Diari del Camí. 20a caminada. Marina Alta: Dénia – Xàbia – Gata – Benissa – Xaló 28 d’abril–1 de maig del 07 (L. Planes)

v\:* {behavior:url(#default#VML);}
o\:* {behavior:url(#default#VML);}
w\:* {behavior:url(#default#VML);}
.shape {behavior:url(#default#VML);}

Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4

st1\:*{behavior:url(#ieooui) }

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Taula normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

 

v\:* {behavior:url(#default#VML);}
o\:* {behavior:url(#default#VML);}
w\:* {behavior:url(#default#VML);}
.shape {behavior:url(#default#VML);}

Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Taula normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}


Al Pas estàvem una
mica preocupats perquè els dies previs a la caminada no érem gaire els
inscrits; menys d’una quinzena. Lluny d’incrementar-se, el dia abans vam baixar
fins a 10. I, fora d’en Ramon, ningú del País Valencià s’havia inscrit per a
tots quatre dies, car el possible grup de vuit joves de 17 anys de Dénia no es
va acabar d’animar. Això sí, teníem confirmats guies a cada poble. El dia
abans, més baixes.

 

Primer dia:
dissabte 28 d’abril de 2007

Dénia (44.400 habitants) -Xàbia
(31.500 habitants)

 

El dissabte 28
havíem quedat en Miquel Pujades i jo a la plaça Catalunya de Barcelona, on ens
recolliria en Ramon Solé a ¾ de 8 del matí. Inicialment no se’ns presenta:
s’havia adormit. Finalment agafa el telèfon (sort que el tenia connectat!) i,
amb una hora de retard, ens recull. En Miquel i jo aprofitem per anar a
esmorzar, després de molt voltar per trobar un bar, forn o cafè obert al centre
de Barcelona a aquella hora.

L’Esther de
Manresa, que s’hi havia d’afegir a l’Àrea de Servei de Vilafranca amb un
company, em truca i dubta de venir, perquè el seu amic era baixa per una mala
nit de diarrea. Ella mateixa dubtava el dia abans pel que semblava un atac
d’apendicitis de la seva filla, que al final no va ser. Li dic que ella ha de
triar què li ve més de gust, però que la ruta pinta molt atractiva i que potser
li vagi bé per tot el que m’explica. Em diu que tal vegada els meus ànims eren
el senyal que necessitava per acabar-se de decidir, i quedem en trobar-nos a
l’Àrea del Penedès. Per tant, del Principat en baixem 4 en la furgoneta d’en
Ramon, més 3 més amb el cotxe que surt de la Ribera d’Ebre, més en Jordi i la Cati de Mallorca i en Ramon
Martí, enllaç del Camí al País Valencià.

 

En arribar a Dénia,
confio una intuïció a la colla: tants d’entrebancs en aquesta caminada i la relativa
poca assistència a les caminades de més d’un dia que hem fet pel País Valencià,
tal vegada no siguin fortuïts. Existeix un conscient i un subconscient
col·lectiu, i tants de segles d’incomunicació entre el Principat i el País
Valencià que planen en l’inconscient dels Països Catalans, tants segles de
desconeixença i d’ignorància mútua (especialment del Nord envers el Sud), de
recels i de ressentiments (especialment per sectors del Sud envers el
Principat) que planen en el conscient de les darreres generacions, tal vegada
en siguin part de les causes, causes que molts voldríem anar fonent tot
establint i normalitzant nous llaços i coneixences. Tenim la certesa que el
Camí hi contribuirà; de fet, ja ho està fent.

 

A Dénia ens
presentem tots, com fem sempre i, tocades les dues, ens posem a caminar cap a
Xàbia, guiats per l’Enric Vengut de Dénia i per en Rafel i na Quica de Xàbia.

Els entrebancs
previs notem com s’esvaeixen de cop des del primer pas: cohesió, harmonia i
il·lusió ens acompanyen.

 

Els pronòstics de
mal temps de moment no es compleixen: fa sol, tot i haver-hi alguns núvols. De
fet, el sol ens acompanyaria tots els dies excepte el darrer, i no arribaríem a
tastar la pluja. El nostre pacte no escrit amb Sant Pere continua vigent, també
en aquesta XXa caminada.

 

Abans de deixar
Dénia, l’Enric ens fa un breu passeig guiat pel centre, visitant uns carrers
antics preciosos, la plaça de l’Ajuntament i el Castell. Tot seguit, baixem pel
passeig fins el mar i enfilem, vorejant la costa, cap a la Torre del Gerro (s. XVI),
pujant dret cap a munt, amb una vista preciosa dels penyasegats, del mar i de
Dénia al fons. Dinem als peus d’aquesta sorprenent torre. Entrem als dominis
del Parc Natural del Montgó,que avui està emboirat fins a mig cos, donant a
aquesta emblemàtica muntanya des de la que es veu Eivissa un caire misteriós.

A mà dreta hi veiem
també un poble fantasma, aturat a mig construir.

 

Visitem els molins
de Xàbia, amb una vista espectacular sobre el port i els carrers d’aquesta viva
i turística població. Abans de baixar, ens fem una foto de grup en el punt on
hi ha una de les dues marques del Camí encarregades per l’Ajuntament en forja i
pedra tosca.

En arribar al far
se’ns afegeix en Gabriel, mestre de Xàbia i una autèntica enciclopèdia de
coneixements de botànica, cultura i història locals.

Entrem al poble pel
port, on s’hi està fent l’alberg municipal. A la plaça de l’església ens hi
espera na Xisca, regidora de Cultura, i en Ximo, responsable del museu. Visitem
el nucli antic i el museu de Xàbia. Ja s’ens han fet les 9. Estem força
cansats. Tots hem dormit poc i, l’Esther, gens. L’etapa ha estat llargueta,
d’uns 16 km.

 

En Miquel Pujadas,
regidor de Cardedeu, aprofita per plantejar a la regidora, com també als altres
obles, un possible agermanament de Cardedeu amb un municipi de la Marina.

 

Estem convidats a
sopar popular que fan al local de la Romàntica del Saladar, una formació de música
d’arrel tradicional de primer ordre i una gent molt acollidora que s’estima
molt la seva terra i el seu país. En Pep ens fa una introducció a la història i
economia de la comarca, també a la música, i ens canta algunes cançons
tradicionals a la guitarra. Tot un luxe, un privilegi i un honor!

Aquesta setmana es
fa el festival de folk de Xàbia, i al sopar també hi assisteix gent del curs
que han fet de danses.

 

És tot just el
primer dia i ja estem trobant una gent molt i molt ferma, que ens deixa
impressionats i captivats. Els regals del Camí ens comencen a omplir les
motxilles “interiors”.

Havent sopat, anem
a la plaça on fan el darrer concert folk, amb un grup aragonès. Si bé estem
molt cansats, l’Esther i jo ens afegim a la rotllana a ballar-ne alguna.

Per fi, cap a la
una anem a dormir uns quants al Centre Cívic, i els altres a la casa que,
hospitalàriament, ens ha ofert en Gabriel.

 

 

Segon dia: diumenge 29 d’abril de 2007

Xàbia-Gata de Gorgos (5.500 habitants)

 

Ens llevem una mica
abans de les 8 amb energies renovades, si bé alguns, com jo mateix, encara amb
son no acabada. Esmorzem en un cafè de Xàbia i a les 10 enfilem cap a Gata.
Avui se’ns ha afegit força gent de Xàbia: en Rafel i naQuica, na Xisca Gil (regidora
de Cultura), na Pepa Roig (tècnica de cultura de l’ajuntament), en Ximo (el seu
company i arqueòleg), n’Olímpia (filla d’en Pep de la Romàntica i companya
d’en Jaume del Casal de Gata), la seva mare,…) i de Gata, en Jaume i en Joan
del Casal i la seva xicota.

 

De vegades, em
sembla que el Camí ens permeti conèixer la gent més ferma i arrelada de cada
lloc. L’enriquiment personal és molt gran. Un privilegi. Jo cada cop gaudeixo
amb més serenitat i confiança de les caminades, potser perquè la consolidació
va avançant i, amb ella, avança la confiança i minven les preocupacions –si bé,
no minva pas la quantitat de feina ni l’esforç que demana…

 

En aquesta
caminada, el qui més ha patit és en Ramon, ja que n’és el principal artífex,
organitzador i sembrador. Realment ha fet una feinada de pescar i engrescar
gent molt vàlida a cada poble. Ara, que marxarà d’Alcoi a viure a Castelló, la
seva terra natal, deixa força ben lligat el Sud a nivell subjectiu d’enllaços i
guies, i jo provo de crear-hi l’estructura objectiva: un secretariat del PAS.
Ho he plantejat aquests dies a l’Ajuntament de Xàbia, aprofitant la visita, i
veuen factible de cedir un espai al Pas per consolidar i dinamitzar el Camí de
la comarca. Han d’acabar-ho d’estudiar. També volem estudiar la possibilitat de
Dénia.

 

Aquest tram de
Xàbia a Gata és el primer íntegrament senyalitzat de tot el Camí. En
Rafel ha repassat les marques de pintura i ha posat pals de fusta a algunes
cruïlles. La ruta és molt bonica: el Camí vell de Gata. Passem per la vora
d’una olivera centenària espectacular, veïna d’un garrofer també monumental.
Allà esmorzen els que encara no ho han fet, i ens fem fotos amb l’olivera.

Més enllà, ens
trobem el “llavador de Gata”, on hi ha un altre arbre monumental (crec que era
un roure). Aquests antics safarejos públics tenen uns arcs de gran interès
arquitectònic, i fem força fotos de les textures de l’aigua, farcida d’algues.

Arribem a dinar a
Gata, on ens espera un bon arròs en un restaurant tradicional.

En Joan i en Jaue,
del Casal d’ACPV de Gata (abans anomenats casals Jaume I), ens regalen una
visita guiada pel present i passat del poble. Ens sorprèn el gran coneixement i
erudició d’en Joan, un jove filòleg gater, complementat per en Jaume. En
deixar-me la filmadora, he filmat talls amb la màquina de fotos, i se m’ha
col·lapsat la tarja, perdent totes les fotos dels dos primers dies, moltes
d’elles força creatives. Quin greu! No n’he pogut fer més.

 

Els quatre que hem
demanat dormir en llit –sigui per comoditat o per dificultats en dormir- ens
instal·lem a l’hotel de Gata (molt nou i força luxós), i la resta al pavelló.
Jo sopo només un parell de fruites que em quedaven, perquè estic ple del dinar.
La resta sopa a un bar de Gata.

 

 

Tercer dia:
dilluns 30 d’abril de 2007

Gata-Benissa (11.500 habitants)

 

Ens trobem al bar La Llesca
per esmorzar. Els privilegiats de l’hotel arribem una mica més tard. A 2/4 de
10 fem cap a l’Ajuntament, on teníem cita amb l’Alcalde, Sr. José Diego Mulet
(del PSOE, que governava amb el Bloc). Tot just ens pot saludar, perquè ha de
marxar. Interpreto que potser hi va haver un malentès i que ens esperava a les
9.

 

Esperem fins les 10
perquè arribin els guies d’avui, en Mico i l’Alfons, ambdós de Gata. S’hi
afegeixen també dos joves: en Gram (d’origen britànic i que en dos anys parla
un català de València perfecte) i la seva xicota (d’un poble proper de la Marina). En Gram, amb qui
he parlat més, el trobo un personatge molt interessant. Ofereix casa seva, a
València, per acollir gent del Camí i em diu que seria molt bona cosa crear una
xarxa de llars particulars dels Països Catalans. Li dic que ho tenim present.
Curiosament, l’endemà, en Vicent Noguera de Pedreguer em fa el mateix
suggeriment. Hi ha ganes. Gran idea.

 

Després
d’enfilar-nos una mica amb el Camí, deixant enrere i avall Gata, amb el Montgó
a l’esquena, omnipresent en tot aquest tram però ara ja cada cop més llunyà, i
amb una pintoresca vista del poble de Gata, veiem a mà dreta, llunyana,
l’autopista i, de sobte, el perfil d’un turó que ens colpeix visualment: no
s’hi veu ni un pam de terra; tot són cases, una a tocar de l’altra, al llarg de
tot el seu perfil.

 

Ens trobem les
runes d’un mas on treballaven el raïm per fer-ne panses, principal activitat de
la comarca durant generacions. L’exportaven fins i tot a Europa. Pel procés
d’escaldar i assecar el raïm sorgeix una edificació típica de pagès de la
comarca: el riurau¸de 3 o 4 ulls. En Mico ens n’explica moltes coses.

 

Un xic més avall,
fem parada per esmorzar a la Font
de la Mata. La mata
crec que és un vell garrofer que s’aguanta fent equilibris enfilat sobre la
mateixa roca de la font. Allà, en Mico i l’Alfons ens continuen regalant
explicacions de la vida d’ara i d’abans en aquell tros de comarca, de la
font,…

En Ramon es posa a
cantar el Tio Canya, i és que ara fa 300 anys de la batalla d’Almansa.
Justament ahir hi va haver la trobada i manifestació al municipi d’Almansa
(Castella). Els que ens la sabem, si més no a trossos, l’acompanyem.

Després n’hi
proposo una altra: lladres (que
entreu per Almansa), també d’Al Tall. La fem a duo. Moment simbòlic i
encoratjador. Se’ns inflen encara més les veles de l’ànima nacional. Reprenem
la marxa i just trepitgem el Camí que en Mico, amb l’ajut d’un parell d’amics,
ha anat netejant, tisorada a tisorada (diu que, de segur, més de tres milions!)
a estones als vespres i caps de setmana dels darrers dos mesos; un kilòmetre de
camí antic que estava del tot perdut per l’espessa vegetació, gairebé
selvàtica. Per això, merescudament, en Ramon proposa de batejar aquest subtram
com “el Camí d’en Mico”.

 

Ens trobem
l’autopista que ens barra el pas, just quan el Camí trenca a mà esquerra, en
paral·lel. Com que baixem, deixem de sentir el brogit dels cotxes tan bon punt
davallem la línia acústica del ferm. A l’esquerra ens embolcalla una
serraladeta en forma d’arc, encinglada. Just llavors penso: que estrany, encara
no hem vist cap àliga…. L’àliga, des de la caminada de la Ribera d’Ebre – Priorat, a
la primavera de 2005, ha
esdevingut l’animal emblema, mitològic del Camí, si més no, per a mi. L’episodi
de Scaladei està narrat en un escrit de la Pilar Fanés. Després he anat
llegint que l’àliga és molt simbòlica, tot un mite. És l’animal símbol de la
gent creadora: pont i missatger entre l’esperit i la matèria. Des de llavors,
no hi ha hagut caminada que no hagi vist àligues o, si més no, altres rapinyaires
delegats seus… M’agrada donar joc
als símbols i als mites, sense treure’ls de mare. Sempre he interpretat la seva
presència com a bon auguri. Digues-li joc, digues-li imaginació, però m’agrada
jugar i entrar en el llenguatge mitològic per la seva gran força i
transcendència.

Però el fet és que,
en aquesta caminada, no he vist cap àliga ni rapinyaire. Tampoc l’havia cercat
ni hi havia pensat. Alço la vista al cel, cercant en el buit, i em quedo
meravellat i emocionat a l’hora -si bé gens estranyat al mateix temps. La
connexió amb la natura fa el seu diàleg ben natural, com el que hi pot haver
entre dues persones, o entre un home i el seu animal de companyia. En aquell
precís instant, veig un àliga que surt dels turons que ens envolten i que es
posa a planar davant meu. Em llença un parell de crits que encara ara sento
ressonar dins meu. Després d’una estona, se’n va anant. En aquests moments
estic caminant sol. Se’m dibuixa un somriure interior de complicitat amb aquell
joc, per tot el missatge que simbolitza el mite de l’àliga del Camí, que
continua beneint el projecte i donant-li protecció, força, agudesa i bons
designis. Sense aturar el pas, em ve de gust saludar-la i agraïr-li la seva
presència. La crido xiuxiuejant: àliga,…
i apareix de nou planant al cel. Altra cop sento els seus crits. Sento com
si ens haguéssim comunicat.

Alenteixo el pas
per esperar en Jordi Castellví, en JR i l’Alfons. Els dic que he vist un
rapinyaire. El veiem de nou a la nostra esquena, ara són una parella. L’Alfons
diu que són àligues.

 

Arribem a Benissa. Ens instal·lem a l’alberg, un
antic convent, ara de titularitat municipal, excel·lent i gratuït. Oficialment,
després de la inauguració formal, l’estrenem nosaltres. Ens dutxem i anem al
Casal d’Acció Cultural (antigament anomenat Casal Jaume I) a on en jaume,
president del casal i nebot de la regidora de Cultura (Raquel Soliveres, del
Partit Popular), ens rep i ens presenta en Joan Josep Cardona, cronista oficial
de Benissa, qui ens fa una detallada visita guiada pel poble. Ens explica la
història de part dels molts edificis monumentals, i la cultura local. Benissa
té uns carrers preciosos, de façanes blanques, que aquests dies estaven
engalanats per les festes locals. Visitem l’església, anomenada la catedral de la Marina i la seu de la Universitat d’Alacant.

 

 

Després en espera
en Bernat Capó, fill il·lustre de Benissa, d’uns 80 anys, autor de nombrosos
llibres de narrativa paisatgística,( en la línia del també escriptor Josep
Maria Espinàs). La biblioteca del poble porta el seu nom i ha rebut molts
premis. Ens fa un breu parlament al mateix casal. En som una dotzena. En Ramon
s’emociona perquè li agraden molt els seus llibres. S’hi afegeixen uns quants
joves del casal, que ens han preparat un sopar variat allà mateix. Abans de
sopar, en Ramon, en Miquel (de Benissa) i jo els fem una introducció del
projecte el Camí. Els que encara no estan apuntats, s’inscriuen com a nous
amics del Camí.

 

Quart dia: dimarts 1 de maig de 2007

Benissa – Xaló (3.500 habitants)

 

Ens llevem a les 8 a l’alberg (antic convent) i
anem esmorzar a un bar del costat de l’església, car quasi tots estan tancats
en ser festiu. S’hi afegeix avui bastanta gent de Dénia, de Benissa, en Vicent
Noguera i esposa de Pedreguer,… fins arribar a una trentena. Ens guia en
Miquel Soliveres, de Benissa. També hi són en Rafel i na Quica de Xàbia i
l’Enric, enllaç i guia de Dénia, a més de monitor de júniors i recentment
membre del PAS de la Marina.

Ens presentem tots
i engeguem. Vaig prlant amb la gent nova i m’anoto els noms, municipi, telèfon
i adreça-e dels interessats en ser amics del Camí per afegir-los a les
llistes-e informatives territorials (dels més de 3.000 amics del Camí actuals,
uns 2.000 deuen estar a les llistes). Aquesta via de comunicació massiva, complementària de la
comunicació orgànica (directa a
través dels enllaços i amics del Camí de cada zona), ens resulta ara per ara
fonamental per mantenir una connexió periòdica bàsic i per anunciar les
caminades i reunions de treball, ja que, de moment, la comunicació orgànica
territorial és feble, tret generalitzat en el nostre temps i societat, on
impera la massificació i l’atomització de les comunitats humanes territorials.

La gent que va
coneixent el projecte s’hi engresca molt i tots s’hi van apuntant. El Camí és
oportú en temps i forma; patim desconnexió amb la natura i amb la pròpia
cultura i identitat, desarrelament, estrés, soledat… A d’altres els mou el
desig de conèixer la pròpia comarca, país i àmbit cultural; a d’altres, el
desig de vertebració nacional, car només la unió fa la força. També necessitem
urgentment eines que ajudin a integrar els milers d’immigrants d’arreu dels
Països Catalans; altrament, si no els sabem mostrar la identitat, cultura,
llengua, tradicions i autoestima d’aquest país, mai no se’l podran estimar ni
fer-se’l seu. I ells, en siguin o no conscients, també ho necessiten.

 

Just deixa Benissa
travessem Senitja, on el Camí ens
regala a en Ramon i a mi un dels episodis més bonics i emocionants. Ens havíem
quedat a la cua del grup, parlant del creixement del projecte i altres
qüestions estratègiques, quan ens surt d’un portal una senyora que deuria
rondar els 75 anys, tota eixerida, amb l’escombra a la mà:

        
On aneu, xiquets?

        
Cap a Xaló. Venim de Dénia!

        
Caram!

        
Però no avui! Vam començar dissabte. Avui
hem eixit de Benissa.

        
Ah! Vosaltres sou dels que parlava la ràdio,
l’Ona 0 de Benissa. Això que feu està molt bé, xiquets, molt bé! Fa molta
falta. Si tothom fes això que feu, la gent no pensaria en altres coses.

 

En Ramon i jo ens
quedem sense dir res davant d’aquell broll d’espontaneïtat popular. Sense
haver-li d’explicar res, aquella dona havia copsat, amb total nitidesa i
claredat, l’essència i l’esperit el Camí. Se’ns mostrà com un tros d’arrel
genuïna de la gent de la Marina,
com un brot d’expressió de poble sà.

Jo, intuint potser
un episodi espontani de contacte amb una mostra viva de gent de la terra, havia
connectat la càmera de filmar –quasi sempre la duc i filmo cada sortida.

        
Passi-ho bé, senyora!

        
Adeu-siau, xiquets, i bon Camí!

        
Gràcies! Moltes gràcies!

 

En Ramon i jo
reprenem les nostres passes i ens mirem. La nostra expressió és la d’haver
rebut un bonic i emocionant present, la grandesa de la senzillesa.

 

        
Quina passà! –exclamà en Ramon

        
Això són les perles del Camí –vaig fer jo, reafirmant que el Camí ens
ofereix la possibilitat de connectar amb les arrels del país, que no és altra
cosa que la seva gent.

        
Ho he gravat! –exclamo content, pensant en el material
audiovisual per anar transmetent cada cop millor el projecte a la nova gent.

 

Però, ai l’as!
Incomprensiblement no s’havia gravat res. Deuria haver premut malament el botó
d’enregistrar. Déu ser que, algunes coses no es poden gravar, que són per
viure-les en el seu moment viu i precís, i prou. És allò de que hi ha
vivències, relacions, moments, que duren un cert temps en el temps i que són
eternes en el profund, mentre que d’altres poden durar tota una vida i no
ser-ho. Jo em sento molt afortunat i ple, perquè el Camí ens ofereix sovint
moments i coneixences eternes.

 

Cap a les 11 o
quarts de 12 arribem a un gran pla, un mar de ceps. Xaló al fons, el nostre
destí final d’aquest tram i, a la dreta, Llíber. Abans de començar a solcar-lo
pels camins que el travessen, esmorzem.

En Miquel (de
Benissa), en Ximo (de Xàbia), en Vicent (de Pedreguer) i altra gent d’aquelles
terres ens van explicant el que anem veient. Ens remarquen el paper dels riuraus en la geografia, en l’economia i
en el paisatge de la Marina, al voltant del procés de la pansa.

 

Entrem a Llíber, un poblet de postal. A les
escales ens fem una foto de grup i, en eixir del poble, una dóna molt trempada
ens pregunta on anem tanta colla. Això esdevé l’inici d’una conversa molt viva
i acolorida. El seu fill ha escrit un llibre sobre la cultura i tradicions de
la comarca, i de segur que el projecte del Camí l’interessarà molt, al mateix
temps que la dona, encara sentint-se protectora del seu preuat fill, tot i que
aquest ja deuria rondar els quaranta, ens diu que ja li donarà els fulls
explicatius però que el seu fill estava massa ocupat amb tantes coses que feia.
Em vaig preguntar, sense dir-li-ho, si això no li pertocaria decidir-ho a ell.

 

Sortim de Llíber
vorejant una estona un rierol que avui, sembla que excepcionalment, porta força
aigua. De camí, visitem una construcció històrica de gran valor: l’estructura
d’un entramat d’arcs de pedra que havia sigut un dipòsit fa uns quants segles.

 

Finalment,cap a les
dues tocades, arribem a Xaló, on fem
el dinar final de germanor a un bar-restaurant del poble. En som 25.

 

Tots estem molt
connectats, lluminosos i units per tot el que hem viscut i compartit aquests
dies. Se’ns nota.

Ens acompanya a fer
el cafè en Jaume Fullana, regidor de cultura, qui ens adreça unes paraules de
benvinguda i de suport al projecte.

En acabat, a taula
estant, fem com sempre l’assemblea final de valoració, on cascú va prendre la
paraula correlativament per dir el que va voler: la sev valoració, principals
vivències, impressions, coses a millorar,…

Sovint, aquest és
un moment àlgid, màgic, emocionant i transcendent. Les paraules de cadascú,
dites des del pla individual al col·lectiu, a aquella comunitat de convivència
nòmada que hem sigut durant uns dies, 24 hores al dia, se’ns queden gravades i
fan saltar fins i tot alguna llàgrima d’emoció.

Realment i, potser
sorprenentment, les vivències són molt fortes, en el pfofund, potser perquè,
sense saber-ho, ens endinsem en les venes i artèries de la, avui gairebé
desterrada per l’individualisme, dimensió col·lectiva, en la història i la
cultura dels nostres avantpassats.

 

        
Amb el Camí hem d’anar endavant –feu en Gabriel – Aquí al Sud ho necessitem i ens anima molt.

        
M’ha impressionat trobar tanta gent ferma –va ser una expressió compartida per tots els
principatins i mallorquins. Com també: Jo
no coneixia pràcticament el País Valencià. Ara me’l sento proper.

        
A Garcia hi teniu casa. Us hi esperem. M’he
saltat moltes caminades, però a partir d’ara, de les del Sud no me’n perdré cap
que pugui –
feu en Jordi de
Garcia (Ribera d’Ebre).

        
Nosaltres ens posarem en contacte amb na Bel
-l’enllaç del Camí a
Mallorca, de Sa Pobla- per ajudar a
activar el tram de l’illa –
feren els mallorquins.

        
M’heu robat el cor – va ser l’única expressió que em va sortir a
mi.



Aquesta entrada ha esta publicada en Diari del Camí. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.