El caminant no busca, sinó que es posa
en disposició de trobar.
Ja està tot fet. Les coses ja hi són,
són obertes i no esperen,
simplement són on són.
I és un cos.
Tot és el mateix cos.
El caminant
és la branqueta de terra
que s’esqueixa quan la pitja.
Caminar és no fer res.
El caminant no travessa l’espai.
És el vent i la pedra,
és l’estona que hi passa.
El caminant no és ningú.
El caminant és el paisatge.Més poemes de la Laia Noguera.
Poema delitós, profund però dolç i entranyable, que t’acolleix amb la tendressa i el caliu d’un edredó de plomes. Tinc que seguir llegint a la Laia. Gràcies per aquestes paraules
Sento