ELCAMI.cat

Xàbia amb El Camí.
La Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Xàbia aposta fort per un projecte a llarg pla que té com a objectiu principal potenciar la cultura, la vertebració social i l’economia basada en el turisme sostenible. Ens referim a El Camí, l’itinerari turístic i cultural per fer a peu que recorre pobles i comarques de la mateixa parla, i que compta amb la participació i el suport d’amics, entitats i administracions públiques. [@more@]
El Camí és un projecte viu per què es conforma i s’alimenta amb la participació dels pobles per on passa. Per a que El Camí puga ser una realitat, és necessari construir la xarxa en la que conflueixen tres àmbits: el poble, l’administració pública i el sector privat. En aquesta combinació, la participació del poble és fonamental ja que ell decideix per on ha d’anar el recorregut i quins són els trets culturals i naturals que els identifiquen. Tota una tasca de treball en equip, de treball de poble unit, posada a l’abast de qualsevol caminant.
La gent dels pobles que vol participar pot estar informat de les activitats i de les caminades, elaborar algun àmbit de la guia cultural, fer de guia a les caminades, recollir informació del poble, realitzar fotografies i textos per al web, etc.

Antecedents
Va ser l’any 2005 quan es decidí que a la Marina s’engegués un projecte amb visió global i sostenible. Des d’aquest moment el PAS, l’entitat que gestiona El Camí, començà a crear estructura amb la col•laboració de molts col•lectius i gent de la comarca. A hores d’ara, ja hi ha vora 400 persones de la Marina que s’han fet amigues d’El Camí, i més de 5.000 a tot el territori de parla valenciana, catalana i balear.
Des dels seus inicis, gent del centre excursionista de Pedreguer, del centre excursionista de Xàbia, del grup d’espeleologia de Gata de Gorgos, del col•lectiu El Runar de Benissa, el col•lectiu Vall del Pop i tantes altres entitats li van donar l’empenta necessària per a que El Camí tingués un bon inici a la comarca. Va ser també important la implicació dels Ajuntaments que consideraren la iniciativa una oportunitat per promocionar contínuament la cultura i la singularitat del seu poble.
Així doncs, després de fer un exhaustiu treball per definir l’itinerari troncal de la comarca, és va fer palesa la necessitat de crear un secretariat que gestionés el projecte a La Marina. Així va nàixer l’actual secretariat del PAS Marina. La Regidoria de Cultura de Xàbia va cedir un espai a la Casa de Cultura per a fer les tasques bàsiques, i amb aquest recolzament, dia rere dia, des del PAS Marina anem fent realitat El Camí a la comarca i al País Valencià.

Caminades Culturals
Una de les tasques d’organització més importants del PAS Marina són les caminades culturals obertes. D’aquestes se n’han fet quatre a la Marina, i tres d’elles han passat per Xàbia. Els caminants, provinents de Catalunya, del País Valencià i algun de les Illes, sempre han gaudit molt el paisatge i la gent de Xàbia, així com de la seua gastronomia.
La Romàntica del Saladar  ha estat una de les entitats que ha mostrat els caminants la seua música i hospitalitat com així també l’Ajuntament de Xàbia. Aquestes caminades han estat una mostra del que és El Camí, coneixement dels pobles, les seues costums, tradicions i gent. Des del fet de compartir l’estima per una mateixa cultura i patrimoni.

Guia Cultural i Turística d’ El Camí de Xàbia
Amb la finalitat que les persones que vulguen fer El Camí tinguen la informació valuosa dels pobles per on passa, el PAS Marina amb la col•laboració com a coordinador de Cèsar Palazuelos, s’encarrega d’implicar la gent de Xàbia per a que fajen les seues aportacions a la Guia Cultural i Turística d’El Camí. A Xàbia, des de les primeres reunions, la gent que assistí va mostrat gran entusiasme per fer la seua aportació. Dels textos recollits, tenim gent que ha parlat de les festes de Xàbia, de les costums, de personatges públics rellevants, del Grups de Danses El Portitxol, dels malnoms emprats encara per la gent, informació al voltant de la gastronomia pròpia de Xàbia, etc.
Totes les aportacions seran el referent del poble per als caminants. Amb elles la gent que vinga a visitar Xàbia sabrà quines dates és festa, on poden menjar els plats més típics, quins llocs de valora patrimonial i natural cal que visiten, quines són les particularitats de la parla, etc. És aquest carisma el que farà de la guia d’El Camí única i valuosa.
Intercanvi Cultural entre Xàbia i Cardedeu
Una relació esplèndida producte d’El Camí, que va sembrant llavoretes per a teixir la societat, és l’intercanvi cultural entre Xàbia i Cardedeu (poble de la comarca del Vallès Oriental). Tots dos pobles formen part de l’itinerari troncal d’El Camí i s’assemblen en la presència ferma de col•lectius culturals.
A Xàbia, entitats com el Grup de Danses Portitxol, la Romàntica Alternativa del Saladar, la Penya l’Escaldà, la Coral Clàssica i la Corala Polifònica Ars Nova, l’Orfeó de Xàbia, la Banda de Música, l’Associació de Barques Tradicionals de Xàbia, ja han declarat la seua intenció de tirar endavant l’itercanvi cultural progressivament.
A Cardedeu, podreu veure una mostra d’activitats d’alguns dels col•lectius el primer cap de setmana de festes de Sant Joan (a la programació hi és més detallat). Les entitats de Cardedeu que han mostrat voluntat d’implicar-se a l’intercanvi són: la Colla de Diables, la Colla de Bastoners, Els Geganters, l’Agrupació Coral Cardedeuenca, l’Agrupació Sardanista de Cardedeu i l’Associació Cultural L’Esquellot.
Des del PAS Marina vos donem les gràcies i esperem que gaudiu molt les festes de Sant Joan!

Verònica Ramírez 

Tweet

Caminada cultural els dies 1 i 2 de març per Ripoll-Campdevànol-Gombrèn-Santuari
de Montgrony-Castellar de
n’Hug

[@more@]

Una quarentena llarga de participants, amb especial menció
dels més
menuts -en Marçal (4 anys), la Carla (de 5) i la Laura (de 9)- que
gairebé sempre eren els primers d’arribar! vam gaudir durant dos dies
d’un sol radiant, d’uns paisatges de gran bellesa, de mites, llegendes
i de molts continguts històrics i culturals.

A Ripoll, dos joves de l’entitat Obrim els ulls ens van
donar la benvinguda i ens van explicar les seves activitats, la
realitat social de
Ripoll, el reptes que tenen al davant, i ens van fer una visita pel
nucli històric de Ripoll…
El 1r tinent d’Alcalde i
Regidor de Cultura, Ramon Prat, ens va acompanyar a rendir homenatge al
sepulcre de Guifré
el Pilós, dins del monestir de Ripoll. Allà vam fer repàs
del mite de la fundació de la nostra bandera i escut nacional.

Acompanyats per l’Enric Colomer, president del Centre Excursionista de
Ripoll, i l’Eli -col·laboradora del Pas Prepirineus Or.- vam fer cap a Campdevànol,
on membres del Centre
Excursionista, l’Alcaldessa i dos Regidors ens van oferir una
acollidora benvinguda a l’Ajuntament, acompanyada d’un esplèndit
pica-pica; una prova més de la fama d’hospitalaris que té aquest poble
del Ripollès. Els vam explicar l’avanç del projecte El Camí al
seu pas per la vila i ens van reafirmar el seu interès en formar-ne
part.

Arribats a Gombrèn, l’Alcalde i el Regidor d’Urbanisme ens van
oferir una visita al museu del Comte Arnau, a més
d’algunes lectures i d’una visió contemporània de la realitat local,
del seu creixement, dels reptes per mantenir-hi els joves, etc. Tot el
grup vam sopar i dormir al convent de les Dominiques, on vam gaudir de
la seva gran hospitalitat i bona cuina.

L’endemà diumenge, vam enfilar cap al Santuari de la Mare de Déu de
Montgrony (o de la Llet, perquè l’aigua rajava blanquinosa degut
als minerals de la roca), guiats per una colla d’amics
del Centre Excursionista de Campdevànol, per en Xavi Bachero i l’Anna
de l’associació Alt Ter i per l’Enric Colomer. La pujada fou d’allò més
esplèndida, amb lectura de textos inclosa, oferta per un dels caminants.
Així com la Mare de Déu de Núria és devesa de la fertilitat, la de
Montgrony ho és de la gestació (sembla que el nom ve de mugró).
Allà, en Xavi ens va explicar la llegenda del Comte
Arnau, esdevinguda mite, plena d’elements interessantíssims i
de simbologies (representació),
i la llegenda d‘Otger Cataló,
segons la qual és el fundador nacional dels Països Catalans, donant nom
a Catalunya en alliberar-la dels sarraïns junt amb els Nou Barons de la
Fama.
Després de la visita i tocada de campanes de la preciosa església
romànica de
Sant Pere, dalt de tot de Montgrony, vam iniciar un recorregut per un
paisatge d’altíssima bellesa que es grabà a les nostres retines, amb el
Pedraforca sempre al fons, en un dia radiant que va concloure a
Castellar de n’Hug, visitant les fonts del Llobregat i acomiadant-nos
després de l’assemblea de valoració de tots els participants.

Fins la propera!

Lluís Planes i Herrero

RUTA RIPOLL-CASTELLAR DE  N’HUG (Març
2008)

La ruta Ripoll-Castellar de n’Hug va tenir
tocs de màgia per a mi.
El diumenge va despertar ple de llum i la temperatura de primavera matinera
ens va embolcallar tot el dia.
El paisatge espectacular des del Santuari de Montgrony i el carenejar fins
a Castellar de n’Hug em van eixemplar el cor.
Amb les apassionades explicacions dels guies de la terra vaig gaudir
d’aquelles contrades que trepitjava per primera vegada.
Era la màgia de rebre retrobament, amistat i pau, sense buscar-ho, sense
demanar-ho, restant oberta a la vida.

Altres textos publicats:

http://www.desnonats.blogspot.com/  (Pere Pons Ferran)

Tweet

Per rebre informació d'El Camí omple el formulari del web www.elcami.cat
APUNTA'T

[@more@]

Tweet

A PEL BLAU DEL MAR

Diari Cèsar Palazuelos de la caminada Xaló-Altea organitzada per El Camí els dies 6,7,8 i 9 de desembre de 2007.

Dijous 6 de desembre

Al bar de la plaça un home gran no vol jugar a les cartes com ho fan la
resta de iaios. Mira amb atenció, a la televisió penjada del sostre, les
imatges d’un reportatge sobre la construcció d’esquís que passen pel
Discovery Channel. Benvinguts a Xaló, benvingudes a la globalització. 

[@more@]

A continuació, un altre documental, aquest sobre bombers. L’home segueix al seu lloc. Mentrestant el bar s’ompli a poc a poc de caminants. Ja són aquí. Venen del nord, venen del sud, venen de ponent, venen de llevant. Tallats, cafés sols, infusions, cerveses, la barra del bar pren vida conforme hi arriba més gent. Les primeres presentacions són ràpides, els nervis de l’encontre donen protagonisme a la rialla i marginen l’atenció.

Més gent. Arriba l’alcalde. Un còctel? Sí, com el vol? Vull un independent entre independentistes. Ací el té. Perfecte. Jaume Castells, batlle de Xaló per un partit independent, dóna la benvinguda als caminants i els convida a fer una estona de xarrada bo i assaborint una copa de vi blanc elaborat a la cooperativa del poble. Els xaloners tenen la sang del vi i les xaloneres la dolçor de la mistela. L’alcalde se sotmet a les preguntes dels caminants (la gent del Camí farien bons periodistes, a cada dues passes una és de curiositat; l’altra, d’enregistrament de dades o de conversa). Ja hi som tots i totes? Doncs cap a fora. Ah, el iaio del Discovery Channel ja no hi és.

Vero, decisiva, i Enric, pensador, prenen la paraula i fan el tret d’eixida per a les presentacions dels participants. Un gran cercle de gent sense identitat esdevé en pocs minuts un grup d’amics, coneguts si més no. I ho fa amb la força de campanades festeres. Visca!       

Una ràpida volta pel poble de la mà de regidors i saberuts que ens fan un resum en moviment sobre la història dels carrers històrics i la gentada fa parada al museu de Xaló. Allí mentre Rubén, l’arqueòleg municipal, arrupeix més de vint segles en mitja hora d’explicació, un teuladí -el pardalet descarat amic de tots- visita el lloc. És l’avanç, nosaltres volarem a Altea l’endemà, anirem a pel blau del mar. Ens vorem teuladí!

Però abans de l’endemà hi ha el sopar. El vi fa sang, sí, i un perol de sang amb ceba fa goig; a més, sépia en salsa o salsa de sépia i amanida russa xalonera o amanida xalonera russa; bé, té igual, l’ordre dels factors no altera el producte què, a la Vall del Pop, és sempre ben bo.

A l’hora de dormir, al poliesportiu municipal ens va rebre l’escalfor de quatre estufes de gas a les quals es va sumar una ampolla de ratafia. Un licor que produeix efectes del tipus de la construcció de frases sense trellat com ara “quan (Roger) jo (Magalí) anava (Vero) caminant (Enric) pel (Irene) camí (Cèsar) de (Jordi) la (Thais) serra (Joano) amb (Rubén) un (Jero) cotxe (Mariana) ecològic (Miquel) i (Cristina) molt (Joan) emprenyat (Marina) amb qualsevol persona del gènere tonto del carallo vaig mamprendre una moguda bestial impensable que no funcionava gaire perquè crec que volia acabar amb les frases llargotes com llangardaixos”. Acabada, o no, la frase però sí el licor, tothom va decidir gitar-se. Teníem, tots i totes, la intenció de dormir. I a l’endemà teníem, tots i totes, bona cosa de son per no haver dormit prou. Uns roncs potentíssims i el fred de la matinada van ser els responsables. I uns ulls rèptils què s’acostaren en la foscor.

Divendres 7

Tanmateix la il•lusió per la primera etapa de la caminada va esvair, de bon matí, qualsevol signe de cansament. La plaça del poble de Xaló va ser el lloc d’encontre i l’oportunitat d’una nova presentació. N’érem, de caminants, més de seixanta. Hi havia de tots els colorets i unes quantes llengües d’origen però tots amb un mateix pensament, el camí, el qual començava en eixe precís moment. A pel blau del mar!

L’objectiu primer era pujar el Coll de Rates, dit així perquè als segles XVII, XVIII i XIX va ser una zona de molt de bandoler i, per tant, de raptes. Els guies de la gentada eren dos vallpopencs: Toni de Xaló i Joane d’Alcanalí, de bona planta i seriosos en la seua tasca. Com a bons caminaries feren mala cara en vore la carretera i optaren per seguir la senda tot i que aquesta no estava neta. I què! El camí es va fer, encara, més intens a còpia d’esquivar argelagues que es movien, maleïdes, com els torns d’entrada a un camp de futbol. Estàvem a Sa Vall de Tàrbena, estàvem endinsant-nos en el territori dels i de les Savalls i Savals, cognoms d’origen mallorquí com la majoria dels de l’interior de la Marina Baixa i de la Marina Alta.

En un tres i no res ens vam plantar a Tàrbena, poble de parlar i embotit salats. Ens esperava una paella a Ca Pinet i algun que altre esglai per la salut d’un dels caminants i del propi propietari del restaurant, que vaja bé amics. Restaurant he escrit? No, perdó, volia dir parc temàtic revolucionari nacionalista. Amb la Internacional de fons, un mos de botifarra a la gola i un glop de vi camí dels llavis tot és diferent. És el camí, sí, però el camí a la burrera. Una burrera que es va allargar per la vesprada adobada d’una visita al museu i al poble mateix de la mà de l’erudit local Joan-Lluís Monjo, de semblança amb el poeta Sebastià Alzamora (per què tremoles quan dius que m’estimes?, pregunta cruel a un dels seus versos de Mula morta).

Xarrera, vi, rialles i bon ambient. Els quatre elements de la prèvia a la dormida. Fred? No, no, la casa de cultura de Tàrbena era ben calenteta. Ara, els roncs són independents de la temperatura. Són sicofonies que ja hauran arribat a Plutó si més no i hauran esdevingut eternes per la galàxia. Vam passar bona nit, més encara quan els ulls rèptils es van deixar caçar sense oposar resistència, dolços.

Dissabte 8

Un nou matí. Arribaren reforços, sobretot de Xàbia i de Xaló. Feia rasca i el camí es va iniciar costera amunt. La llum de l’alba emblanquia l’horitzó i tenyia de caramel les carenes de les muntanyes. Unes serralades magnànimes a les què ens aproparíem durant la caminada: Xortà, Puigcampana, el Ferrer, el Ponoig, Bèrnia i, més lluny, Aitana. Vos conte una història? Quan el govern republicà es va vore vençut a la Guerra Civil els polítics i intel•lectuals que romanien encara van mamprendre la fugida cap a l’exili. Un d’ells, el poeta Rafael Alberti, era a Alacant i el seu avió va eixir des de Monòver, un poble a prop de la capital alacantina. De l’aparell estant l’última serralada de la península que va contemplar va ser la serra d’Aitana. Així va ser com va gravar aquell nom en la seua memòria i així va ser com van batejar a la seua néta, l’actriu Aitana Sánchez Gijón. 

La caminada de Tàrbena a Callosa d’En Sarrià va estar guiada per Ginar, home de vestimenta clàssica: jupetí de bon matí, i tot el dia! La ruta va fer una incursió a la part més muntanyenca de la comarca i, d’aquesta manera, vam travessar camps de secà, amb bona cosa d’ametlles sense plegar. Vam oblidar per unes hores els fruiters i ens van donar la benvinguda ametllers, ceps i garrofers. El tram discorria al peu mateix de grans tallats, com ara el Barranc de les Viudes, a prop del qual un ramat de cabres passejava com si no res al límit de la gravetat d’un gran runar. I com aquell que obri les ventalles del balcó, teníem al davant la vall de Callosa, atapeïda d’hivernacles que, de lluny estant, semblaven basses d’aigua o esguits de la gran mar Mediterrània. Al fons del tot, el Manhattan de la Marina, inconfusible, Benidorm, què voleu? I a Dubai es pensen que són innovadors en la transformació del paisatge.

El recorregut es va civilitzar poc a poc, és a dir, el pol va substituir la terra. L’Algar ens va rebre corrent avall i ens va conduir fins a Bolulla, poble tranquil•líssim. Una iaia agranava la part davantera del seu portal i un home gran preguntava d’on veniu al pas de la comitiva. De Tàrbena, va respondre un, caram, va expressar el iaio. A continuació, fotografia de grup. Si algú té ganes que prove a fer un joc: agafeu totes les fotos de grup de la caminada i mireu amb atenció la col•locació de la gent, voreu com amb el pas dels dies les relacions d’amistat entre uns i altres van fent-se més evidents.

El tram de Bolulla a les Fonts de l’Algar va ser una mena de migdiada desperta. La gent caminava sota el sol esplèndid i més d’un maleïa els peus què xino-xano havien passat d’amics a enemics. Ens mirava de reüll Bèrnia, amb una postura desconeguda pels habitants de la Marina Alta i més bella encara. Les muntanyes són tan polièdriques com les persones, les vessants, o siga, fer bona o mala cara, depén del caràcter.

I la cara se’ns va fer plaentera a tots i totes en arribar a la zona d’acampada de l’Algar. Allí, els membres del col•lectiu L’Empelt i de la colla El Pinyol ho tenien tot enllestit per a malcriar-nos bona cosa a còpia de bon menjar i felicitat. “Si poguérem guardar felicitat per altres instants” canten els de Verdcel i si fóra cert això a la caminada haguérem omplit el cabàs per a una bona temporada. Asseguts a prop de la llar del foc, els minxos saborosos van véncer la gana que teníem després de 14 quilòmetres de camí. Aquest menjar, d’origen morisc, combina blat, verdura, peix i embotit segons conta la callosina Mª José Gregori al pas per Polop –encara no sé de què ens coneixem-. Una mescla amb més d’un miler d’anys, no els de Xàbia i les de Callosa, sinó els ingredients del minxo què funciona d’herència col•lectiva.

Després del dinarot, la dolçaina i el tabal del Pinyol van entusiasmar el personal. Tant es va enlairar la gent que, en un tres i no res, i de la mà de la cap de colla Irene Gibrat, havíem carregat i descarregat un castell. Dalt de tot, l’enxaneta Magalí Lladó amb la bandera al vent, visca! A un pilar cadascú té el seu lloc i la seua funció, com és de català! Si fóra valencià vés a saber si el d’enmig se n’hauria anat a fer-se’n una a mitjan castell i tot s’hauria desbaratat però hauríem cantant igualment Ramonet si vas a l’hort porta figues, porta figues. L’emoció del pilar es va vore apaivagada després amb una visita al Museu de l’Aigua, llegat d’un temps passat, i passeig a prop d’una fàbrica de rajoles, indústria a la què diguem no? nosaltres no som d’eixe món.

Alegria, alegria, i més alegria quan en arribar al centre parroquial de Callosa d’En Sarrià, on havíem de passar la nit, vam descobrir dues esplèndides dutxes i un escalfador què funcionava i tot! A l’atac, vam cridar, sense pensar que potser l’escalfador anava al seu ritme, ritme inhumà, i així els més valents i les més valentes vam tindre el “gust” d’una dutxa amb aigua gelada ambientada amb crits i brofegades. A saber, ahh, ufff, hosti! què freda està! me cague amb tot! i altres irreproduïbles (amb mp3 tampoc). Ben pensat, ens haguérem pogut banyar al riu, haguera estat més romàntic si més no.  

Però ben desperts que vam sortir i, com no, un bar era una bona destinació. Vam fer taulada amb la gent de Callosa entre misteles, cerveses i, no hi podia faltar, l’amfitriona de les comarques sudenques valencianes: la cassalla. Un ambient de festa major què es va somoure del tot quan al DJ se li va ocórrer fer sonar música de ball dels anys 90. I els barrufets de la Ruta del Bacalo vam vibrar per uns moments recordant les cançons de la nostra adolescència. Si algú ens va vore ballar, a qui escriu almenys, delete this file de la vostra memòria immediatament, per favor/si us plau.

Els saborosos minxos es van perllongar al sopar, n’havien sobrat al migdia i vam tindre gust d’acabar amb ells per la nit. Una vetllada que va ser de xarrada a la portalada del centre parroquial. A poc a poc, els membres de la improvisada tertúlia van anar desapareixent. Uns advertiren que baixaven a dormir tot i que al poc retornaren desvetllats. Altres decidiren fer un passeig pel poble, a prendre l’aire i fer seu el vent. Finalment, uns –els més bandolers- abandonaren el lloc per a més tard, ja de matinada i emmascarats per la foscor, tornar al recer del camí després d’haver tastat la festa callosina.

Diumenge 9

L’últim dia i el més dur, sens dubte. La frescor de la Plaça del Convent acabada d’arruixar va ser un miratge. De torrats hi havia més que de frescos i de cansades hi havia més que d’enèrgiques. De Callosa vam eixir tot deixant de banda el safareig on, i això és veritat, un home rentava roba a les nou del matí d’un diumenge. El recorregut ens va endinsar en un camí agrícola voltat d’arbres fruiters que tenia com a destinació la pedania de Xirles. Un lloc desconegut fins fa poc i recentment investigat perquè va ser on l’alcalde de Polop fou assassinat en estranyes i misterioses circunstàmcies.

Precisament a Polop de la Marina va ser on, possiblement, ens vam fer la fotografia de grup més nombrosa de totes les de la caminada. El lloc, la Plaça de les Fonts amb els 221 canons de fons. Aigua a dojo ornamentada amb escuts de pobles de la comarca de la Marina i d’altres ciutats del País Valencià. Típica decoració valenciana cítrica: manissera.

Cítrica i crítica com la situació de la muntanya del Ponoig, promontori ombra de Polop i La Nucia, que es mira de reüll com les construccions lletges i zaplaneres si li’n pugen a les barbes. Per eixos dos pobles vam descobrir la part de la Marina que encara no havíem vist del tot, només poc i de lluny. Les avingudes comercials i les allaus de residents estrangers corrents com a pollastres sense cap cap a un rastre dominical. Efectivament, en vam tindre una bona mostra.

Tot i això, encara no ho havíem vist tot. No havíem pensat que l’últim esmorzar de la caminada, el de les restes o d’ensaïmades comprades a un forn per astutes caminants, el faríem asseguts sobre la gespa artificial d’un parc públic. Metàfora del què ens ve damunt i del paisatge travestit que ens hem d’engolir per ordre de la majoria absoluta.

La caminada següent a l’esmorzar sobre gespa artificial va ser quasi tota de baixada, en direcció als rius Guadalest i Algar. Vam passar abans per l’ermita de sant Vicent Ferrer des d’on vam poder endevinar com de lluny quedava encara Altea, la fi del viatge. Així és com els últims quilòmetres van esdevindre de pensament i reflexió. La majoria va conversar més amb ell mateix que amb els altres, ans al contrari del que havia passat els dos primers dies. Era el moment, ja ho va esciure Martí i Pol que el silenci també una bona forma d’estimar.

La presa d’Altea, on conflueixen els rius Guadalest i Algar, ens va marcar les darreres petjades. Quin goig de vore els rius vius, quina vida, la de la natura quan es conforma de tots els seus elements. Després de la confluència només ens calia deixar-nos portar cap a la mar com vegetació, què som sinó part del paisatge que caminem i cada tram del qual enriquim, si volem, amb el nostre pas.

Altea, la veritat, la vam xafar poc perquè la dictadura del temps ens va fer presos. L’escampada a la gespa –natural aquesta- del centre social era el millor testimoni de què la caminda havia estat intensa. Alguns optaren per fer estiraments (això hauria de ser obligatori per a properes edicions i estalviaríem moltes carasses a l’endemà) mentres que la gran part va aprofitar per a reivindicar radicalment l’opció horitzontal.  Del cansament estant diguérem adéu a Anna i Marc que se n’anaren en tren a Alacant, que és important, però collons si costa.

Cel•lèricament vam dinar, vam fer els primers comiats, vam caminar per la carretera més transitada d’Altea. Lentament vam esperar l’autobús que ens havia de dur a Xaló, a la cassella de partida. Subtilment el vam descobrir, darrere d’aquelles maçanes de cases velles i ennegrides pel trànsit dels vehicles.
–    Tenim el blau del mar.
Lentament vam intercanviar les últimes xarrades i vam perdre la llum del dia al pas per la foscor del Mascarat. A la mateixa hora que el dijous, érem a Xaló, però no podíem tornar a començar. S’havia acabat.

Els abraços, besos, encaixades de mans, besos, abraços entre una mar de grans motxilles és l’últim fotograma d’aquesta pel•lícula. Hi ha moltes escenes que s’han quedat en la postproducció i que d’ara endavant es faran memòria oral o potser desapareixeran dels nostres records. Però tot d’una et despertes dins del metro./ Celebres content aquells records,/ i et dius en veu alta: ja no cal més/ envejar el passat dels altres./Però t’equivoques com qui en un concert/ aplaudeix de sobte quan no toca./ Per a tu,/ igual que per als animals del zoo,/ el temps és el transcórrer lent dels dies/ que t’allunyen d’aquell passat a camp obert/ on eres de cos/ salvatge. Ja no saps/ si tot allò fou o és autèntic/ ¿és possible tancar a la memòria estreta/ la velocitat dels músculs d’un guepard?,/ ¿tanquen les sabates de ciutat que dus/ les peülles de sàtir que tingueres?/ I sents fer-se’t dins/ els anells dels anys dels arbres/ i cada cop t’enfonses més o peses menys:/ viure és ser un vaixell/ que suporta el blau del cel al seu damunt/ i a sota el blau del mar. Reconeixeu la sensació? és nostra, és de tots i totes, però l’ha escrita Manuel Forcano a El tren de Bagdad. Que tinguem sort, amb el nostre camí!

Tweet

Escrit d’Arnau Boix i Pla

"Penyagolosa gegant de pedra
la teua testa plena de neu
Penyagolosa, Penyagolosa
a la tempesta, al sol i al vent
fita senyera del poble meu."

[@more@]

He estat moltes vegades a les terres del Penyagolosa, i cada vegada la recorde de manera diferent. Cap al final del passat novembre hi vaig tornar, amb la particularitat aquesta vegada d’haver compartit la caminada amb més gent, amb la gent d’El Camí. Són gent vinculada a un projecte fantàstic: la creació i senyalització d’un recorregut cultural per totes les terres de parla catalana. Aquest novembre es disposaven a definir el tram del recorregut que unirà Les Useres, Atzeneta, Xodos i Vistabella, pobles tots ells pertanyents a la comarca de l’Alcalatén.

A aquestes terres s’han anat succeïnt i mesclant, dels ibers ençà, àrabs, catalans, aragonesos i castellans, buscant el recer del gegant de pedra. El sostre del País Valencià ha esdevingut testimoni i còmplice d’aquesta mixtura. Segons qui albirés el cim en comentava la grandària, l’alçada, la forma, la flora, la fauna,… Independentment però que la penya sigués colossal, golosa de cel, closa o boscosa, de pegunta apegalosa, o els omnipresents ocells de rapinya la féren aquilosa; sempre ha emergit de la cruïlla de serralades com a símbol venerat.

De Les Useres a Atzeneta, les llengües de foc del passat agost han engolit la verdor de pinars i boixars, i els fruits d’ametlers, vinyes i oliveres. Han massacrat els traços del paisatge, i han mascarat el llenç supervivent de pedra i soca. No obstant, també han aclarit el camí reial que unia històricament ambdós municipis, permetent-nos-hi l’exploració sense més dificultat que l’esquiva dels munyons ennegrits del difunt sotabosc. A cada tram desdibuixat, a cada cruïlla desconeguda, a cada cim sense nom retallat a l’horitzó, comptem amb l’apunt o la indicació dels companys de la comarca, ja amics, que recorren el camí amb nosaltres.

Penyagolosa vigila la nostra arribada a Atzeneta del Maestrat, on som rebuts amb vins i coques. Sense païr del tot les vitualles ofertes en aquesta benvinguda enfilem cap a Sant Miquel de les Torrocelles, retrobant les petjades dels pelegrins que havíem desoït al començament del nostre recorregut. Avui no ens trobarem amb Els Pelegrins de Les Useres, hauría de ser el camp florit per a això! No obstant resseguirem l’empremta de l’antigor, i ascendirem la Lloma Bernat. Costeruda i benevolent, el descoratge que provoca la pronunciada pendent es compensa, a cada zig-zag, amb una nova i meravellosa perspectiva sobre les valls i muntanyes que anem deixant. No tardarem a distingir, entre les llums i ombres projectades sobre els plecs boscosos del relleu, un poblet penjat d’una roca. És Xodos, sentinella del Marinet, que guaita la nostra arribada. La distància li atorga un semblant inaccessible. Ens hi anem atansant. Amb el crepuscle, la talaia impenetrable es transmuta. Ara es un far que ens guia al seu sí, on ens espera la taula parada i el recer d’una llar.

Al matí, amb Xodos passejat, fem cap a l’últim escull que ens queda abans d’arribar a Sant Joan de Penyagolosa: el cim del Marinet. A més de 1.400 metres el fred, a més sentir-se, es veu. Als prats, la rosada esdevé gelada, i les pedres llançades sobre els tolls d’aigua no fan ones sinó esquerdes. No hi ha neu, encara.
Una menjada frugal i un cafetó al bar de l’ermitori de Sant Joan ens reconforta. Hem completat l’ultim tram del centenari camí dels pelegrins. Baixem ara fins a la font (congelada) de l’Espino, i travessem el fèrtil Pla de Vistabella, un mosaic d’estores desenrotllades i llaurades de color tardor. L’espectacle només es pot contemplar quan prenem altura, i ja tenim el poble a dos tirs de pedra.

El nostre recorregut acaba ací, a Vistabella del Maestrat, però la gent d’El Camí el continuarà en properes travessies. Deia abans que eren una gent que estàn creant i senyalitzant un recorregut cultural. Aquesta afirmació és del tot falsa.
Durant aquests dos dies hem caminat en companyia dels coordinadors del projecte, que ens contagiaven d’energia; dels guies i amics d’Atzeneta, Vistabella, Les Useres, Benafigos o Benassal; dels participants provinents de comarques tan distants com l’Alt Urgell i La Marina, i d’origen tan divers com La Mancha o Seattle. Tots junts hem explorat i discutit, s’hem despistat, i em patit o gaudit el camí alhora. La gent d’El Camí no és una gent. La gent d’El Camí som una gent.
En segon lloc, ningú no està creant cap recorregut. Els camins són de la història, i és el temps i els esdeveniments que els creen. Ara només estem ajuntant-ne pedaços per poder recórrer-los i conèixer aquesta terra. Conèixer-la per estimar-la.
 

http://plaiboix.blogspot.com/ 

23-25 novembre 2007

Tweet

Fer el CAMI és una acte voluntari d’afirmació individual que esdevé plenitud en l’imaginari col·lectiu; és un gest còmplice cap a la terra on trepitges  i la seva gent, una mà estesa a la comunió, l’arrelament, l’obertura d’esperit…

En marxa! L’arrencada sempre és sanglotada i poc homogènia, el grup és encara una sort d’ànimes inquietes que es deixen conduir a l’exercici, la convivència, la coneixença, la complaença…  No hi ha pressa però tampoc convé entretenir-se, el full de ruta és farcit d’encontres, experiències i espais a desvetllar.

[@more@]

Fer el CAMI és una acte voluntari d’afirmació individual que esdevé plenitud en l’imaginari col·lectiu; és un gest còmplice cap a la terra on trepitges  i la seva gent, una mà estesa a la comunió, l’arrelament, l’obertura d’esperit…

 En marxa! L’arrencada sempre és sanglotada i poc homogènia, el grup és encara una sort d’ànimes inquietes que es deixen conduir a l’exercici, la convivència, la coneixença, la complaença…  No hi ha pressa però tampoc convé entretenir-se, el full de ruta és farcit d’encontres, experiències i espais a desvetllar.

 Ep! Cadascú és lliure però alhora responsable vers els altres i el territori que el rep, participar-hi és correspondre la companyonia i afabilitat donant el millor de si mateix sense esperar res a canvi; deixar-se endur pel cau de cultura viva de cada lloc, pels racons i misteris que descobreixes a cada pas.

 Aturada! El guia ens situa, orienta, ens interpreta la nostra mirada ingènua i en justifica el recorregut consensuat, ens fa seves les vivències, interaccions i problemàtiques del territori als nostres peus; si fem sort algun testimoni ens n’exposa el parer i la vocació del qui treballa, cuida i humanitza aquell tros de nació que el posseeix.

 Un glop d’aigua, un reagrupament, unes fotos, una consulta al mapa són gestos de la corrua de caminadors que flirtegen amb la cultura, la història i el paisatge de les terres que sinó requalificades, resten oblidades o ignorades.

 Encarant el destí de l’etapa les nostres passes rescaten l’hospitalitat del poble que ens acull, un dels moments més plàcids i rics, com també les significades fires i joioses festes, aplecs i concerts. La gent de la terra ens fa els honors, a vegades condimentat amb algun refrigeri benvingut.

 L’hora d’aposentar-se, exploració de l’entorn immediat, de prendre el pols a la comunitat de vilatans que, des d’ara resten simbòlicament vinculats a el CAMÍ. Bon profit! L’hora d’entrar quelcom de calent a l’estómac i satisfer la gana ben entaulats; rostres bruns, envermellits pel fred o el sol de la intempèrie i afamats combinen fraternalment la conversa distesa amb la degustació de la cuina casolana.

Xavier Aranda, agost de 2007

Tweet

Agafo l’Euromed de les 14:30 a
Barcelona fins a Castelló. Em recull en David Casella de Girona, que
assisteix
a la ruta en cotxe perquè per una operació a peu encara no pot caminar
molt.
Arribem a Tírig, on el grup ja ha arribat des d’Albocàsser i està
visitant les
coves amb pintures prehistòriques, de les més importants de la
península.

            Es
veu que l’alcalde va fer un BAN anunciant l’arribada de l’expedició i el
poble
ha sortit al carrer a rebre el grup amb aplaudiments.[@more@]

st1\:*{behavior:url(#ieooui) }

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:»Taula normal»;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:»»;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:»Times New Roman»;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}L’Ajuntament ha ofert un
piscolabis al grup.

            Després
de la brillant explicació del guia local a les coves i el museu, acompanyats de
Sofia, regidora de cultura, ens acompanya a sopar, també gentilesa de
l’Ajuntament. Ahir, a Albocàsser, l’Ajuntament també va rebre el grup i li va
agrair la tasca de portar el camí al seu municipi amb un pica-pica.
L’hospitalitat, implicació i obertura de la gent d’aquests pobles ens emociona
a tots.

            Tornem
al nucli de Tírig. Tot fent una agradable passejada nocturna de 20 minuts. En
som 22, amb els 9 escoltes i les dues monitores que s’han afegit avui. És un
grup de joves preciós i les dues joves monitores els porten amb gran
responsabilitat i gràcia.

            Ens
allotgem en una casa rural preciosa del nucli, cedida gratuïtament per un amic
de l’alcalde.

            Vaig
coneixent els membres del grup que no coneixia.            

Ens llevem a les 7. Dutxa i a la plaça ens esperen a les 8 la Regidora i 4 més per
acompanyar-nos en l’etapa. Són festes a Tírig. Han dormit poc. Si no, ens
diuen, s’hi hauria afegit força gent més, especialment joves. Els hem fet
esperar mitja hora, el grup encara no està del tot cohesionat.

            Fem les
presentacions de tot el grup a la plaça i llegim el text del Carnet del
Caminant entre tots com ja és costum.

            Enfilem el
camí tot conversant amb els acompanyants locals. Just eixir, ens creuem una
dona pagesa que vesteix vestit negre i barret de palla amb un poal a la mà que
conté carbassons i unes hortalisses. Fem cap als antics “llavadors”.

 I a una bassa natural
on ens explica na_____, és d’una de les 3 famílies pageses del poble (la resta
treballen a les botigues, a la fàbrica de mobles de Sant Mateu, que la seva
generació va aprendre a nedar a la bassa, amb una càmera de roda per pneumàtic
(i els seus pares, amb una carabassa!). Allà es trobaven tots, xerraven i
jugaven… Ara hi ha la piscina.

            Passem
també per uns altres llavadors (safarejos). Molt antics i de piques
compartides.

            Conversem
també una estona amb un pastor que pastura quatre cabres.

            Ens enfilem
una bona estona fins l’ermita de Sant Vicent. Tot i que les boires ens tapen
una mica el sol, el grup escolta pateix per arribar a dalt.

            Arribem a
Catí amb un 1 de retard sobre el previst.   L’alcalde, regidora i membres de l’associació
Cultural “El Tossal de la
Nevera” ens reben amb un deliciós piscolabis de formatge de
Catí, coques, pastissets de dàtils amb nous, “galetes de torró” i altres
productes locals, en un edifici històric (la Llotja). Tot seguit,
en J. Cardó, el cronista oficial, ens fa visita guiada al poble.

            Una de les
façanes està al poble espanyol de Barcelona. Tenen devoció a Sant Vicent Ferrer,
el sant valencià més important, que predicà allà i que feu nit a una casa que
ens mostrà amablement la mestressa.

            Així com
vaig plantejar a na Sofia, regidora de Tírig (que viu i treballa a Tortosa)que
les següents passes per consolidar el camí serien fer el pla de senyalització i
la guia, pel que ells no tenen gaire pressupost disponible i que potser caldrà
demanar ajut conjunt a la
Diputació, a més de contractar si volen els serveis de
manteniment i dinamització del PAS, l’Ajuntament de Catí està elaborant unes
rutes locals en les que prendrien índole el seu tram del Camí. Hem quedat que
els lliurarem el pla de Senyalització en unes setmanes.  

             L’alcalde ens convida també a un
apeteixible  bany a la piscina municipal.

            Arriben en
Gil, en Joan Nadal i el novè escolta amb els cotxes d’en David i de la Neus, enllaç de l’Alcoià.

            Pugem a peu
fins l’Avellà (30º), antic recinte amb unes cases, fondes, balnearis i una font
d’una aigua amb moltes propietats curatives per la pell. Fem un bon sopar i
dormir al vestíbul cedit per l’Ajuntament, amb els sacs i les màrfegues. A
l’Avellà hi fa fresca.

Ens llevem a les 6 per sortir a les 7. l’etapa és llarga i
dura. Ens acompanyen dos guies de Catí i dos d’Albocàsser. A mig Camí ens trobem en Jordi,
guia d’ares del Maestrat. Pugem i pugem fins dalt la carena de “l’olla”. Les
vistes són espectaculars. Pugem molt dret i fa sol, però el vent ens manté
frescos. Visitem unes antigues neveres (pous de glaç), si bé això segurament no
serà Camí troncal, sinó un brancal, per la seva dificultat. Sembla que ha
trucat un pastor propietari que no ens deixa passar. Fem una mica de volta.
Mentre ho resolen els guies, a la nevera, explico al grup més coses del Camí i
llegim en rotllana el text “Molt més que un Camí”, que ajuda a besllumar les seves múltiples dimensions. Hi ha hagut
interès i atenció.

            Continuem
pujant. Trajecte llarg. Molta pendent i sol. Baixem fins a un espectacular i
venerable roure de 700 anys,q ue molt probablement va conèixer en persona a
Jaume I (qui va viure fins el 1276 [nascut el 1208]) i està documentat que va
passar molt a prop d’allà, de Camí d’Ares a València.

            Creuem
aquell camí i ens l’imaginem cavalcant per allà amb un grup reduït de soldats,
car el gruix de l’exèrcit el devia tenir a València. Curiosament el llibre que
em vaig endur pel tren és “Jaume I el conqueridor (1276-1976) “ en el VII
centenari de la seva mort, nadala del 76 editada per la Fundació Carulla-Font que em va regalar la Mireia pel meu recent 40è
aniversari. Per 1r cop m’he aproximat al personatge, tarannà, físic i gestes. I
com que ha esdevingut el personatge central històricament del dia d’avui, havia
pensat de fer-ne una breu ressenya de 5 o 10 minuts al grup. Vet ací els meus
apunts, malgrat no els he pogut compartir pel gran retard d’avui:

            Era un rei
amb molta planta i sembla que molt guapo i seductor, forçut i ben format – de
casi 2 mestres, ros i ulls de color mesclat- i home de diverses dones. Casat
als 13 anys. Se li saben 3 matrimonis i almenys ½ dotzena d’amics.

De llarga vida i bona salut, de formació religiosa (creient
amb els templers en morir el seu pare, Pere el Cerimoniós a la decisiva batalla
de Muret, ajudant els Occitans contra els francesos, aliats de Roma. Anava
gairebé cada dia a missa. Era fervorós en les súpliques i agraït en els favors
rebuts per la Divinitat. Molt
fidel a la paraula donada, preocupat per l’atenció i el bé dels seus sotmesos i
misericordiós, de vegades tantque esdevenia una feblesa que contribuïa al
desgovern i l’anarquia.

            Hereu de la Corona d’Aragó, fou gran
cap militar, de gran tenacitat. Naturalment moderat, cercant sempre en les
empreses bèl·liques i en l’obra de govern un terreny d’entesa, si bé també
algun cop podia sortir de polleguera i fer penjar els traïdors. Fou un home
sensible i emocionable.

            Després de
la desfeta del seu pare a Muret (Occitània), que caigué a mans dels francesos,
i per la seva fidelitat al Papa només li restava expandir-se cap al sud i mar
endins. Conquerí fàcilment Mallorca (1229-32) mentre que el País Valencià li
costà 13 anys, començant pel Maestrat (1233). El 1239, per protegir-se de les
ambicions dels nobles aragonesos, atorgà la costum al País Valencià, un codi
legal que donà lloc als Furs de València.

            Repoblà
tots els territoris amb catalans i aragonesos que foren assimilats amb
normalitat lingüística. Algunes comarques interiors patien intromissions de
castellans.

            El 1266
repoblà Múrcia amb catalans però fidel als pactes, la retornà a Castella. El
perjudici de tractat de Caçola (1179) tancà les
possibilitats d’expansió peninsular d’aragonesos i catalans. Altrament, Múrcia
i probablement altres territoris, haurien esdevingut nous estats autònoms de la Corona d’Aragó.

            L’etapa
d’avui, de més de 20 km
amb grans desnivells ha resultat excessiva. La definitiva haurà de ser més
curta i potser enfilar les neveres i el roure monumental amb un brancal.

            Els
escoltes i altres no han pogut dinar, només picar una mica, si bé hem arribat
tots cansats però bé, a les 5, just a temps de visitar un antic molí. Hem
extraviat en Joan, cosa que ens ha fet patir una bona estona als organitzadors.
Com que va una mica a la seva, era un risc una mica previsible, però la seva
experiència en la muntanya li ha permès arribar, fent dreceres, a Ares.

            Jo he
arribat just per acomiadar-me de bona part del grup i perquè en David
m’acompanyés de retorn a l’estació de Castelló.

            A uns 50
minuts d’on ha de sortir l’Euromed a ¾ de 7. Allà ha aprofitat per recollir la Consol de Granollers, que
s’incorpora avui.

            Just ara
arribo a l’estació de Cardedeu, a ¼ d’11, ple de les emocions i vicències
viscudes i dels sorprenents regals d’aquestes terres i de la seva esplèndida i
hospitalària gent.

Lluís Planes

Tweet

Benassal – Albocàsser – Tírig – Catí – Ares del Maestrat – Vilafranca – Portell – Cinctorres (Aplec del Ports) –  Forcall – Morella. Del 21 al 31 de juliol 07

Fotos de la ruta 

[@more@]

Tweet