels de rang
universal.
La consciència és la clau
que ens permetrà reeixir,
i ens costarà Déu i ajuda, arribar fins aquí.
La consciència és doncs la clau. Si sabem que SOM la
naturalesa, el planeta, l’Univers, que jo sóc jo i que soc l’altre, que sóc la
nostra nació i també les altres, difícilment ens farem mal, perquè normalment
no ens en volem fer de mal a nosaltres mateixos. No llençarem pas, per exemple,
deixalles al nostre cos! Normalment ens estimem més banyar-lo i perfumar-lo.
Sabrem llegir el llenguatge de la natura, el de la salut, perquè tot ens parla,
ens avisa i ens orienta. Sabrem descobrir els nostres dons, escoltar la nostra
vocació i dir-li “sí!” sense por, plens de confiança, perquè ens sabrem mers
instruments de l’Univers per contribuir al seu desplegament i plenitud.
Igualment, si ens sabem part del cos social humà sencer, no
ens serà indiferent la injustícia social, la gana, els genocidis, les tiranies,
l’explotació, perquè sentirem sense haver-ho ni de pensar, que el que li passa
a qualsevol ésser humà ens està passant a nosaltres mateixos, i plorarem amb
ells, i riurem amb ells, i farem tot el que estigui a la nostra mà per reduir
tot el dolor evitable.
No destinarem tot el nostre temps ni tots els nostres diners–o allò de què
disposi cadascú- egoistament només al nostre benestar, vestir, lleure i
capricis, sinó que una bona part el donarem a causes socials, nacionals i internacionals,
segons les nostres possibilitats i segons ens dicti el nostre esperit. Si només
el gastem en nosaltres o en la nostra família immediata, és un possible
indicador que aquest és el nostre grau de consciència principal o únic. Amb els
nostres fets determinem qui és la nostra família: si només la de sang o bé
també la comunitat propera, la nostra nació i la
Humanitat.
Tampoc serem tan ingenus ni vanitosos de pensar que ho podem
resoldre nosaltres sols, o amb quatre amics afins, o muntant un partit polític
o una ONG per mirar de salvar el món des del poder o des de l’activisme
salvador. No. Sabrem que ens cal cercar, sigui des d’aquests àmbits polítics o
socials organitzats o bé des d’altres àmbits demòtics, segons la nostra vocació
-i això sí, sense cansar-nos mai de provar i aprendre- eines per ajudar als
altres a reconnectar-se amb aquesta consciència col·lectiva d’unitat amb tots i
amb Tot, des de la vivència i ritme de cadascú, i a partir d’aquí, poder
canalitzar les propostes i les forces unides per assolir els reptes comuns. I
si no tenim vocació d’engendrar noves vies, estarem atents per detectar les que
puguin sorgir per afegir-nos-hi en el grau i mesura que puguem.
Deia el filòsof greco-romà Plutarc, ja al segle I: “el polític veritablement demòcrata és aquell que utilitza els recursos
i eines per esperonar el poble a que sigui ell qui decideixi”, és a dir, a
desvetllar-lo, a engrescar-lo a participar, a prioritzar les seves propostes i
iniciatives abans que les merament institucionals, etc.
Una de les eines col·lectives que tenen aquesta vocació demòtica
i que m’han convidat a introduir és el projecte “El Camí”: un recorregut
senyalitzat que uneix totes les comarques i illes dels Països Catalans, definit
amb la participació de la gent i entitats de cada municipi. Amb els seus textos
s’elabora la guia de cada tram. El lema del Camí és conèixer aquesta terra per estimar-la. I que bonic, gratificant i pacificador
conèixer els indrets i la seva gent des del ritme lent i compassat del
caminar… !
No podem estimar ni sentir-nos part d’allò que no coneixem.
Per això, tal vegada el primer pas sigui aquest.
Fa anys, vam experimentar llargament amb l’arbre d’assemblees
territorials que proposava en Xirinacs, com a exercici directe de la sobirania
del poble. Vam aprendre que el fons és sàviament encertat, però hem vist que perquè
qualli, cal trobar formes creatives, participatives, il·lusionadores, que
enxarxin allò que ja hi ha i que ho potenciïn en benefici de tots. Els nous projectes
d’aquest nou mil·leni que tinguin vocació d’anar més enllà, cap aquest salt de
consciència, segurament han de complir requisits com unir i potenciar tot allò
que ja existeix, creant projectes de projectes, estructures d’estructures. Han
de ser orgànics, on la suma de les parts no és aritmètica, sinó sinèrgica,
creant quelcom nou, d’un ordre superior, que cobra vida pròpia més enllà dels
seus promotors. I sobretot, han d’il·lusionar; han de tenir la màgia de l’art
social que els va vibrar i quallar.
El Camí, que no és de ningú i de tots, un cop creat, a banda
d’aportar salut, consciència, fortalesa, arrelament i vincles afectius entre
persones i pobles d’arreu del territori, ens permetrà la connexió d’energies,
la unió de forces per canalitzar marxes temàtiques amb finalitats socials, ecològiques o nacionals i, si
és necessari, per articular accions no violentes conjuntes. Us convidem a
afegir-vos-hi, a ser-hi, a fer-vos-el vostre, cadascú en la forma i mesura que
li vingui millor.
Sigui per una via o per una altra, segurament pel seu conjunt,
des d’aquesta consciència fruit de la vivència de ser U amb tots i amb la Natura, haurem trobat de
segur els mecanismes nous per al diàleg i el consens comunitari –és a dir, una
vera democràcia, participativa per definició- i per canalitzar, si fes falta,
l’acció no violenta col·lectiva per assolir els reptes comuns (sigui a través
de la denúncia, la no cooperació, la desobediència civil o la creació de noves
estructures) sobre cada àmbit i temàtica que ens cal millorar, com per exemple:
una nova cultura de l’aigua, de l’energia, de la mobilitat, de l’urbanisme, una
nova economia transparent, ètica i solidària (com ens proposa l’Agustí Chalaux),
la sobirania de totes les persones i de tots els pobles amb plena igualtat de
drets i deures, la pervivència de les llengües i cultures en igualtat de
condicions i una llarga llista de reptes que ens aniran sorgint en els
diferents àmbits de la vida i que les futures generacions hauran de saber
resoldre.
D’aquesta manera -i vaig tancant- hem anat a parar a
l’Ecologia: aquella economia ètica que té en compte el bé de tota la naturalesa
abans d’actuar a cap nivell. Gandhi deia que el no violent, abans de fer cap
acció, consulta a tot l’Univers per esbrinar quina és la millor opció.
L’Ecologia, com l’acció noviolenta, és profundament ètica.
Ho veiem clarament en el “mapa global de la realitat“ d’en Xirinacs: l’Ecologia
està ubicada en el territori objectiu (tracta del cos de l’univers), pràctic
(no és només una idea), mundà (mira cap a l’evolució i màxim desplegament
sostenible del món), ètic (mira pel bé màxim del conjunt) i transcendent (té un
fort component espiritual). És per això que els ecologistes són profetes, en
aquest cas, no de la part transcendent-subjectiva de l’Univers, sinó de la transcendent-objectiva,
del cos social i natural d’aquesta meravellosa realitat que, misteriosament,
ens ha estat donada i amb la que, per tant, hi tenim un gran deure.
I acabo amb un desig: mirem-la, mirem-la profundament des de
la contemplació i el silenci, ajudem els altres a mirar-la i a veure-la, a
descobrir-la per ells mateixos: descobrirem junts que del petit “jo sóc”
individual, hem passat al “Som” col·lectiu, i d’aquí, al gegantí “Jo Sóc”!
universal.
Llavors, els dos darrers grans salts quàntics que li resten
al desplegament d’aquest preciós univers, potser d’aquí a uns centenars o
milers d’anys, potser per a alguns ja ara, s’hauran acomplert, i la Natura riurà, viurà i
morirà plena de tots nosaltres.
En els jardins de l’Hostal Bofill de Viladrau s’hi entaulaven els
primers estiuejants que, ara fa més d’un segle, fugien de Barcelona a la
recerca de frescor. Així ens ho va explicar en Natxo, un acompanyant
viladrauenc.[@more@] Ara que em disposo a dir com m’ha provat el poètic cap de setmana de St. Jordi de 2010, em prenc la llibertat de comparar-lo a les teques d’aquests senyors de ciutat, que de tan esplèndides les van batejar amb el nom de sopars americans.
Rondar a cavall del Montseny i de la plana de Vic, ha estat esplèndid perquè ens ha ensenyat a estimar aquest racó de món: ens hem embrancat per muntanyes, ens hem enfangat cantant Verdaguer amb V.I.C.U.S., ens hem enrampat amb la paraula d’en Pladevall novel·lista, hem vist en la poesia de Misael Alerm un diamant en brut, ens ha resultat gratificant la bona predisposició d’en Lluís Marmi, sempre amb el somriure a punt.
