Garrotxa,
de l’1 al 3 de maig de 2008
"La Garrotxa" per Diana Baidal
"La caminada dels regals" per Xavier Espar
[@more@]
La Garrotxa
Imaginat que els teus ulls ixen a buscar-te ben calçats i amb poca roba. Imaginat la sensació de que tan sols un pas, pot canviar totes les coses. S´obri l´enllaç a tot allò que somíaves i busques amb tanta força. Tota eixa tranquilitat i benestar dintre teu, arriba.
El tacte de la veu entre pagesos Olotins i les aixades que repiquen van obrint un pas ferm, amb la claritat que esclata en obrir els ulls per primera vegada. Silenci. Silenci d´espardenyes velles, i regust de saó. Endolls plens d´estraletes velles, i gespa tallada. Corrent per dins d´entre els arbres, un silencios cami refem on molts altres ja han passat, i d´altres peus caminen per primera vegada. Confosos es senten els ulls d´entre tantes tonalitats de verd, i tot i aixó, hi anem trobant el centre, el nostre centre. Saps, que no pots detindret ni un segon, tan sol per fer descans i migdiada, esmicolant el sol, també, el de mitja tarda.
Cada poble espera pacient forjant els trams de la tendressa. L´arquer dreçat ens espera a vora camí, per fer-nos sempre, àgil el viatge pels camps humils de la terra.
Perseguint l´ombra dels xops i els fondals renaixent al pas amb la intenció i la parla, anem fent tot lo verge, nostre. No pas, vull vèncer el temps. Esperem, i agafamen-lo pacients
Temps garrotxins i castellonencs
Estaré dalt la muntanya, al mas de Catí
esperant, pot ser, l´arribada de Catalunya, les pitiuses i arràn del territori refet
Des d´orient fins a Occident,
….sempre imaginant….
Text de Diana Baidal
La caminada dels regals
A les deu del matí ens trobem a Santa Pau, al
cor de la Garrotxa,
cada caminant es presenta i ja a primer cop d’ull tenim la intuïció que serà
una caminada cordial.
De
totes les moltes caminades que he fet aquesta és la que millor ha representat
els Països Catalans: caminants de La Marina
Alta, d’Alacant, caminants del Maestrat, de Vinaròs, del
Pallars, del Penedès, Barcelonès, l’Anoia, Gironès, Garrotxa, Maresme,
Mallorca, quin bé de Déu de gent!
També
una notable diferència d’edats que enriquia les relacions per l’aire de
cordialitat que s’hi respirava.
El
segon regal se’ns va fer present a la
Fageda d’en Jordà quan després d’uns minuts de silenci,
l’Anna Maluquer ens va recitar la poesia que Joan Maragall dedicà a aquesta
singular fageda i en Jaume Chalamanc va recitar-nos també un fragment d’una
poesia seva inspirada també per aquest espai. La Natura hi posà el seu toc
de Gràcia amb un Sol càlid i els seus reflexes d’entre les clarianes del fullam
de faig.
Per
a mi també va ser un regal, quan, després de sopar, a l’acollidora casa de
colònies de la Cànova
d’en Solà, vaig tenir l’oportunitat de llegir i comentar algun fragment del
llibre d’en Lluís M. Xirinacs “L’Esperit batega per Catalunya”. Érem 7 o 8 i
tots varen comprar el llibre.
Hi
ha més regals: conèixer en Gaspar, l’home que, juntament amb la seva família,
manté l’ermita de Sant Eudald de Jou, on hi produeix un vinet que vam tenir el
goig de tastar. I en Carles Santaeulària, d’Olot, que ens va fer de guia. Ens
van deixar a tots de panxa enlaire! Hi ha persones que amb la seva subtil
naturalitat tenen una capacitat de servei que anima als més descreguts en el
redreçament del país. Al seu costat el sentiment de les pròpies arrels en genuïna
unitat es reforcen. En Carles va entendre perfectament el sentit amagat d’EL
CAMÍ i caldrà tenir en compte els suggeriments que ens va donar a l’acte de
comiat.
La
manera tan entranyablement positiva com es van expressar els caminants en
acomiadar-nos, abans d’arribar a Oix, ha d’omplir de joia els organitzadors,
Mercè, Nuri, Marta i a tota la gent del PAS.
Un
regal còsmic ens el va fer La
Garrotxa exuberant de Bellesa (bellesa podria escriure’s en
minúscula però jo hi poso els continguts del model Global de la Realitat de Lluís Ma.
Xirinacs). I el clima, quin bon temps! Ni fred ni calor.
Sols
vull citar dos regals més que em van omplir d’una intensa satisfacció i que
encara duc a l’ànima. Em sento agraït i voldria que la bona gent del PAS els hi
fes arribar un regal que els hi vull fer: el llibret de “L’Esperit batega per
Catalunya” que vaig prologar.
Es
tracta del grup “La greda” d’Olot i de l’Associació Ovoxo que defensa la terra
d’Oix. Amb grups com aquests, començo a besllumar a l’horitzó la nova
catalanitat de que a vegades ens parla en Lluís Planes que tant anhelem i ens
reforça l’esperança d’un futur de Catalunya i dels Països Catalans molt
diferent, ple d’una potenciadora fraternitat i respectuosa estimació mútua i a
la terra.
Com
s’alegraria en Lluís M. Xirinacs d’haver conegut aquests dos grupets! Dels
llibrets que us faran arribar, al capítol 6 De
la política a la Demòtica
es veu molt clar quina ha de ser la “força del poble” que dóna continguts a la
vera democràcia (6.4, p.134).
Aquesta
força la podem veure clarament en aquests dos grups d’Olot i d’Oix. En Lluís
Ma. s’hagués omplert de felicitat. Quin goig trobar persones tan senceres i tan
joves! Proposo que llegiu i comenteu, millor en grup, els apartats 6.5 i 6.6
sobre Persona Comunitària i Política i Demòtica.
Posats
a repartir flors sinceres, deixeu-me acabar amb una lloança apassionada al
projecte EL CAMÍ dels Països Catalans.
Quan
als començaments embrionaris del projecte escoltava en Lluís Planes amb
l’entusiasme i la fe que hi posava, me’l mirava amb desconfiança: quina utopia!
Molt bonic però, un somni. Avui reconec avergonyit i sorprès que, com una tija
meravellosa que comença a germinar, el projecte ja és una realitat com gra de
sorra dura que algun dia ajudarà a fer palès que el poble no és mort, que la
veritat sempre s’acaba imposant, que la Nació Catalana és ben viva.
Lluís,
moltíssimes gràcies per la teva força, per la teva fe, reconec que vaig estar
molt dur als inicis del projecte, però sàpigues—i ara ja es pot dir—que era un
pols en el que amb tu podia prémer fort, com un roure imbatible em miraves amb
un somriure generós de paciència. Fixa’t que ja fa temps que no t’atabalo.
dit Països Catalans i no he dit sols Catalunya o País Valencià, ses Illes o
Catalunya Nord que són una part d’aquest Tot. És gràcies a EL CAMÍ que he
descobert sa gent de la Marina Alta,
d’Alacant (que encara salen, tot fent aflorar les seves arrels) o la Serra de Tramuntana amb gent
de Mallorca.
Abans,
per a mi, sols eren abstraccions mentals de cultura apreses a l’escola,
assignatura de Geografia amb uns “individus” amb característiques més o menys
semblants a les nostres. Després d’aquestes caminades veig la genuïna
originalitat de cada racó, de cada persona individual i comunitària, l’hospitalitat
de Caló, o de Benissa, la lluïssor enlluernadora als ulls d’alguns mallorquins.
Tot procuro guardar-ho com un tresor de l’ànima que intentaré que no me’ls robi
l’oblit. Ara ja formen part de la meva identitat. Tot això ha estat possible
gràcies a EL CAMÍ.
Espar i Ticó, Olzinelles, 10 de maig de 2008
