En Patufet fa el Camí al Penyagolosa, caminem de Sant Joan de Moró a l’Alcora

En Patufet fa el camí al Penyagolosa, caminem de Sant Joan de Moró a L’Alcora.

Sant Joan de Moró

Moró és com popularment anomenàvem a aquest poble, durant els últims anys ha crescut molt, la seua situació prop de la indústria de la ceràmica de l’Alcora i la relativa poca distància a Castelló l’han fet un poble gran. Moltes persones l’han vist com un lloc ideal per establir la seua llar.
A en Patufet són molts els records que Moró li porta. La botiga d’Isabel, que et venia de tot, ara ja jubilada. El darrer record va ser l’esmorzar al bar de Santi , amb Joan ,Adrián i Luís, que m’ ensenyaren el camí. Patufet va agrair molt la bona atenció en valencià dels cambrers, que de vegades ja és difícil en els temps que corren, la qualitat i quantitat del menjar i el bon preu, i agraíem a Joan per haver-nos convidat.
Patufet i Màrfega venien del mas d’Ametlers i van arribar a Moró a les huit del matí , els quedava encara molt de viatge fins l’Alcora.
Tal com Joan ens va dir vàrem acabar la part urbana i ens havíem d’endinsar per un caminet de terra. Un vell, que presidia un mas tot engalanat amb flors i cossiols de tota mena, ens va informar que podíem seguir per la carretera, però que també hi havia la pista de terra que es convertia en senda i feia cap a la font de la Figuera, que és aquesta segona opció la que vàrem triar
Vàrem anar per la pista de terra,un fil travessava el camí i això ens va fer dubtar, davant del mas la senda passava pel costat dels bancals d’ametlers. La secor de l’estiu dorava l’herba en els marges pedregosos.

La Font de la Figuera
Poc després la Font de la Figuera ens rebia en un raconet acollidor,una figuereta menuda protegia la bassa, la seua verdor amb pampols lobulats, amb la seua pell llisa i grisenca que eixia de la roca mare. Els seus colors d’ombra i la seua situació cara nord, feien l’estatge agradable, la verdor clara de les plantetes aquatiques tenien cura de l’abeurador, com un calze que mantenia l’esmeralda de la vida en temps difícils.
Prop de la font de la Figuera ens vàrem tornar a trobar les dos xiques que vàrem veure en el Casino vell en l’etapa anterior, que en el cas de Màrfega i Patufet sols feia unes hores que les havien vistes.

El camí del mas de Flors.
Vàrem creuar el pont, el barranc bollia de verdor, els pollancres volien ser més alts que els canyars.Em vaig aturar damunt del pont i vaig escoltar la fondària, el riu d’arbres de ribera i canyars contrastaven amb la rojor dels baladres florits, tots els colors del verd em veníen a la cara.

Prompte vàrem deixar la carretera del mas de Flors i ens vàrem endinsar per una pista de terra entre oliveres. Vàrem arribar a una zona d’esbarzers, la seua verdor puntejada de negre , m’endolcia la gola.El record del trencall bo, que s’aparta del camí principal i puja pel costat dels bancals em va venir a la ment.
Al nostre costat apareixien unes arnes apilades en un bancal, un dia piqueres de vida, brunzir d‘abelles, dolçor de secà, l’or llépol encaixat tan apreciat pels humans, ara sols un munt de fusta vella resseca pel sol.
Una senda que portava a unes oliveres velles, una senda que feia goig, sendera vella entre pedres encaixonades als marges. D’eixes sendes que a en Patufet tant li agraden.

El mas de Flors

Vàrem arribar a la bassa del mas de Flors, la primera vegada la bassa ens va sorprendre, la segona la vaig buscar. Estàvem a l’entrada del mas de Flors, un nom que encaixava perfectament amb aquell indret, era un raconet tan ben arreglat .

A la bassa, l’aneguet lleig , ara ja adult, va venir a veure’ns, aquelles aus tan elegants en el seu nadar s’apropaven per veure si els viannats els donaven unes molles de pa. Em vaig quedar en les ganes de veure’n un de petit per veure si era tan lleig com el del conte. El seu coll tan llarg era com el timó d’un vaixell, la blancor del plomatge contrastava amb la verdor de l’aigua, era com de conte. Ara els ànecs es veien molt més petits al costat dels cignes.
Recorde el dia amb Joan i Adrián buscant la senda de terra per evitar la carretera del mas de Flors, com caminàvem entre pedres grosses, amb el decorat d’oliveres i aquell barranc profund, amb l’alegria inmensa d’eixir a la bassa dels cignes.


El mas de Flors era un indret on persones com Juan Ripollés havien trobat la seua llar i la seua inspiració, i ara les escultures fetes per ell omplien places i carrers, Ripollés és una persona molt singular , sempre amb el mocador blanc al cap, acabat amb quatre puntes, a les dues de davant es posava dues fulletes de taronger, i un bri de romer a la boca per xuclar .
A la plaça ens vam trobar una dona que ens va contar coses del mas de Moró, que feien festes i que tenien un mas allí. Després d’enraonar una miqueta vàrem baixar pel camí dels ailants.
La pista era planera, vàrem passar per un mas amb un Renault 4 (4 ele) vell a la porta amb matricula CS de la B. Ens hem fet vells Patufet!
Més endavant vàrem passar per una olivera encerclada amb palets i fustes velles mig corcades pels anys i el mal temps, ara ja poc quedava del que va ser l’indret, feia molts anys que no queien tords apegats al visc en aquell parany. Patufet sempre preferia veure els pardalets fer dibuixos en el cel blau.
La senda que anava davallant a la rambla deixava veure algun tros preciós d’empedrat, hi havia gent de Moró que deia si hi havia part d’una calçada romana.

Romana o no aquells empedrats sempre eren un patrimoni de molta vàlua per a Patufet, poc valorat i poc protegit actualment, veure’ls i caminar-los sempre eren un plaer per als ulls i els peus de Patufet.
La pista ens portava a la rambla de la Viuda, o rambla Carbonera, rambla pedregosa, ara seca, era la ratlla de terme entre Moró i l’Alcora. En un futur encara ens tornaríem a veure amb la rambla molt més al nord, entre Culla i Albocàsser.
En temps de tardor l’aigua brusenta corria per la rambla, “arramblant” tot allò que trobava al seu pas, fins arribar una mica més enllà al pantà de Maria Cristina.
Prompte na Màrfega i en Patufet varen arribar al punt on Luís li va senyalar amb el dit per on seguia el camí cap a l’Alcora
La pista anava girant fin sanar paral•lela a la carretera nova.

Les termes romanes de la Santa.
La sorpresa i l’alegria la teníem al davant , la gent de l’Alcora ja ens havien parlat de les termes romanes de la Santa. Quina il•lusió! Com podíem imaginar aquell indret a l’época romana , ens trobàvem en les termes romanes més importants de totes aquestes comarques. Les termes, lloc especial per trobar la tranquil•litat, el plaer i la relaxació que l’aigua a diferents temperatures sempre ens havia provocat. I que des de temps immemorials utilitzàvem i que tant caracteritzava a aquesta gent.
Segons sembla, La Santa era part d’un assentament romà entre els segles I i V de la nostra era, ubicat a l’esquerra del plafó.


La veritat és que després de la caminada gaudir de la relaxació de les termes haguera segut un goig, però hem arribat uns segles tard , ara sols podíem llegir les informacions, imaginar las diferents sales i la gent gaudint dels banys, i intentar entendre el funcionament de les diverses sales i els sistemes que feien servir per calfar l’aigua.

Després de trobar aquell tresor de les termes romanes m’enrecordava de les paraules de la gent de Moró, i els pamflets de l’Alcora. Que hi havia una calçada romana que comunicava la via Augusta amb les terres d’interior, m’espunejava al cap la idea que els empedrats que havíem passat foren part del camí romà que la gent feia servir per venir des de Borriol fins el castell de l’Alcalatén. En aquest tros també era anoment el camí dels Bandejats. Pensar-ho m’omplia de goig.

Vàrem seguir part del camí dels bandejats, quin honor. Ara era un altre sentit el que ens marejava, era l’olfacte amb l’olor de la joliverda i el fonoll que ens omplien els pulmons.

La marfega s’imaginava aquell camí en primavera amb la joliverda florida omplint els ulls i els pulmons dels caminants.
La pista anava pujant i baixant i a l’horitzó l’Alcora ens donava la benvinguda, era un poble gran, la torre d’en mig es feia notar i ens feia nosa als ulls.
Encara ens quedava un regalet abans d’arribar, i en mig del barranc, com una perla dintre l’ostra apareixia el moli de Rama, com anàvem justos de temps ens vàrem reservar per un altre dia la visita al molí.

 


Ràpidament l’Alcora en creuar la rodona ens va abraçar, i la frondositat del parc ens va acollir.  Per fora era un poble com una altre , però l’Alcora era una caixa de sorpreses, de petits regals que pels carrers t’anaves trobant, denotaven el gust dels seus ciutadans, cada racó estava engalanat amb ceràmica, que feien de l’Alcora un museu a l’aire lliure.

Vam entrar en el portal de l’Alcora, recorde la sensació de pensar que si estàvem entrant en una casa noble. Ara hem arribat a la plaça de l’església on acabem aquesta meravellosa etapa, plena d’història , olors i sensacions agradables que m’han fet estimar aquests pobles i els seus racons que ara són part de la meua ànima.



Aquesta entrada ha esta publicada en Diari del Camí. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.