EN PATUFET FA EL CAMÍ A LA MARINA , DE XÀBIA A JESUS POBRE

EN PATUFET FA EL CAMÍ A LA MARINA, CAMINEM DE XÀBIA A JESÚS POBRE.

RECORDS DE XÀBIA

Per la vesprada l’allau d’històries ens va aclaparar, aquesta vegada van vindre per part de Ximo. El vàrem escoltar bocabadats, l’amor cap aquell indret que un dia era sols una representació abstracta en un mapa és feia més gran, amb lligams amb la gent de la terra i el paisatge.
Els records se’m posen a flor de pell , aquell moment sota l’església de Sant Bartomeu escoltant a Ximo, com l’església, amb la seua tosca, relluïa el seu esguard defensiu. La tosca després de segles d’amagar-se a la cova Tallada, va ser treta per unes mans xabienques, una nissaga de picfapedrers la van traure de la foscor i la van deixar al sol perquè tothom puguera veure-la i admirar-la, amb eixa aspror seua tant genuïna.
Durant molt de temps Xàbia és la baluard de la reconquesta cristiana, entre Xàbia i Gata estava la ratlla, va ser repoblat per cristians vells, primer era un uncli regular on hi havia la torre de l’Encairat, després va ser convent i després el mercat.
La costa estava vigilada per torres de defensa, per així controlar les entrades pirates, la torre del far, el castell de la Granadella..
Vàrem saber també que el convent es va salvar de ser dinamitat per ser considerat fortalesa.
El museu ens va descobrir les meravelles de les arrels de Xàbia , les primeres civilitzacions que senqueren aquella terra com a seua. Els ibers i els romans, els ibers i el seu gran tresor, el tresor de Lluca, joies d’or i plata, que com ha passat en altres llocs també se l’emportaren a Madrid.
Vàrem veure al pis de dalt el paviment del XVII, fet de mocadorets , els taulellets estaven cansats de tants anys de desgast, ufanosos de tantes mirades delicades, de tanta admiració, de tants peus delicats.
Per un instant seblava que notàvem l’olor a socarrim i el fum als ullsde la crema d’arxius del trenta sis, ens feien plorar la perdua al 36 de tants arxius cremats, de tant ric arxiu, però el fum es va tornar una silueta humana, era “Portico”, un revolucionari. Diuen que molts dels que ara són conservadors són fills de revolucionaris .
També recorde pujar al terrat del museu i veure les teulades de Xàbia quietes sobre el capvespre i amb el Montgó allà dalt sempre vigilant..
La plàcida nit va caure, i el centre social era un lloc exel•lent per descansar una mica de tantes aventures i tantes històries. .

ESCORCOLLANT LA CAMIPÈDIA

Anys més tard furgant per la Camipèdia també ens vàrem assabentar de la quantitat de troballes arqueològiques , el jaciment més antic a la Foradada fa 30.000 anys, als penyasegats del cap de Sant Antoni. De l’ajut de Xàbia al bàndol borbònic, i les ajudes de Felip V a la ciutat en recompensa, o més tard les grans fortunes fetes amb la pansa.

DE XÀBIA A JESUS POBRE

Pel matí ens vam alçar, i en eixir al carrer el Montgó ens va saludar amb un dia clar, ens donava el bon dia i ens feia una ganyota amb la primera llum del sol al seu cim.

EL POU DEL CASTELL
Sempre que arribàvem al Pou del Castell féiem els honors corresponents, mola dura per al gra, ara referent d’exposició en un paratge de festeig.
Tosca i ferro en honor al Camí, quatre barres obertes sobre el buit del ferro, tosca llunyana , germana del Montgó, fita de caminants, imatges, que són record de gent que fa el Camí amb la tosca de companya.
El record d’aquella caminada, quatre barres d’esprai, la plantilla regalimava. La Pepa i la Quica obrien camí , a aquell gran seguici de caminants gloriosos. Despés, anys més tard van vindre els desitjos d’homologació, la fredor d’una marca impersonal, però que les mans de la gent la feien càlida, posada amb cura la rojor sobre el brancal. Vicent, com a vell amic del Camí i persona de la terra, iniciava la gesta de la primera fita de G.R .L’inici de la marxa pel camí vell de Gata, amb la il•lusió de la gent a flor de pell.

Aquell camí que fa anys vàrem fer amb quatre barres a cada cruïlla, el record socarrat pel sol després dels anys dissimulats a cada pedra del marge, la vermellor de la GR ara ja esmorteïda , reviu per un instant la vivacitat del Camí. Passen els anys, les cruïlles van recordant-nos amb les seues fites la història del Camí, tants records, tantes caminades , tants esforços oblidats, tanta gent que ha passat pel camí vell de Gata fent Camí, tanta gent de PAS, tot això sempre sota la mirada impassible del Montgó.

EL MOLLÓ DE TERME
Aquell camí, que passava entre canyars i deixava veure de fons el Mongó, amb els camps de vinya barrejats amb camp d’ametllers. Les vinyes ens parlaven de la pansa, les seues fulles amples relluïen la verdor del seu orgull, per la importància que varen tenir fa segles. Elles amb els seus braços de pampols, abraçaven el Mollo de terme, sense sospitar que unes eren de Dénia i les altres de Xàbia

La suor em pujà al front quan recordava amb Vero fixar les estaques d’aquella etapa, cabaços de grava i sacs de ciment, il•lusions arremullades, faena sota terra, que sempre queda, oroneta de tardor a qui el destí la fa fugir lluny del Camí..

L’OLIVERA MIL•LENÀRIA
Que en direm de l’olivera de Jesús Pobre?. Protocol de caminants, parades obligades de veneració a aquella soca recargolada pels anys. Generacions de caminants engalanant-se somriures sota les gravadores d’instants. Pell rasposa , centenària, cercada per delicades caricies d’amor.
Però és més, escorcollant pels calaixos de casa, he trobat una llibreta vella engrogueïda pels anys, de tinta maldestra, feta al peu d’aquell monument vivent, sensacions a peu de soca. I diu així:
“ Al costat de l’ull mil•lenari que calla i escolta, i que sota la seua pell guarda les vivències d’aquestes terres, l’olivera mil•lenària , recargolada , acariciada per les nues pells. Han passat molts anys i molts que en passaran i ella escolta i calla”.
Per no parlar d’aquell dia que l’olivera era escenari televisiu, nosaltres érem els actors , i les càmares de canal nou feien homenatge al Camí . L’olivera vibrava davant la nostra emoció parlant en televisió.

Els llavadors de la Rana de Gata de Gorgos queden en el record del vells caminants, ara queden en l’oblid, desconeguts per als que fan ara el Camí, així ara el vent ens fa anar cap a una altra direcció, anem cap a Jesús Pobre.

BENISSADEVÍ
Jesús Pobre, antigament l’alqueria de Benissadeví, alguns records em venen al cap d’aquest poble. Recorde la primera caminada per la Marina el 2005, la sed i la calor va fatigar molt els caminants i els va fer perdre les forces, i recular abans d’arribar al destí, però en Patufet se sentia bé i en forces de seguir, així va creuar sol Jesús Pobre per arribar a Pedreguer.
No fa tant, però summergint-nos en el temps, recorde aquella caminada amb l’itinerari més definit, ja veníem de Xàbia, com ens va soptar l’entrada pel carrer principal, amb cada pany marcat per un bàndol, al pany de l’esquerra, l’estel onejava sobre les quatre barres al vent, a l’altre costat, l’emblema dels botiflers ens esquitxava els ulls.
L’antiga alqueria era un poble gran tot i que depenia de Dénia, gent en ganes de llibertat ens varen explicar que volien l’autogestio i l’autonomia plena.

El pas per Jesús pobre ens va recordar la gent d’un poble que s’estima les seues coses.
En mig de la plaça major, com un monument a la pansa, al record d’una època gloriosa , el gran gegant d’ulls de pedra i sostre encanyissat ens desixava veure les entranyes. Mentre un amable senyor ens explicava la història d’aquell riurau, molt ben arreglat com un noble senyor en dia de festa. Ens va mostrar el procés de fabricació de la pansa, des que entra el raïm i va fent el seu secatge dintre del riurau en els canyissos fins que ix la pansa .
L’altra bona sorpresa la vaig tenir en la plaça del Pou, on davant d’un esbarzer ens van explicar la llegenda del Pare Pere.
La meua sorpresa va vindre quan vaig veure la romiguera desplomada de les seues armes.
Segons diu la llegenda, aquella desventurada planta se li va arrapar al Pare Pere a la capa, i aquest la va maleir deixant-la més fineta que una seda, sense ni una punxa ni mitja.



Publicat dins de Diari del Camí | Comentaris tancats a EN PATUFET FA EL CAMÍ A LA MARINA , DE XÀBIA A JESUS POBRE

En Patufet va a la Marina, caminem de Dénia a Xàbia

A en patufet, que és un bon caminador, li va engrescar molt embolicar-se en aquesta gran aventura, El Camí. Per això començarem el nostre viatge per un lloc amb una emprempta molt valenta, allà on la muntanya i la mar s’ajunten amb la història més ancestral.
El meu amic Èven tenia l’honor de ser fill d’aquella antiquíssima ciutat. Dénia. Ell ens va acompanyar en aquesta aventura per Dianium, la ciutat romana.

Varem fer una volta pels carrers de la ciutat, i molt prompte els meus ulls em feien paperotes, vaig gratar-me’ls i aviat ja veia els ciutadans de Dianium caminant per les calçades empedrades.

Varem iniciar el camí vora la les Rotes, la meua mirada es quedava perplexa davant d’aquell paisatge, d’aquell escenari tan luxós, per tant eloqüent història. Mar i muntanya, Montgó i Mediterrània, les dues eternament ancestrals, amigablement germanes.
Avançavem pel passeig amb la bona companyia de l’Èven , Fel i aquell paisatge meravellós, quan, per recuperar l’alé, em vaig aturar un moment i així vaig poder contemplar millor la mar, que esquitxava les roques de les Rotes. A l’horitzó la remor vibrava, i feia ressó dels vaixells que hi van surar durant segles. El clam somort dels moriscos, la mar es tenyia de dol amb les llàgrimes de la gent, que ho deixaven tot a terra i per una llei inujusta eren embarcats cap a Orà, deixant la terra buida i la mar en pena.
Però el temps va amagar els plors, i els anys van portar nous vaixells, aquesta vegada les rialles i les cançons dels anglesos que exportaven la pansa. La suor i l’esforç fet fruit. La dolçor de la terra embarcada cap a l’horitzó.

En seguir el passeig, un poema de Maria Ibars ens fa l’ullet en una paret del passeig, paraula feta música, música que parla del paisatge, del Montgó i de la terra.
El vent es feia remor, remor de l’abraça a Dénia, remor que Paco Muñoz feia cançó a Dénia, cançó d’amor a aquesta vella ciutat.
La pista pujava i ens va fer triar, vam fer cap a la cova Tallada, la senda serpentejava pel cingle, i allà al fons la mar acaronava la roca.

Finalment vàrem relliscar per la pedra mullada cap a les profunditats d’aquella meravellosa cova, vam entrar dintre la gola rasposa de tosca, la mar entrava dintre el riurau de pedra, fent-li pessigolles als peus.
El ressó dels cops del tallant eren música del passat, fussionats amb la remor de la mar, i les paraules dels picapedrers treballant sota la roca.
Felet i Bielet ens van vindre a rebre a aquell riurau marí, ens van contar històries de la tosca, quan els seus avantpassats s’arraparen la pell traient la roca, escorcollant en aquell indret fosc i humit, tot per fer viatjar les roques i repartir-les per la comarca, en els milers de construccions, de torres i palaus, esglésies i bastions.

Les motxilles és repenjaven sobre els nostres muscles i el sol, la calor i aquella darrera pujada ens feia esbufegar fins que vàrem arribar a la torre de guaita, la torre del Gerro. Ara, les pedres de la torre ens parlaven una altra vegada d’històries de mar i terra.
Aquesta vegada, ressonaven els crits tremolosos de la gent en veure la pirateria, el pavor dels vigilants en veure apropar-se les barcasses .

Ara creuavem les Planes, el Montgé ens mirava seriós, indiferent al pas dels caminants, mentre Bielet ens contava mil i una història de la Marina, o el nom de cada herba que se’ns creuava pel camí.
Em venia a la memòria el record d’altres viatges, en els quals féiem cim al Montgó. El cant emocionant i amb la veu trencada de “Per Mallorca” fet al cim.

“Cal que pugem al Montgó llancem l’engany dintre l’aigua”.

La muntanya senyal que ens porta flaire de vi, de la reserva més antiga del vi fenici, el Montgó, símbol i mite de tota la comarca , niu ancestral dels nostres més vells avantpassats.
Vam arribar als molins, aquell conjunt d’estructures circulars, record del que varen ser. El vent dels turons aprofitat per fer farina, tot el gra de la contrada passat per la mola , onze treballadors fariners. Si no hi havia vent , no hi havia pa. El treball de tot l’any de la terra portat al cormo de la muntanya per fer-lo or blanc, i la farina fer-la pa, i així per sempre més any rera any, la senda anava serpentejant pels molis, alguns dels quals disfressats de casa.
Vàrem arribar a la zona recreativa del Cap de sant Antoni, ja al terme de Xàbia, tosca i ferro immortalitzaven el Camí. Els records s’enlairaven amb benvingudes de dolçaina i tabalet, flaire de coques, cabassos plens de refrescants begudes, il•lusions de Camí fets història, picaetes honorables, fam de caminant calmada amb dolces llamineries.

La tranquil•litat de veurae la gent contenta, després de devorar tot allò que hi havia a la taula . Pols i calor feta set era ofegada dintre d’aquella fresca joia.

De vell nou ens posàvem en marxa per la senda, que fuetejava pel cap de Sant Antoni, la boscúria vora la mar era un regal privilegiat, de vegades acompanyat dels passos dels companys , d’altres vegades el silenci omplia aquell instant, gaudint de cada moment per aquell paisatge engalanat, la blavor de la mar vol juntar-se amb la verdor dels pins i deixar-nos bocabadats , quin gran plaer ser-hi allà.. Però tot s’acaba, i finalment arribem al port de Xàbia, on Raimon es trobava Al Vent, prenent tranquil•lament una cerveseta.

Ens quedava el darrer esforç, la darrera espenta , el tros que separen el port de Xàbia amb Xàbia, ara ja pla i sense pedres pel camí, arribàvem a Xàbia.

Ara, tranquil•lament, després de molts anys, els records és barregen amb les i•lusions i les lectures de la camipèdia fan aflorar les sensacions impregnades en la meua pell ,que un dia em van marcar per sempre més als camins de Denia i Xàbia, del Camí a la Marina.



Publicat dins de Diari del Camí | Comentaris tancats a En Patufet va a la Marina, caminem de Dénia a Xàbia

ELCAMI D’EN PATUFET

EL CAMÍ D’EN PATUFET.

Tothom coneix en Patufet, i sempre l’hem tingut com un bon caminaire, que va saber orientar-se en els camps de cols i aixoplugar-se quan plovia sota les fulles de les cols,, també va aprendre del seu amic en Polzet, a orientar-se deixant marques per poder tornar, en Polzet ens va explicar  que se’l van emportar al bosc amb els seus germans i va saber deixar pedretes per després poder tornar pel mateix camí, després ho va provar amb molles de pa i no se’n va sortir, ja que les molles de pa se les havien menjat els ocells. Bé doncs, Patufet ha decidit fer el Camí, i contar-nos les seues aventures i tot el que li va passar,  i si troba algun tros perdedor posarà fites de pedra , que d’això en sap molt.

Hola, sóc Patufet i vull fer el Camí, us parlaré de les meues vivències en el Camí, etapa a etapa, poble a poble, compartirem amb la gent que caminem les alegries i les fatigues de la marxa, i sentirem les relacions més directes amb el medi i la nostra terra.

Vull fer el Camí de les mil maneres possibles, veure com també va canviant el paisatge amb les diferents estacions i al llarg dels anys. No és la meua intenció parlar de les indicacions d’orientació, de si fem un gir a la dreta o en fem un a l’esquerra, això hi ha altres espais en els quals ho podeu trobar , us escric també per convidar-vos a gaudir d’aquesta meravellosa aventura, que és el Camí, aquest gran tresor que hem de conservar amb recèl, que és la nostra terra i la nostra gent. També hem de saber gaudir-lo, i entendre’l en totes les seues dimensions, que en són moltes.
De ben segur que si tornem a passar per un lloc que ja hem trepitjat hi haurà refents del paisatge que ens recordaran vivències passades, però el vent a la cara i el sol al front ens aportaran novetats que s’impregnaran en la nostra pell.

Tal vegada hem vingut de lluny,   hem estat preparant el camí amb mapes o d’altres invents moderns per ajudar-nos a no perdre’ns i també fer així un aprofitament millor del recorregut.
El paisatge és l’escenari per on passem, ara som els actors principals de l’obra, els mapes són freds i abstractes davant el caliu de la gent i del paisatge que ens acompanya.
El paisatge que veiem és discret, i ens ammaga molta part de la seua història, la seua inmensa llerga història que hi ha darrera seu, que si gratem una mica anirem descobrint.
Tal vegada la gent de la terra ens contaran detalls increïbles del seu passat o si escorcollem una mica, el paisatge també ens ensenyarà part de la seua història.

Espere que us agrade aquest viatge, i així contagiar-vos de la màgia dels llocs per on passem i comboiar-vos amb les històries de la gent de la terra, i per supost que sigueu actors i actrius d’aquest espectacular escenari que és la nostra terra.
Bon Camí!



Publicat dins de Diari del Camí | Comentaris tancats a ELCAMI D’EN PATUFET

TU (Lluís M. Xirinacs)

Bon cop de falç,
bon cop de falç,
defensors de la terra.
Bon cop de falç”
(Himne Nacional)

“Boscos i valls,
Pinsans i caderneres,
Cantan, cantan!”
(Verdaguer)

“Si un dia sóc terra,
Si un dia sóc pols.
Que sigui d’aquesta
Que han trepitjat molts”
(Setze Jutges)

“Desitjaria convertir-se en cuc,
Foradar la terra,
Endinsar-se en la seva foscor
I res més”
(Teresa Doménech)

Besar la terra nostra amb els peus. Delicadament, com ho fa el peu de l’isard pirinenc. Poderosament , com calciga la feixa que llaura. Recórrer, de dalt a baix l’Aragó germà i els nostres Països Catalans, fins a Múrcia, com feu el Conqueridor. Saltar de vall a vall i de pic a pic, per cantar-ne les glòries amb Cinto Verdaguer. Resseguir-la tota, amb els nostres Centres Excursionistes, per descobrir un paisatge inèdit. Vertiginosament, enfilar espadats i volar avenç, aconduïts per alpinistes i espeleòlegs. Girar-ne els fulls, amb uns geòlegs, paleontòlegs i arqueòlegs tan insignes, i desenterrar-ne els tresors amagats. Amb els botànics, de la nissaga de Font i Quer, espigolar les flors d’aquest jardí. Amb els zoòlegs aimants d’uns animals que s’ajoguen en el nostre mateix niu. Fer-la fecunda a mans d’intel·ligents pagesos. Amb Joan Santamaria o Josep Maria Espinàs, que se l’han apropiada caminant amb els peus i escrivint amb les mans. Amb Antoni Maria Alcover i Joan Coromines que han salvat els mots de cada racó teu. O amb Joan Amades que n’ha salvat els vells i bells costums… I què diria més?

Potser, entre boires i calitges albiro un llac, que tot ho a agermana i la Gleva de la terra. Llaç de fidelitat que enllaça tot de tota la nostra terra. El nus central, a la roca retallada. La baga del nord abraça valls septentrionals, principats i terres ponentines. La baga del sud abraça terres valencianes, pitiüses, balears i alguereses. L’Abraç General de la reunificació de la Terra Catalana! El Camí de la Mare. Sèquia d’aigua generosa amb mil canals petits. Riuada de caminants, orientada de nit per un ruixim d’estels: els Guies del Camí!

Ens aculls dins la fermesa de la teva sina i deixes que et fecundem fins l’èxtasi: de la felicitat i de la fecunditat!

¿On tens amagada l’Ànima, que ens té tan enamorats?

Lluís Maria Xirinacs
12.6.2005
(Text de dedicatòria per l’aniversari d’en L.P.)

Publicat dins de Altres escrits | Comentaris tancats a TU (Lluís M. Xirinacs)

De Santa Maria del Camí a s’Avenc de Son Pou (II): Son Pou i s’Avenc.

Seguint amb la caminada de dijous, i després de deixar Son Torrella, seguírem caminant cap el que era el nostre objectiu final: s’Avenc de Son Pou. Mentre escoltàvem el que ens anava contant en Mateu Morro sobre els molins de la Vall de Coanegra i com era la vida fa anys a la zona, anàrem deixant enrera diferents possessions i cases: Son Palou, Son Berenguer, Son Oliver, Son Gulla, Can Mates, Son Roig (on ens abastírem d’aigua d’una font que hi ha, aigua bona i ben fresca), Can Morei i, finalment, les cases de Son Pou.

Allà fou on dinàrem i on tenguérem l’oportunitat de fer una visita dins les cases i també a la tafona que hi ha. No és una tafona com la de Son Torrella, és molt més petita, però preciosa també, i plena de detalls per fotografiar, a part de fer les fotografies a la pedra que servia per trepitjar l’oliva i fer-li suar l’oli i de tot el mecanisme que acompanya a la pedra. Em va agradar molt poder entrar dins la casa i fer-hi quatre fotos, perquè pareix un museu, tot ben col.locadet i ben net, preciós. Jo no vaig pujar adalt, perquè em vaig entretenir molt fent fotos a la tafona, però també digueren que era molt maco veure-ho.

Després de dinar una mica i agafar forces, i de sentir el renou d’aigua d’una altra font que tot el temps rajava, un primer grup començàrem a pujar cap a s’Avenc, aturant-mos abans a veure el que és l’ull de la font i la conducció subterrània que hi ha de la mateixa sota el llit del torrent de Coanegra. Si no record malament, en Mateu va dir que la conducció es fa amb una construcció antiga durant 113 metres per davall el llit, impressionant.

I res, començàrem la pujada cap a s’Avenc de Son Pou, que des de les cases fins el mateix és una pujadeta que dura entre 30 i 40 minuts. La pujada es fa per dins un pinar ben dens, on anys enrera s’hi amagaren bandolers de la zona i d’altres llocs de Mallorca i que els feia pràcticament invisibles i amb l’habilitat de fullet, és a dir, l’habilitat d’aparèixer i desparèixer i moure’s tant i tant depressa que ara el tens davant teu i passats uns segons és a l’estació del tren d’on havíem partit, segons diu la llegenda, curiós.

Passada la pujada, arribes a un túnel que es va fer fa uns cinquanta anys, i que és el que et du cap a l’interior de s’Avenc; també hi pots anar pel forat de dalt, que està a una altura d’uns cinquanta metres, però és bastant més perillós que entrar-hi a peu pel túnel, vos ho puc ben assegurar. Fet el túnel, entres dins la cavitat kàrstica i he de dir que és majestuosa, impressionant, et deixa boca-badat. Entre l’alçada que té, que són uns cinquanta metres com he dit abans, i la immensitat del lloc, et falten els ulls per descobrir-ho tot. Jo només vaig caminar uns metres per avall, perquè com que no duia pila ni trípode, no vaig voler seguir, però m’ha quedat pendent el tornar-hi, dur el trípode per fer fotos millors, i dur una pila bona i potent per anar a veure el petit llac subterrani que hi ha al final de s’Avenc, i també un altre que hi ha al principi i que sí hi va haver gent que hi anà, sobretot un grupet d’al.lots molt valents, que es ficaven per tot.

El primer pic que hi vaig anar, vaig quedar impressionat, i aquesta vegada igual. Vos recoman molt que hi aneu, però molt. Feta la visita, ja vaig començar a davallar, i vaig començar a notar el pes dels kilòmetres fets a les plantes dels peus, que acabaren amb algunes bòfegues i fent-me un bon mal. Baixant, vaig poder contemplar granots, que s’amagaven davall branques quan em veien, i també un petit mostel, que no vaig tenir temps de fotografiar, una llàstima.

Després de refrescar-me a Son Roig, i de seguir caminant una bona estona més i ja ser per la zona d’asfalt, se m’aturà un cotxe devora i em demanà si volia que em dugués fins al poble, i vaig estar ben agraït perquè ja no podia més. Minuts abans, ja havia telefonat a na Caterina a veure si em venia a cercar, i havíem quedat així, però ja no va fer falta gràcies a n’en Pep Estarellas, a qui estic ben agraït per haver-me duit fins a l’estació.

Per mostra, vos deix una sèrie de fotografies de les cases de Son Pou, del llit del torrent de Coanegra per on transcorre l’ull de la font, i de s’Avenc de Son Pou, que esper que vos agradin. Uns bòfegues als peus i un bon cansament, bé valen la pena per tenir un bon record. Llàstima no haver pogut anar a la resta de dies amb el grup de gent, perquè sé cert que disfrutaren coneixent el Raiguer de Mallorca. Salut i fotos!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Informació extreta del bloc Mallorca, la terra que m’agrada: http://mallorcaencaranoestaperduda.blogspot.com.es/2012/04/de-santa-maria-del-cami-savenc-de-son.html  (Autor: Joan)

Publicat dins de Altres escrits | Comentaris tancats a De Santa Maria del Camí a s’Avenc de Son Pou (II): Son Pou i s’Avenc.

Nadala’11

http://elcami.cat/sites/default/fitxers/novetat/fotografies/nadala_2011.jpg

Publicat dins de Poemes, art | Comentaris tancats a Nadala’11

Nadala’10

http://elcami.cat/sites/default/fitxers/novetat/fotografies/felicitaciopas2011.jpg

Publicat dins de Poemes, art | Comentaris tancats a Nadala’10

Ara observa aquest arbre… per Laia Noguera (Calella, Maresme)

Ara observa aquest arbre.

Ara digue’m si hi ets,
si t’hi trobes a dintre.

I ara respon:
on és el camí que seguies?

Més poemes de la Laia Noguera. 

Publicat dins de Poemes, art | Comentaris tancats a Ara observa aquest arbre… per Laia Noguera (Calella, Maresme)

D’alguna manera, es percep… per Laia Noguera (Calella, Maresme)

D’alguna manera es percep
aquell so secretíssim
d’una freqüència tan alta
que no l’abastem.

Però hi és.

Alguna cosa em diu que hi és:
el petit moviment de les fulles,
l’aleteig delicat de l’ocell,
la presència indefinible de les coses.

Si més no, tenim la sort d’estar en camí.

 

Més poemes de la Laia Noguera

Publicat dins de Poemes, art | Comentaris tancats a D’alguna manera, es percep… per Laia Noguera (Calella, Maresme)

Les mans de l’home… per Laia Noguera (Calella, Maresme)

Les mans de l’home
que encaixaven les pedres del mur.
Després, les mans de l’aigua i del vent,
les mans de la molsa i el liquen.

La vida té aquestes coses.
[@more@]La forma i el fons
no tenen distinció.
Tot són fenòmens
d’una mateixa consciència.
La carena és el llom
d’un animal.

La vida no és més que tot això.

No vull esperar-me
a fer les coses de debò.
És igual si ets viu o mort,
tot és la mateixa substància.
No sóc diferent d’aquest matoll.Més poemes de la Laia Noguera. 

Publicat dins de Poemes, art | Comentaris tancats a Les mans de l’home… per Laia Noguera (Calella, Maresme)