Per Lluís Maria Xirinacs i Damians
“Si un dia sóc terra,
si un dia sóc pols,
que sigui d’aquesta
que han trepitjat molts”.
El Camí que camina és més que el Camí. El Camí és un espai lineal, una
longitud i, en el nostre cas, un trajecte ben definit sobre un mapa o ja
sobre el terreny: Sant Cugat-Barcelona, dins d’un itinerari en forma de
Vuit Abraçador, en un llaç, simbòlicament etern, de tot el territori
nacional dels Països Catalans. El Camí, no quan es projecta, ans quan es
camina és temps, un temps lineal en el nostre cas, ben definit en el
calendari i el rellotge: 30.9/1.10.2006, potser, dins del do meravellós
del temps d’una vida sencera. I el Camí caminat és força física
esmerçada en avançar i força moral o espiritual acumulada pels
caminants, absorbida, xuclada d’una Terra fecunda, d’una Terra dotada
d’un motor que les contrarietats de la història no han fet més que
enfortir. [@more@]En resum: espai ´ temps ´ força = Acció (i, en aquest cas, acció no violenta, sense tancs). L’univers sencer avança a glops d’acció, a “quanta” d’acció, a farcellets amb les tres magnituds alhora. Si te’n deixes una de les tres o dues (espai-temps o història, temps-força o impuls, espai-força o energia) només obtens una abstracció fantasmal de la realitat.
Cada individu és un gran “quantum” d’acció (no hi ha un individu i mig o un individu i tres quarts), a condició que se’l contempli des de la naixença fins a la mort, el seu cos és un paquet indivisible: a) de força constitutiva de matèria, b) estès en un tros d’espai i c) durant el temps de la seva vida. Una nació també és un “quantum” indivisible, d’acció, encara més gran, a condició que se’l contempli amb tot el seu esforç patrimonialitzat, en tota la seva extensió i al llarg de tota la seva història, amb les realitzacions del passat, la vida fascinant del present i les projeccions de futur. El Vuit Abraçador del Camí que camina és, doncs, un meravellós signe del glop d’acció que és el nostre poble en el conjunt de glops, que són tots els pobles de la terra.
I, en aquest moment, som al vespre del 30 de setembre de 2006, a l’alberg INOUT de Vallvidrera, ja en el municipi barceloní, en el meu poble! I vull evocar-vos succintament alguns episodis de la tradició caminant del nostre poble, a la recerca de la Terra Promesa.
D’antuvi, us recordo alguns dels nostres caminants individuals insignes. Un primer gran caminant fou mossèn Cinto Verdaguer, que vingué a morir aquí, a Vil·la Joana. Resti, doncs, sota la seva protecció aquest tram del Camí obert avui. Els dos referits a continuació deixaren finament escrites i publicades les seves caminades: Joan Santamaria i Munné (Principat de Catalunya 1926-29, Mallorca 1935) i Josep Maria Espinàs i Massip (Pirineu 1957, Barcelona 1961, Priorat 1962, Segarra 1972, comarques del Principat 1978, Terra Alta 1989, La Llitera 1990, Alt Maestrat 1991). Joan Amades i Gelat des de 1915 fins a la seva mort (1959) no parà de recórrer el territori català a la recerca de cançons, rondalles, costums, etc…. per salvar-les de la decadència o de l’oblit. Tot ho deixà escrit i publicat. Antoni Maria Alcover i Sureda, assistit per Francesc de Borja Moll, des de finals del segle XIX recorregué l’extensió sencera dels Països Catalans, tot recollint la parla autòctona local, per fer el seu gran Diccionari Català-Valencià-Balear. Qui també recorregué a peu tot el país amb finalitat filològica fou en Joan Coromines i Vigneaux, insigne lexicògraf , autor de nombrosos i monumentals diccionaris catalans, un d’etimològic i un altre d’onomàstic. Igualment cal tenir present l’extraordinària vocació caminaire i cultural col·lectiva dels nostres Centres excursionistes de tan llarga tradició (CEC 1890, UEC 1933, etc.). Josep Maria Batista i Roca fundà els Minyons de Muntanya (1927) i amb mossèn Antoni Batlle i Mestre endegà l’escoltisme català que, sobre tot, en la seva branca de “guies” (16-21 anys), practicà el costum de fer els seus campaments itinerants i dedicats a la coneixença i estudi de tot l’àmbit nacional. Jo mateix hi vaig estar treballant uns quants anys (1956-63) amb ells. L’escoltisme ha estat un fogar permanent de formació de nacionalistes polítics, socials, militars defensius, antimilitaristes, intel·lectuals, etc.
Al 1930, el mateix Batista i Roca, amb un grup d’amics, fundà aquí a Barcelona “Palestra”, entitat popular, educativa i patriòtica, que volia treballar més enllà de matisos polítics. Organitzà campanyes d’acció social i cultural. S’estengué per totes les comarques on deixà un viu record de la seva feina. A la Vall d’Aran es presentà amb un manifest en aranès. Fou presidida per Pompeu Fabra. Mantingué estreta relació amb moviments similars de Galícia, Euskalherria i Txecoeslovàquia. Arribà a tenir uns cinc mil afiliats a Catalunya, València i Mallorca. “Palestra” fou prohibida després de la guerra del 1936-39. Caminants, ben segur que us trobareu encara amb algun enamorat de “Palestra”.
També al 1930, mossèn Albert Bonet i Marrugat feu un viatge per tota Europa a fi d’estudiar-hi els moviments de joventut, existents, que fossin lliures. Durant una setmana, a l’inici de 1931, cada dia publicà la seva experiència viscuda en un país diferent, al diari “El Matí”, sota l’epígraf: Un viatge de cara als joves, després editat com a llibre. Demanava de fer un gran moviment de joventuts catòliques no adherit a cap partit polític i per damunt de tendències. Al dissabte d’aquella setmana, Albert Bonet, al diari “El Matí”, convocà per al dia següent, diumenge, a les dotze del matí una concentració al cim del Tibidabo de tots aquells que estiguessin interessats a fundar un moviment de joventut lliure. Al cim del Tibidabo aquell dia no s’hi cabia. La convocatòria fou un èxit. Al març del mateix any arrencà la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJC, “fejocisme”). La presidí Fèlix Millet i Maristany. Pere Tarrés i Claret fou vice-president i Albert Bonet, secretari. S’escampà confederalment per tot arreu del Principat. L’estructura subsidiària confederal (troncal) engrescà molt la participació dins de cada comarca i el coneixement mutu entre comarques. El secretariat desenvolupà també unes eficients entitats especialitzades (sectorials) en molts aspectes: comunicació (la revista “Flama”), cinema, propaganda, esports, agricultura, obrerisme, educació, universitats, música, excursionisme, feminisme, etc. També es crearen les seccions d’avanguardistes (nois de 10 a 14 anys), amb la revista “L’Avant”. Controlaven un bon nombre de publicacions, la més important de les quals era el diari ”El Matí”. Assoliren medalles en les competicions esportives olímpiques internacionals. En esclatar la guerra franquista es comptaven catorze mil fejocistes, entre 15 i 35 anys. Durant la guerra alguns lluitaren al front, altres, considerats dretans, foren afusellats. Acabada la guerra foren prohibits, considerats esquerrans i nacionalistes, per la jerarquia catòlica franquista. Alguns grups continuaren autònomament en una semiclandestinitat (treball de la dona, festes de barri, iniciació ascètica i mistica individual, iniciació bíblica i litúrgica col·lectiva). Encara avui dia els que en formaren part porten gravada al cor aquella experiència.
En temps ja més propers i, per consegüent, més coneguts, cal esmentar la “Marxa de la Llibertat” (estiu 1976), també més enllà de partits. Tot un poble que avança donant-se les mans. Fou en els temps de l’eixida cap a una certa i vigilada democràcia després de quaranta anys d’autoritarisme. Les masses adormides foren sotraguejades a tot arreu, encara avui molts se’n recorden, per vuit columnes d’esforçats caminaires que des dels quatre punts cardinals dels Països Catalans recorregueren totes les comarques explicant i reclamant els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya (amnistia, llibertats democràtiques, autodeterminació i unió en la lluita). Prohibida, bastonejada, multada, detinguda, esbarriada, empresonada múltiples vegades, arribà al punt d’encontre previst, al monestir de Poblet, centre espiritual i funerari dels reis de la vella Catalunya ja unida a les joves València i les Illes. El logotip d’Antoni Tàpies, era una petja de caminant amb les quatre barres en forma de fletxes que apuntaven amunt.
Des de 1981 a 1990 lluí al Principat una altra estrella de primer ordre, la “Crida a la Solidaritat, en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. Com l’anterior, sota el lideratge d’Àngel Colom i Colom, sorgida aquesta d’una protesta contra un manifest d’intel·lectuals anticatalans (12.3.1981), amb el seu estil arriscat i estripat, s’escampà pel territori com la pólvora i suscità innombrables simpaties i adhesions, especialment de part dels joves. També motivà incomptables accions judicials en contra. Tingué gran impacte polític (en els partits), social (manifestacions, concentració a can Barça), cultural (concert de Mikos Theodorakis i, en especial, campanyes pro llengua catalana) i, fins i tot, econòmic (Corte Inglés, Telefònica, Renfe, petroquímiques de Tarragona, etiquetatge en català, …) i militar (anti-OTAN, anti-VI flota americana), de categoria, en l’interior del país i a l’estranger (tren a Estrasburg, Madrid, ajuda a Eritrea, a Etiòpia, a Nicaragua). No era gaire caminadora, però el seu popular logotip, creat pel valencià Joan Genovès (juny 1971), dibuixava un home corrent que brandava una bandera catalana desplegada, a l’espatlla. La potència social de la Crida era incalculable. S’ensorrà per divergències internes sobre la seva finalitat: si havia de ser política o de romandre demòtica i, segurament també per mala administració financera. Tanmateix aquesta important experiència ha marcat molts dels seus protagonistes i participants fins a avui dia. Les exigències de llur activisme obligaren els seus membres a fer molts i molts quilòmetres al llarg i ample del país.
Per acabar, entre altres moviments, com la Marxa ecologista del Llobregat, dels anys de la fi del franquisme, com el “Plantem-nos!”, moviment assembleari amb seu itinerant, dels anys 2000-01, com l’anual “Flama del Canigó – 24 de juny – Festa Nacional dels Països Catalans”, encara avui dia i amb èxit, es realitza, també anualment, el “Corre-llengua”, que recorre tots els Països Catalans en una ruta farcida d’actes culturals en favor de la nostra llengua, organitzat per la Coordinadora de les Associacions per la Llengua Catalana.
Amics: la nostra tradició és ampla, llarga i fonda. Sobre ella, sobre els seus encerts i errors, ara estem començant a bastir, amb una nova empenta, una institució singular que és trajecte fix establert que cus tota l’àrea de la nostra nació trossejada, una institució singular on cal caminar i que cal adobar per fer-la efectiva, amb esforç, amb atenció i estudi, amb creativitat, amb subsidiarietat, adreçada demòticament a la base social, font de tota sobirania, centrada únicament en la reconstrucció d’allò que és fonamental, imprescindible i irrenunciable en les comunitats humanes troncals de barri, municipi, comarca, vegueria, país, nació. De moment, s’estan formant ja les entitats “Amics de cada comarca”, nodrides de responsables fidels del cos i esperit de cada comarca; destinades a créixer i a què, tot ajudant els caminants al seu pas, arribin a encarnar la vera comunitat responsable, lliure i per tant sobirana, de cada comarca socialment, culturalment, econòmicament, … El Barcelonès és, sens dubte, la comarca més difícil. Avui, ara, aquí, amb tot l’esforç dels preparadors i dels caminaires, hem posat el primer peu, la primera passa, del Camí a Barcelona.
Excuseu-me que per acabar evoqui un record punyent d’infància. Eren les vuit del matí del dia 26 de gener del tercer any de guerra de 1939. Vivia amb la mare i quatre germans més, als meus set anys, en un pis del carrer de Muntaner de Barcelona, per sobre de la Travessera de Gràcia. Teníem una dona gallega entranyable que ajudava en les feines de la casa, mentre la mare s’afanyava a treballar a fora per donar-nos de menjar. A aquella hora cridà a la mare: “Senyoreta!, senyoreta! Miri com llueixen al sol els tancs de Franco que ja baixen per la carretera de Vallvidrera.”. Els cinc nens saltarem del llit i ens abocàrem a la finestra astorats. Sí. Baixaven els tancs encegadors de tanta llum com arrencaven al sol ixent. Venien de Sant Cugat cap a Barcelona. Acabaven de saltar la carena de la Serra de Collserola. Al pare se l’havien endut pres, qui sap si per afusellar-lo. La mare plorava i plorava. ¿Que faria la mare veient-vos a vosaltres demà baixar, per aquella mateixa carretera de Vallvidrera, a encetar a Barcelona una nació verament responsable i lliure?
