per Lluís Busquets i Grabulosa
Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4
st1\:*{behavior:url(#ieooui) }
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:»Taula normal»;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:»»;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:»Times New Roman»;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}
I
Magmes de greda
assuaugen dimonis
sota les molses.
Recordo estampes fúlgides de quan era un
infant:
la creu del Montsacopa, que va inaugurar el segle,
el Puigsacalm nevat, la boira pixanera,
la gebre de l’hivern, els dits dels peus
glaçats
(dúiem uns sabatots de postguerra pudent),
penellons a l’orella i l’aire condensat
que ens sortia del nas (era com si fuméssim!).[@more@]
La llet americana que ens donaven al Grup
Escolar Malagrida, la xocolata Costa
—una mica terrosa, les preses ben quadrades—
i el Casal Marià, on vèiem les pel·lícules
d’en Keaton, d’en Charlot o del Panxut i el
Flac
en sortir de doctrina i, en acabar, corríem
de dret a la bolera, dita de ca l’Arau
—al damunt de la qual, hi havia el camp d’hoquei—
a jugar a futbolí (pagava qui perdia).
I altres coses, recordo: el guinyol del Didó
davant dels
Escolapis; les parades de fira
en el carrer Panyó (amb els cavallets blancs,
barques i autos de xoc a la plaça Vayreda,
i el trenet de la bruixa davant d’on hi ha
Correus);
el bàsquet dels diumenges a la plaça de braus
o el vell camp de futbol, vora l’estació,
on, algunes vegades, acompanyava el pare
i que denominàvem tites caramelloses.
També els primers divendres, amb la llet a
l’ampolla
de vidre de gasosa que dúiem al col·legi
(no es podia esmorzar abans de combregar!).
I el ball del Drac del Carme i els gegants, a la Plaça,
—amb tota la fanfàrria dels cap-grossos de
pasta
i els del Ball-Pla de carn, fent part de la
faràndula—,
i els bells focs d’artifici després de la
sardana
Adéu,
vila d’Olot, que cloïen les festes.
I algunes caminades vora del Fluvià,
passeigs a la Moixina o a la Font de les Tries,
des de les Bisaroques a tocar el Noc d’en
Cols,
i més lluny, si calia: a Batet, per exemple,
o a Sant Martí del Corb, a Xenacs, que llavors
era un engegador de troncs dels llenyataires,
davant del Marboleny. (Amb el pare pujàvem
a frec de Santa Bàrbara, on tenia una casa,
el mas can Joandillo, que tot just
s’esbucava…)
Rossolàvem alegres avall del Montsacopa
amb trineu casolà quan nevava una mica,
nedàvem als Tussols quan la xardor premia,
jugàvem a la guerra dalt de Montolivet
o la seva germana —la Muntanya Pelada—,
i baixàvem corrents a tocar can Basil.
Si ens vagava, seguíem el riu fins a Codella,
esquivant
bufadors que engolien persones:
seguíem els cap-grossos enmig de sabaters,
percaçàvem els crancs —tot i les seves pinces
i el seu caminar enrera— a sota de les roques
i tornàvem saltant les travesses dels rails.
Quan ja teníem bici, anàvem a la Pinya
per l’Hostal de la Corda i, allà, algú ens
explicava
que el general Savalls signà la pau carlina
(de fet, s’hi va rendir, però llavors no es
deia).
La màquina de batre ens cobria de palla
en algun mas proper i ens fèiem els bigotis
amb pèl de les panotxes abans
d’espellofar-les.
Quan
ens venia set, pidolàvem un càntir
en qualsevol masia, on trobàvem un mosso
que sempre ens explicava contalles de follets
o de crims terrorífics. Segons la casa on
fóssim,
sortia la mestressa i ens deixava abastar
les peretes tardanes de pell rogenca i blana
i aquelles prunes clàudies, dolces i tan petites
que sols d’entrar a la boca s’hi fonien d’un
mos.
Malgrat la maltempsada de guerra entre germans
i malgrat la Creu blanca
erigida al Triai
o la llista de noms esculpits en un marbre,
innocents i maldestres, encara érem feliços.
Els pares adquiriren una casa adossada
al barri Malagrida (“viviendas protegidas”
en deien al franquisme), on el riu Fluvià
mandreja fent meandres, que la gent motejava
com l’eixample “dels rics” (i jo no ho
entenia);
allí, plegats jugàvem a cuit o a perseguir-nos,
passant d’un lloc a l’altre, d’un pati a un
safareig,
d’un terrat a un garatge com si tot fos comú.
(La gran Ciutat-jardí que l’indià anhelava
va esdevenir impossible en un temps de
pobresa.
Els fills dels menestrals d’aquelles altres
cases
anàvem a les torres només quan era estiu
i els fills d’alta prosàpia —interns a
Barcelona
per tota la hivernada— tot solets, s’avorrien:
sols llavors ens volien a les pistes de
tennis.)
Em bullen remembrances: cançons de Nat King Cole
i d’altres de molt lentes al tocadiscs
portàtil;
els talls de llum al vespre; Setmanes Santes
tristes;
serials a la ràdio; la trompa dels fonògrafs;
les sales prohibides, a l’Hospital, de tísics;
una puesta
de largo amb moltes flors i músiques,
no gaire lluny de casa; blocs d’El capitán Trueno
i altres còmics molts bèl·lics, que a casa ens
prohibien;
el carrer ple de greda i els partits de futbol
amb pilotes de goma; balins i escopetes
per caçar sargantanes (pardals, pinsans i
merles
fugien amb els trets; en canvi, si nevava,
queien en els paranys algunes cueretes);
assaigs a ca l’Enric, que ens aplegava a tots
per fer les Caramelles en arribar la Pasqua;
la Paieta, mig trinquis, vora en Ramon del sac;
el quiosc del Firal amb gelats de dos rals;
globus llençats a lloure quan arribava el dia
de la Comunió, pel bateig d’algun nen
o en alguna onomàstica; les fires de Sant Lluc
amb cavalls i mulats a tocar del Turín;
els castanyers
florits (amb els fruits verdejants
volíem fer colònia!); la fullaraca seca
la Plaça de l’Estrella, on tots
ens esplaiàvem
aprenent d’anar amb bici o bé jugant a cuit:
(la nit de Sant Joan hi fèiem la foguera!)
Hi havia
la caserna, pont de Colom enllà,
amb diàlegs perpetus de cornetí i tambors,
i ferums dels menjars cuinats a perolades
per a tots els soldats. (A voltes, algun
d’ells,
amb guants blancs de diumenge, s’aturava al
portal,
davant de casa nostra, a esperar alguna noia
que aprenia a cosir al taller de la mare
per festejar una mica i fer-la petar un xic.)
Quantes dolces memòries a l’escrit de la vida!
El pati, el galliner, el cercle del parterre,
—gladiols i tulipes— amb un caqui al bell mig,
que feia fruits daurats quan la tardor
arribava:
ell sol l’assuavia com una mort dolçíssima.
A l’estiu, quan les noies del cosidor abundaven
(la moda d’aleshores: tall i confecció)
hi penjaven
vestits, tots ells fets de paper,
perquè, de maniquí, només n’hi havia un,
i la mare l’emprava per als vestits de veres.
Ho he dit i m’hi refermo: tot i els
malejaments
i les obres al Tura, cremada per la guerra,
i una llista de noms gravats a Sant Esteve
—entrant, a la façana, hi ha els claus i
perns, encara,
per sostenir aquell marbre dels caiguts d’un
sol bàndol—,
malgrat la Creu de pedra presidint el Triai,
incauts i puerils, encara érem feliços.
Les coses eren simples, tan simples com
aquestes:
quan arribava
octubre i les primeres danses
de fulles s’iniciaven, anàvem a les Preses
amb el trenet de fum a celebrar la Gala
a casa l’oncle Pep —que era el barber del
poble—,
i en deien can Parrot, la pairal de la mare
(en un gèlid febrer vaig ser-hi a matar
porc!).
Amb caliu a la llar fèiem una torrada
untada amb all i oli de sabors casolanes
o rostíem castanyes damunt d’una paella
amb el cul de forats en arribar Tots Sants;
apreníem tot prest quins melons eren dolços
i seguíem el rastre dels savis boletaires
(si caçàvem bolets, els fèiem a la brasa,
untant paper d’estrassa damunt d’una graella).
Allò sí que era escola i no la dels pupitres!
Cada jorn era nou i era el començ d’un altre!
Si ens venia de gust i el dia era prou plàcid,
anàvem a Sant Roc tot passant per la Puda
(aquella aigua sulfúrica, segons deia la Tuna
—una bíblica vídua que em va fer mig de iaia—,
tenia la virtut de curar tots els mals!).
Quan era santa Llúcia, festa de les modistes,
al ball de l’Ideal no hi cabia ni una ànima!
La festa era el senyal per cercar molsa i
grèvol
i treure de les capses les figures de fang
—àngels, pastors i reis— per instal·lar el
pessebre
(amb la neu de farina i la plata a l’estany,
la bombeta a la cova, vora del nen Jesús).
I tot fent-lo jo em feia —com, de fet, em faig
ara,
escrivint el que escric— i Olot, que
s’exhumava,
—ciutat des de l’any set—, s’anava perfilant
amb llast de moltes xacres: un poble de
província,
maldant entre estretors per poder sobreviure
(ens ho amagaven tot, el present i la
història),
i anava esdevenint allò que és avui dia,
oportunista i prou, incapaç d’ésser íntegre
al cor de Catalunya, poderós i tenaç,
vital i dreturer, malgrat Blays i Claràs,
Maragalls i fagedes, Vayredes i Nogués,
Llimones i Nolascs (els ajudava a Missa
als Pares Caputxins!), malgrat en Verntallat,
malgrat la Coralí,
malgrat l’Eugeni d’Ors
des de l’Hostal dels Ossos comparés els llums
nostres
amb els llums de París… Malgrat l’ensopiment,
malgrat tots els malgrats, pitjor que la
ciutat
que renuncia als somnis (que ho demanin a en
Quera,
al senyor Grabolosa, al bon amic Caselles
i a d’altres que frisaven per gestar-los
d’urgència!),
Olot, era —ara ho sé (m’ho he demanat tants
cops!)—
la cofoia ciutat de les causes perdudes.
Mossèn Cinto morí, sense presidir a Olot,
cap certamen de Lletres; se’n recorda ningú?
¿Ho recorda ningú que, en els plans de Macià,
calia que Olot fos cap de pont nuclear
del complot de Molló, tenalla imprescindible
per poder alliberar Catalunya sencera?
¿I que, durant la guerra, Olot esdevingué,
redós indispensable de tot el patrimoni
d’art del nostre país? ¿Parlo de mossèn Gay,
del pare Canadell o d’àngels i dimonis
que s’hi van fer les ungles? ¿Ho recorda
ningú,
que al nostre Hotel del Parc s’hi va celebrar
encara
la darrera sessió del nostre Parlament
(gener del trenta-nou, el dia vint-i-sis:
—Irla s’hi sentí ofès per Rovira i Virgili—),
abans que els diputats, exemplarment porucs,
fugissin escuats en plena desbandada
cap a terres gavatxes, cap als llums de París
(els dugué un autocar a frec de Cantallops),
mentre els homes de lletres —posem, Palau i
Fabre,
que era
infermer al Grup, convertit aleshores
en clínica de guerra, hospital de campanya—,
van haver d’apanyar-se-les com bonament
pogueren?
¿Qui sap que als anys setanta, Xirinacs,
presoner
al Col·legi escolapi per haver celebrat
al cor de Catalunya (a Ripoll, per ser
exactes,
junt amb tres mil persones) la sessió primera
de la nostra Assemblea, va iniciar-hi una vaga
a mort de fam i set, ans de ser traslladat
a la presó dels frares (Zamora, justament)
dita “concordatària” per vergonya de tots?
¿Se’n recorda ningú, de l’aiguat del quaranta
que acabà d’ensorrar el pont de Colom petri,
inaugurat pels reis durant l’any vint-i-set,
per enllaçar les places d’Amèrica i Espanya?
El segon campanar de la nostra parròquia
avortat ans de néixer! La nostra santa obrera
ben estireganyada des de tots els costats!
Olot, causa perduda durant tot el franquisme!
del nostre ésser truncat, del nostre
incompliment!
II
La por espremia
l’aire que
respiràvem
(i no la
vèiem).
Llavors, cert, no ho sabíem, el que avui no
s’amaga.
Tot semblava més simple, retallat, escarit,
perquè el que era complex s’ocultava amb
silencis…
Els infants ignoràvem què s’havia d’entendre
quan a casa arribaven patates d’estraperlo;
o quan un camperol —al cistell, dos
pollastres—
deixava anar a la mare: “He fet una marrada
i he cardat els burots, recony de
malabèsties!”
(L’aire
era entenebrit: hi surava la ràbia,
l’enveja, la rancúnia de forma inconscient.
Hi planava la sang,
vessada
tan debades!)
Deixàvem la infantesa i cercàvem recer
vora algunes sotanes, flors boscanes
autèntiques
enllà de jerarquies i crits des de la trona,
enllà d’hipocresies i santes missions,
enllà de deseneres i enllà de quaranta hores,
enllà d’una ciutat levítica a tothora
(per l’octava de Corpus, a Olot, s’hi
celebrava
processó cada dia: milícia d’uniforme,
amb armes a l’esquena —encens i espasa unides—
seguien,
insolents, la capa pluvial.)
I ens va tocar de créixer deixant la larva
enrera.
Falenes de grisors —i no pas papallones—,
havíem de volar amb ales eixalades,
amb mentides dels nostres, de la fet i les khons,
ara amunt, ara avall, d’un Carrer Nou estret,
del Firal a la Plaça passant per Sant
Esteve,
amb tedèums i tridus i no-dos
damunt nostre,
com aquell marbre blanc amb la llista de noms.
Palpitaven hormones en el cor i en els sexes
dels enamoraments, rajoles trencadisses.
Inconscients jugàvem, al Triai, a futbol
sense saber que ho fèiem damunt de sang i bales,
sense ni demanar-nos què hi feia aquella Creu.
Tocàvem la guitarra abans dels Setze Jutges
i abans i tot dels Beatles. Cridàvem sense veu
suscitant un Raimon que encara no existia.
Qui sap si l’escoltisme hauria pogut ésser,
més que una escapatòria, la clivella del
règim.
Vam llençar per la borda aquella
avinentesa
confonent la substància amb el seu embolcall!
(Olot es feia així, d’ocasions perdudes;
igual com el país, que també les gitava.)
Vam haver, doncs, d’aprendre —en diuen llei de
vida?—
a cops, a batzegades, amb llibres i viatges.
Vam destapar secrets i vam fer coneixences.
I vam topar amb els límits: Olot ja no era pas
tot allò que semblava. Perduts a les
quimbambes,
ni això era Suïssa ni cap Ciutat-jardí.
Per anar a Barcelona calia viatjar
a Sant Joan, a Sils o passar per Girona
amb trams de carretera ni tan sols asfaltada.
L’escola paisatgística? En quedava algun
rastre
enllà de la pintura de full de calendari?
(Que llunyans l’”Institut de les Arts, les
Ciències…”,
que va néixer amb el segle, o la republicana
“Escola el Paisatge”!) Ni tan sols no teníem
un museu com calia d’escultura i pintura!
L’Institut era una ombra, una filial simple!
Belles Arts, allà al Carme, un esbós sense
solta
del que podia ésser. Com poder ensenyar al món
el nostre vulcanisme sense un aparador?
El tren de via estreta, que trigava tres hores
per arribar a Girona: vet aquí la metàfora!
Érem de via estreta: escapçats abans d’ésser!
(Sense complicitats, sense xarxa viària
a la mesura nostra, ni vindria ningú,
ni aniríem enlloc, ni Olot fóra a cap mapa!)
Vam aprendre a ser crítics, a parlar per la
ràdio
contra d’alguns costums (el Ball-Pla, per
exemple)
—quin escàndol, bon Déu!— i a escriure als
setmanaris:
“Cal un museu volcànic!”, “Volem l’Eix transversal!”,
“Conservem les grederes!”. Vam plantar cara al
temps.
Vam deixar-hi esquinçalls de pell, a les
banderes
que, aleshores, sapastres, hissàvem pit enfora.
(Sense el candor d’abans, com poder ser
feliços?)
“Som un catau de món” “Som l’orinal del cel”.
“D’Olot, ni dona ni porc.” “El vicari
d’Olot…”
(Fins les
paronomàsies eren provincianes!)
Ens arribà el sis-cents, la tevè i el turisme:
ens feien babarotes amb miralls d’oripell.
Anàvem a la platja i vèiem nous costums.
Vam agafar avions i traspassar muntanyes:
Londres, Roma, París… El món era un melic
i Olot era un desastre. (Arreu, si fa no fa,
d’aquesta vella Europa d’estats i mercaders
—no de comunitats— s’esdevenia igual:
en el seixanta-vuit, el maig francès què fou
sinó el dispendi eixorc de la pólvora en
salves?)
Vam arribar a ser joves amb el cor ple de ganes,
coïssors i pruïges de no sabíem què.
Semblava tot molt fàcil: Catalunya primer
i, després, les partides… I no: primer van
ser
cadascun dels partits —carlins i liberals,
reviscolats de nou— i, després, Catalunya.
“Llibertat, Amnistia…” Què era, l’autonomia,
sinó obrir la cartera i llepar l’entrecuix
dels manaies de sempre, a Olot o a Madrid?
van haver de llimar asprors i malentesos
amb allò que van dir-ne “nou esperit d’Olot”?
(El poeta
cantava “No és això, companys, no”,
mentre envasava vins a més de tres-cents
euros.)
Havíem desaprès de caminar pels núvols
tot fent discursos tous perquè érem
postmoderns,
sortíem als diaris, volíem un portàtil,
i ens dèiem, ai!, pragmàtics (vet aquí la
disculpa
si mai algú esdevé testimoni de càrrec:
érem fills de postguerra; no donàvem per més).
Ens havíem fet vells
sense
tan sols ser joves.
Quina trampa, la vida! Llavors, en democràcia,
ens semblava ser rics i tan probrissons que
érem!;
la gran Ciutat-jardí creixia fora mida
en llocs no calculats; a la font de la Puda
hi calia un cartell (l’aigua no era potable);
es bastien museus i els carrers s’asfaltaven,
però els
enllumenats feien llum
malaltissa;
cap infant no volia lavanda de castanyes,
ni es parava cap foc a Plaça de l’Estrella
—ara sí, urbanitzada!— per celebrar revetlles:
estava prohibit per alguna ordenança.
D’altres ordres vedaven prendre grèvol i molsa
per poder fer
pessebres i cercar nius als arbres,
fabricar-se arcs i fletxes i engegar enlaire
globus.
I encara una altra deia que es farien vials
malaguanyats per sempre!) i rotondes arran
d’on eren
les masies a costa del que fos.
El riu baixava brut de purins i deixalles
i no quedaven peixos —ni cap barb ni cap
carpa—
enmig de tanta merda (ni crancs ni sabaters).
Per torna, disposàvem de dades científiques:
“minva el bosc de ribera i tota la fageda,
amb l’actual trepig, esdevé insostenible”;
“les aigües dels subsòls s’infiltren de
metzines”;
“als camps dels encontorns s’hi cultiven
transgènics”;
“la fauna no té hàbitats (ni a sota el
Puigsacalm
es troben papallons!)”. Els conreus com Déu
mana
se n’anaven en orris, mentre a l’alta Garrotxa
ni es podia fer llenya amb un mínim profit!
D’isards i d’aligots, no en quedaven ni rastres;
sols es reproduïen les sucursals bancàries.
S’albiraven negocis per a especuladors:
el d’embotir carnassa en budells profilàctics
i dur-la
a l’urbs corrent (¿hi ha més porcs que persones?),
el sector terciari (quin mot tan poca-solta
per amagar treballs que endogalen persones)
i el de construir pisos i cases als afores
per als nous olotins o perquè els de Can Fanga
passessin els diumenges. Però…, i les
carreteres?
Ara sí, va, correm-hi! Apartem la quitxalla!,
que els governs, quan s’hi posen, fan obres
faraòniques
(diputats, senadors, per què han de mirar
prim…?)
L’Eix pirinenc ataca pel nord, amb so de guerra,
amb tractors i buldòzers que aplanen els terrenys
sense trobar destorbs —mines d’aigua o
basalts,
pedres ferrals o laves— i aixequen mil
talussos
perquè el nostre paisatge prengui color
d’asfalt
i no tant verd monòton. I el túnel de Bracons
ens ve des de mitjorn, amb vots a les
esquerres
als carros de combat tot fent una gallarda
penjant
del canó-pala, sense saber per on
hauran de passar els TIRs, fent una ziga-zaga
per Codella i la Pinya i just fins a la
Corda
(adéu el Bosc de Tosca!, adéu riu Fluvià !),
o sota el Marboleny —perforant el que calgui—
pel Corb i la Fageda, darrera del Pujol
i a ponent de Batet fins arribar a les Tries…
(Quants habitants serem, si es van restant
terrenys
de zones protegides com ara la volcànica?)
I això rai…, fóra poc! Els plans municipals
encara ens amenacen amb túnels a desdir,
des del pont de Sant Roc a tocar el Pla de
Dalt
—sota el pujol que en dèiem la Muntanya Pelada—,
des de l’Hostal del Sol a la Vall de Bianya
(adéu, pobre riu d’or i prats de Sant
Andreu!).
Us ho dic a vosaltres, conciutadans futurs:
l’Olot del vostre temps ja no serà el del
nostre;
excuseu-nos sisplau per haver-vos malmès
tot el bé d’uns paratges que ja no veureu mai
ni mai podreu gaudir amb els fills ni amb els
néts!
(Demà us serà molt fàcil prendre’ns la
davantera:
pitjor del que hem estat, vosaltres no ho
sereu!)
Presoner de la incúria, em poso mola al coll!
On l’enginy i el talent que ens han mancat
fins ara
per entendre una cosa tan simple com aquesta:
“El demà no es fa sol: el construïm avui”?
Potser hi ha una sortida a l’infaust atzucac,
que sigui un revulsiu amb virtut redemptora
i ens esborri les taques en l’escrit de la
vida:
el vòmit dels volcans!
Així, doncs, us conjuro,
Croscat i Garrinada, Montsacopa i Batet,
Traiter, Montolivet i Santa Margarida,
prepareu xemeneies i reobriu els cràters
a punt de llençar el foc de les vostres
entranyes:
prepareu bombes pètries i engegueu-les ben destres!,
tapeu-nos de carralls i llàgrimes lavítiques!
I, en pugna colossal d’extrems horripilants,
liqüeu incandescències de roquissars i penys
i cobriu-nos com aigua, cremeu-nos amb les
llengües
de foc de laves ígnies i, per damunt de tot,
quan ja no quedin rastres de les potineries
que hem fet del que heretàrem, colgueu-nos bé
de cendres,
perquè calguin molts anys de paroxismes erms
per renéixer a la vida de les primeres
cèl·lules,
molt a poc a poquet, qui sap si amb fongs i líquens,
com passa a Timanfaya (i potser a alguns
planetes
que esguarden de reüll les nostres bogeries).
Mentre espunyim els boscos volent clonar
persones
i explotem criatures amb treballs pedofílics,
mentre anem respectant actuals timocràcies,
mentre arrabassem l’aigua a qui la necessita,
mentre posem carboni damunt dels mostres caps
—com el plom a les ales de l’efecte
hivernacle—,
mentre aviem espècies i piconem per sempre
biodiversitats, mentre anem posant túixecs
a mars, boscos i rius, mentre partim el món
en nord ric i sud pobre, mentre mercadegem
amb armes fent negocis tot invertint en
bombes,
en mines i en exèrcits per sostenir la
indústria
de guerres anti-pau amb OTANs i anti-OTANs,
mentre encara diem Higly Indebted Poor Countries
a l’ONU o a casa nostra, mentre trinxem
paratges
que foren pairalies i mentre ens calguin FAOs
de vòmits triglicèrids o de colesterols
als que mengem de més mentre el món passa
gana…,
volcans!, us ben conjuro: no ens heu de tenir
pena!
Cobriu-nos ja des d’ara sota el foc de les
laves!
Que en refredar-se els magmes quedem ben
sebollits
sota colades gèlides, sota grenys i
basalts,
per amagar al futur les nostres malvestats!
III
Calma
benigna,
quan uns ulls
t’emmirallen:
reneix el
cosmos!
La vida —s’aprèn tard— és una cavalcada
de sorpresa en sorpresa. D’erupcions
volcàniques,
no n’hi ha hagut ja fa segles. Ja no hi ha cap bolera
on jugar a futbolí, al Casal no fan cine,
can Parrot s’ha venut i el pobre mas Joandillo
el cobreixen les heures. Les cases protegides
van transformant-se en torres o xalets
cacofònics.
Tenim tres instituts i un museu comarcal.
La
Tuna va morir. Els pares també ho feren
i no acabo d’entendre com he esdevingut pare
d’un fill encara tendre, que em ressuscita els
ulls
(no sols els de la cara) i m’omple de
tendresa.
No hi ha l’”Hotel del Parc”: el nostre
Parlament
es reuneix fa temps a l’antic polvorí
del que fou Ciutadella d’aquell Felip cinquè
que ens vencé i conquerí. (Un Felip sisè
espera
poder heretar aquell ceptre i des d’aquí li
fan
llonzes!, la gara-gara.) Han canviat moltes
coses.
N’hem malmès moltes altres. Enllà de les
excuses,
en la calma dels dies, potser hàgim d’aprendre
—cantant la palinòdia—, la blanor de la neu
rectificant paisatges o l’arc de Sant Martí
després de la tempesta; ens caldrà, sobretot
ser condescendents amb nosaltres mateixos.
(Encara que l’infern, l’enllosin bons
propòsits
i aquests siguin l’excusa de les marrades
fetes,
quan s’esbrossen camins, ningú no sap
dreceres!)
Caldrà, doncs, amb guants blancs, com els
d’aquells soldats
rondant les modistetes, fet i fet,
indultar-nos.
Amb un sotrac al cor i un fillet de cinc anys
aprens a posar els ulls en la font de la vida.
Malgrat les amenaces de tardors primerenques,
encara els jorns són nous i són inici
d’altres:
ens fem a cada instant sense perfer-nos mai
fins a l’hora final, que no ha de fer
frisança.
Olot creix al carés de forces migratòries
com fa tot el país. El capital, ai las!,
que vol pensament únic (no pas pensament
crític),
ni tan sols
no té entranyes: desarrela persones,
arrasa el lloc d’origen (lligams ètnics,
famílies)
i, si pogués encara, empraria immigrants
per demolir també el seu lloc d’arribada
(comunitats, paisatges i llaços d’esperances),
i poder-s’hi imposar sense cap llei ni obstacle.
(Haurem de ser molt lúcids per acollir la gent
que ens porta nova saba! Caldrà oferir-los
drets,
però també exigir-los que compleixin els
deures
de la comunitat que els alberga i empara!
No hem d’imposar la nostra, però tampoc
permetre
que ens imposin la seva; sols amb comunitat
tindrem cohesió —la paraula de moda—,
l’Olot agermanat, la Catalunya harmònica
i assolirem per sempre el món nou delejat.)
Aquest estiu, en Lluc —el meu fill, ja ho
sabeu—
ha fet una amigueta que prové de la Xina
i, a la plaça de casa, un negret molt
simpàtic,
en català perfecte li ha demanat la bici
que condueix de poc sense ajuts ni rodetes.
Quin plaer d’anar amb ell, pedalar vora seu!
Quantes tardes guanyades (que m’haurien estat,
fa poc, tardes perdudes) de Sant Roc a les
Preses
o al trencant de la Pinya passant pel Bosc de
Tosca,
encara que triturin aquest paisatge excels!
Ho he repetit tants cops que, a voltes, ell
m’imita:
“L’aire és una delícia!” (No ho sap, que amb
els seus fills
ja no podrà orejar-s’hi: aviat aquests indrets
s’emplenaran de fum, d’asfalt i de cobdícia!)
En ser vora les Móres
(ara parc infantil),
li he dit que a l’Eruga (a sota la rotonda)
o potser
a Cadavall, quan el pare era xic,
anava amb el padrí a cercar-hi la llet
perquè tenien vaques (Ha posat ulls incrèduls:
li és una meravella veure cavalls, vedells,
uns garrins alletant-se o bé un ramat de
xais.)
Dels Tussols a Codella, seguint el Fluvià,
l’aigua no li ha fet gràcia (duia una escuma
tèrbola)
ni amb l’esquer de trobar-hi algun cranc entre
roques
que caminés enrera amb les pinces enlaire.
Quan érem a les Preses he volgut fer una foto
d’aquells camps de moresc… “Que no n’hi
haurà mai més?”,
em demana amb angúnia (i no he sabut
respondre.)
I així hem passat l’estiu, caminant al dipòsit
—sota el Montolivet—, pujant fins a Xenacs,
anant a Sant Miquel o sota les Olletes,
a Santa Margarida entre roures i alzines,
algun arbust d’evònim i flaires de betònica.
No li he parlat dels crims que s’estan
perpetrant
contra d’aquests paratges. Volia una altra
cosa:
que se’ls pogués fer seus i se’ls posés
endins,
endins de les retines, de l’ànima i la pell.
Quan vàrem ser
al Triai, no li vaig dir ben res
de la
Creu que s’hi alça damunt bales i sang,
ans sí del cirerer que rep del Canigó,
a l’hivern, les ventades, amb coratge
impertèrrit…
Amb assossecs i calmes, amb ressols i
capvespres,
potser aprengui a arrelar-se als topants que
m’estimo.
Els seus temps seran altres dels que ara ens
postocupen:
els motors seran d’aigua i no de fuels de
guerra,
perquè ja no hi haurà armes; els rius baixaran
nets;
les dones seran lliures; els nens tindran
escola
i no pas metralletes; no hi haurà enganys
polítics;
ningú no tindrà set ni gana d’egoismes:
els camps seran tots plens de conreus
ecològics
perquè aprendrem —per força— que el progrés
que ens dessagna
i no és sostenible esdevé una ruïna
que aboca a la pobresa real i d’esperit.
A l’altar dels meus jorns, amb la nostra
imperícia,
ofreno d’holocaust tota aquesta misèria
de terres devastades per roïndats mesquines,
a fi que els temps que vénen siguin uns altres temps!
Ens cal
ser pietosos amb nosaltres mateixos
i aprendre a emmirallar-nos en ulls que ens
emmirallin.
Si hem esguerrat la marxa d’aquell projecte
que érem
cadascú de nosaltres —d’Olot i els seus
entorns—,
refem els panorames i siguem indulgents:
encara queden camps i flors de cirerer!
Fruïm de les violes i dels lliris de neu,
flairem bé les olors de les flors més
tardanes,
deixem les prunes clàudies candint-se dins la boca,
mirem les orenetes com se’n van i retornen,
airegem-nos per dins aprofitant els dies
de lenitat benigna, per tardorals que siguin,
com fan les sargantanes quan volen solejar-se.
Ens crèiem déus capaços de canviar la història
i Déu és tan proper —a l’escorça de
