Diumenge
22 de juliol de 2007-07-26 Albocàsser-Tírig
Agafo l’Euromed de les 14:30 a
Barcelona fins a Castelló. Em recull en David Casella de Girona, que
assisteix
a la ruta en cotxe perquè per una operació a peu encara no pot caminar
molt.
Arribem a Tírig, on el grup ja ha arribat des d’Albocàsser i està
visitant les
coves amb pintures prehistòriques, de les més importants de la
península.
Es
veu que l’alcalde va fer un BAN anunciant l’arribada de l’expedició i el
poble
ha sortit al carrer a rebre el grup amb aplaudiments.[@more@]
st1\:*{behavior:url(#ieooui) }
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:»Taula normal»;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:»»;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:»Times New Roman»;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}L’Ajuntament ha ofert un
piscolabis al grup.
Després
de la brillant explicació del guia local a les coves i el museu, acompanyats de
Sofia, regidora de cultura, ens acompanya a sopar, també gentilesa de
l’Ajuntament. Ahir, a Albocàsser, l’Ajuntament també va rebre el grup i li va
agrair la tasca de portar el camí al seu municipi amb un pica-pica.
L’hospitalitat, implicació i obertura de la gent d’aquests pobles ens emociona
a tots.
Tornem
al nucli de Tírig. Tot fent una agradable passejada nocturna de 20 minuts. En
som 22, amb els 9 escoltes i les dues monitores que s’han afegit avui. És un
grup de joves preciós i les dues joves monitores els porten amb gran
responsabilitat i gràcia.
Ens
allotgem en una casa rural preciosa del nucli, cedida gratuïtament per un amic
de l’alcalde.
Vaig
coneixent els membres del grup que no coneixia.
Dilluns 23 de juliol de 2007 Tírig – Catí (800 hab).
Ens llevem a les 7. Dutxa i a la plaça ens esperen a les 8 la Regidora i 4 més per
acompanyar-nos en l’etapa. Són festes a Tírig. Han dormit poc. Si no, ens
diuen, s’hi hauria afegit força gent més, especialment joves. Els hem fet
esperar mitja hora, el grup encara no està del tot cohesionat.
Fem les
presentacions de tot el grup a la plaça i llegim el text del Carnet del
Caminant entre tots com ja és costum.
Enfilem el
camí tot conversant amb els acompanyants locals. Just eixir, ens creuem una
dona pagesa que vesteix vestit negre i barret de palla amb un poal a la mà que
conté carbassons i unes hortalisses. Fem cap als antics “llavadors”.
I a una bassa natural
on ens explica na_____, és d’una de les 3 famílies pageses del poble (la resta
treballen a les botigues, a la fàbrica de mobles de Sant Mateu, que la seva
generació va aprendre a nedar a la bassa, amb una càmera de roda per pneumàtic
(i els seus pares, amb una carabassa!). Allà es trobaven tots, xerraven i
jugaven… Ara hi ha la piscina.
Passem
també per uns altres llavadors (safarejos). Molt antics i de piques
compartides.
Conversem
també una estona amb un pastor que pastura quatre cabres.
Ens enfilem
una bona estona fins l’ermita de Sant Vicent. Tot i que les boires ens tapen
una mica el sol, el grup escolta pateix per arribar a dalt.
Arribem a
Catí amb un 1 de retard sobre el previst. L’alcalde, regidora i membres de l’associació
Cultural “El Tossal de la
Nevera” ens reben amb un deliciós piscolabis de formatge de
Catí, coques, pastissets de dàtils amb nous, “galetes de torró” i altres
productes locals, en un edifici històric (la Llotja). Tot seguit,
en J. Cardó, el cronista oficial, ens fa visita guiada al poble.
Una de les
façanes està al poble espanyol de Barcelona. Tenen devoció a Sant Vicent Ferrer,
el sant valencià més important, que predicà allà i que feu nit a una casa que
ens mostrà amablement la mestressa.
Així com
vaig plantejar a na Sofia, regidora de Tírig (que viu i treballa a Tortosa)que
les següents passes per consolidar el camí serien fer el pla de senyalització i
la guia, pel que ells no tenen gaire pressupost disponible i que potser caldrà
demanar ajut conjunt a la
Diputació, a més de contractar si volen els serveis de
manteniment i dinamització del PAS, l’Ajuntament de Catí està elaborant unes
rutes locals en les que prendrien índole el seu tram del Camí. Hem quedat que
els lliurarem el pla de Senyalització en unes setmanes.
L’alcalde ens convida també a un
apeteixible bany a la piscina municipal.
Arriben en
Gil, en Joan Nadal i el novè escolta amb els cotxes d’en David i de la Neus, enllaç de l’Alcoià.
Pugem a peu
fins l’Avellà (30º), antic recinte amb unes cases, fondes, balnearis i una font
d’una aigua amb moltes propietats curatives per la pell. Fem un bon sopar i
dormir al vestíbul cedit per l’Ajuntament, amb els sacs i les màrfegues. A
l’Avellà hi fa fresca.
Dimarts 24 de juliol de 2007 Catí – Ares del Maestrat
Ens llevem a les 6 per sortir a les 7. l’etapa és llarga i
dura. Ens acompanyen dos guies de Catí i dos d’Albocàsser. A mig Camí ens trobem en Jordi,
guia d’ares del Maestrat. Pugem i pugem fins dalt la carena de “l’olla”. Les
vistes són espectaculars. Pugem molt dret i fa sol, però el vent ens manté
frescos. Visitem unes antigues neveres (pous de glaç), si bé això segurament no
serà Camí troncal, sinó un brancal, per la seva dificultat. Sembla que ha
trucat un pastor propietari que no ens deixa passar. Fem una mica de volta.
Mentre ho resolen els guies, a la nevera, explico al grup més coses del Camí i
llegim en rotllana el text “Molt més que un Camí”, que ajuda a besllumar les seves múltiples dimensions. Hi ha hagut
interès i atenció.
Continuem
pujant. Trajecte llarg. Molta pendent i sol. Baixem fins a un espectacular i
venerable roure de 700 anys,q ue molt probablement va conèixer en persona a
Jaume I (qui va viure fins el 1276 [nascut el 1208]) i està documentat que va
passar molt a prop d’allà, de Camí d’Ares a València.
Creuem
aquell camí i ens l’imaginem cavalcant per allà amb un grup reduït de soldats,
car el gruix de l’exèrcit el devia tenir a València. Curiosament el llibre que
em vaig endur pel tren és “Jaume I el conqueridor (1276-1976) “ en el VII
centenari de la seva mort, nadala del 76 editada per la Fundació Carulla-Font que em va regalar la Mireia pel meu recent 40è
aniversari. Per 1r cop m’he aproximat al personatge, tarannà, físic i gestes. I
com que ha esdevingut el personatge central històricament del dia d’avui, havia
pensat de fer-ne una breu ressenya de 5 o 10 minuts al grup. Vet ací els meus
apunts, malgrat no els he pogut compartir pel gran retard d’avui:
Era un rei
amb molta planta i sembla que molt guapo i seductor, forçut i ben format – de
casi 2 mestres, ros i ulls de color mesclat- i home de diverses dones. Casat
als 13 anys. Se li saben 3 matrimonis i almenys ½ dotzena d’amics.
De llarga vida i bona salut, de formació religiosa (creient
amb els templers en morir el seu pare, Pere el Cerimoniós a la decisiva batalla
de Muret, ajudant els Occitans contra els francesos, aliats de Roma. Anava
gairebé cada dia a missa. Era fervorós en les súpliques i agraït en els favors
rebuts per la Divinitat. Molt
fidel a la paraula donada, preocupat per l’atenció i el bé dels seus sotmesos i
misericordiós, de vegades tantque esdevenia una feblesa que contribuïa al
desgovern i l’anarquia.
Hereu de la Corona d’Aragó, fou gran
cap militar, de gran tenacitat. Naturalment moderat, cercant sempre en les
empreses bèl·liques i en l’obra de govern un terreny d’entesa, si bé també
algun cop podia sortir de polleguera i fer penjar els traïdors. Fou un home
sensible i emocionable.
Després de
la desfeta del seu pare a Muret (Occitània), que caigué a mans dels francesos,
i per la seva fidelitat al Papa només li restava expandir-se cap al sud i mar
endins. Conquerí fàcilment Mallorca (1229-32) mentre que el País Valencià li
costà 13 anys, començant pel Maestrat (1233). El 1239, per protegir-se de les
ambicions dels nobles aragonesos, atorgà la costum al País Valencià, un codi
legal que donà lloc als Furs de València.
Repoblà
tots els territoris amb catalans i aragonesos que foren assimilats amb
normalitat lingüística. Algunes comarques interiors patien intromissions de
castellans.
El 1266
repoblà Múrcia amb catalans però fidel als pactes, la retornà a Castella. El
perjudici de tractat de Caçola (1179) tancà les
possibilitats d’expansió peninsular d’aragonesos i catalans. Altrament, Múrcia
i probablement altres territoris, haurien esdevingut nous estats autònoms de la Corona d’Aragó.
Jaume
I tenia una ja anacrònica concepció patrimonial de la monarquia: als seus
testaments repartia sempre els seus estats en 2 o 3 lots, fent reis a quasi
tots els seus fills.
L’etapa
d’avui, de més de 20 km
amb grans desnivells ha resultat excessiva. La definitiva haurà de ser més
curta i potser enfilar les neveres i el roure monumental amb un brancal.
Els
escoltes i altres no han pogut dinar, només picar una mica, si bé hem arribat
tots cansats però bé, a les 5, just a temps de visitar un antic molí. Hem
extraviat en Joan, cosa que ens ha fet patir una bona estona als organitzadors.
Com que va una mica a la seva, era un risc una mica previsible, però la seva
experiència en la muntanya li ha permès arribar, fent dreceres, a Ares.
Jo he
arribat just per acomiadar-me de bona part del grup i perquè en David
m’acompanyés de retorn a l’estació de Castelló.
A uns 50
minuts d’on ha de sortir l’Euromed a ¾ de 7. Allà ha aprofitat per recollir la Consol de Granollers, que
s’incorpora avui.
Just ara
arribo a l’estació de Cardedeu, a ¼ d’11, ple de les emocions i vicències
viscudes i dels sorprenents regals d’aquestes terres i de la seva esplèndida i
hospitalària gent.
Lluís Planes
