EL CAMÍ S’ENTÉN MILLOR CAMINANT I LA SEGARRA HISTÒRICA, TAMBÉ…

Jorba em recordarà per sempre més l’inici i el final de la primera vivència d’El Camí. Per què m’hi vaig apuntar? Per saldar dos deutes pendents: conèixer la Segarra Històrica des del sentiment de la gent i entendre millor la filosofia d’El Camí, l’artèria de connexió dels Països Catalans. Divendres al matí, m’aturo a l’estació dels FFCC d’Igualada a recollir l’Anna del Maestrat  per esmorzar a Jorba abans de la trobada amb el grup. Compartim taula amb el Lluís de Tremp, l’Olga d’Alella i l’Eli  de Barcelona. La brasa encesa del bar convida a demanar una butifarra amb mongetes i un got de vi per agafar forces pel camí. Evidentment, descobrim amistats comunes després dels primers minuts de conversa. Davant l’alberg de Jorba una colla de gent en petits grupets provinents dels racons més diversos: Tous, Argençola, Igualada, Ciutadella, Fraga, Ribera d’Ebre, Torelló, Sant Julià de Vilatorta, Almacelles, Sabadell o  Corbera de Llobregat. Jorba-Clariana-Argençola. L’Associació cultural El Trill s’encarrega de rebre’ns i mimar-nos. Ens acompanyen pel camí costerut fins a Argençola mentre ens expliquen projectes, anhels, preocupacions i lluites col·lectives per conservar el seu tresor principal: el patrimoni natural. Algunes samarretes negres de “la quadrilla de l’hort” (http://quadrillahort.wordpress.com, conreen un hort autosuficient).

Visitem també gent de la terra amb projectes interessants com la finca familiar agrícola de la Maria i el Toni (www.pepmestre.com, llegums i cereals d’agricultura ecològica,); l’Ecoplanter (www.ecoplanter.info, culinari, aromàtic i medicinal) de la Maite i el Jordi; i les plantes aromàtiques de l’Astrid van Ginkel (consultora en espècies vegetals medicinals, alimentàries, veterinàries i cosmètiques). Tenen una cosa en comú: comparteixen amb nosaltres el seu saber. I ho transmeten des del cor a partir de l’experiència. El Josep Mestre defensa el consum de blats antics perquè “no tenen tants cromosomes a l’estructura proteica i els assimilem millor”. El Toni Castillo ens ensenya la Kalanchoe, la planta a qui se li atribueixen propietats curatives contra el  càncer. L’Astrid ens acull al seu hort-jardí mentre recull plantes i flors comestibles. Aquesta tarda, masteguem espelta i safrà, mengem flors de rabanissa i tarongina, i aprenem a fer una truita amb pètals de calèndules o boixacs. Al vespre, la gent de’El Trill ens prepara un sopar a base de butifarra amb cigrons de producció ecològica. I per una nit, transformem la sala polivalent de l’ajuntament d’Argençola en una habitació amb vistes panoràmiques i una vintena de persones ajagudes als matalassos (amb dutxa i tot!) i un complert servei d’esmorzar amb cafetera inclosa l’endemà al matí.

 

Dissabte: Argençola-Rocamora-Montargull-Santa Coloma de Queralt

 

Molins, camps de blat, marges de pedra seca, ermites i masies (algunes dempeus, d’altres abandonades), boscos de pins, pistes forestals i corriols, El Camí se’ns mostra en tota l’esplendor primaveral. L’organització ens facilita la feina amb un cotxe escombra per carregar l’excés de pes de les motxilles, un detall per recordar! El Centre Excursionista de Queralt és el nostre amfitrió a Santa Coloma i ens acull al refugi-local social acondicionat amb moltes hores de treball voluntari, fent-nos sentir Cal Nialet com a casa. El Jaume Martell ens guia per Santa Coloma amb sentit de l’humor i històries, algunes certes i d’altres potser… Coneixem projectes com Santa Coloma en Transició (Transition Towns) per animar la gent a buscar mètodes per reduir l’ús d’energia i a augmentar l’autosuficiència. Un lema del moviment és “Aliments a peu, no aliments a kilòmetres”. La recuperació del conreu del safrà, importantíssim des de l’Edat Mitjana, és un altre dels projectes engrescadors de Sant Coloma de Queralt.

 

Santa Coloma de Queralt-Les Piles-Conesa-Segura

 

La Font de Llorac de Les Piles és l’escenari del nostre esmorzar: fruits secs, meló, sucs, taronges i pomes, gentilesa de l’ajuntament.  Al poble, un ànec ha fet una exhibició de vol acrobàtic  davant la sorpresa del grup reunit a la barana del riu. La grisor del dia puja la intensitat del verd dels camps de cereal i disminueix el cansament acumulat. La capelina i el paraigües, a punt. A l’església de Sant Salvador de Figuerola, la Pilar Calçada ens fa fixar en la flor de la vida esculpida en una pedra. Arribem a Conesa pel camí dels horts i allà el Ramon Tort, regidor de l’ajuntament, ens acompanya en una visita llampec (tenim poc temps) per l’antic forn comunal, l’església i l’escultura Evolució, de la Dolors Comajuncosa a la paret del camí del rec. El Kuicu Mistu s’afegeix a la caminada fins a Segura, on ens acullirà a La Casa Gran, casa seva i seu del Centre Cultural Imaginari. L’Amai ens prepara una paella d’arròs negre. Només falten 4 kilòmetres i un plogim ens obliga a treure capelines i paraigües tenyint de colors la filera de caminaires. A les 3, arribem a Segura. Amai, ja pots tirar l’arròs! Des del mirador de la plaça veiem una vinya jove de syrah i el Platero, el guarà del Kicu Mistu. Deixem el calçat i els mitjons mullats a l’entrada i pugem al menjador. I allà, novament, vivim moments màgics i irrepetibles, indescriptibles i vivificants, amb nous exemples de vides alternatives i creatives que eixamplen el món. Al costat de la meva taula, una porta amb un cartellet de fusta: Cambra Zenobia Cambrubí. Ostres! Ara he oblidat qui va ser! A casa faig una cerca: escriptora i traductora nascuda a Malgrat de Mar l’any 1887, i col·laboradora de Juan Ramon Jiménez, amb qui es va casar.

 

El diari del Camí acabaría aquí, però a la tornada a Jorba el pastisser Jaume Teixé ens pregunta al baixar del minibús: voleu visitar el forn de llenya? I després d’unes mirades de complicitat s’escolta un sí coral i eufòric d’una gent que buscava una excusa per seguir “caminant”! Abans de sortir del forn tastem les galetes ecològiques Blats Art, de pipes i mostassa, elaborades amb farina d’espelta del Josep Mestres. La petita Emma també tasta la xocolata fosa de la mona de Pàsqua que dilluns li comprarà en aquest forn la mare i el pare, la Pilar i el Ricard de Ciutadella. Aquesta familia menorquina, amb la Júlia, el Gerard i el Lluís, ens han ajudat a connectar amb la realitat de la illa, on enlloc poden comprar una estelada! Per això, algú els ofereix la seva de record.

 

P.D. El tram de la Segarra Històrica està en procés de definició i d’implantació per part de les persones vetlladores dels diferents pobles, però per nosaltres ja existeix i forma part de les nostres vides. Gràcies, Lluís Planas i Berta Carbonell de l’equip del PAS, per l’excellent coordinació! Ho aconseguirem, segur!

 



Publicat dins de Diari del Camí | Comentaris tancats a EL CAMÍ S’ENTÉN MILLOR CAMINANT I LA SEGARRA HISTÒRICA, TAMBÉ…

El Camí, un projecte d’economia col·laborativa

Cada poble cal que busqui alguna cosa que el faci singular.
Cadascun té la seva, només cal ser-ne conscients, trobar-la, creure-se-la, estimar-se-la i vestir-la amb gràcia i inspiració per fer-la visible i atractiva.
Allò millor que tenim de nosaltres mateixos i que ens han llegat els nostres avantpassats.
El Camí pot esdevenir un instrument cohesionador que permet posar en valor i mostrar als visitants allò que fa singular cada poble, i el fet que formi part d’una marca nacional com El Camí pot facilitar que la gent hi vagi passant sense haver-los d’anar a buscar un per un.
I això porta economia sostenible i respectuosa als municipis.
Llavors, el conjunt de moltes singularitats locals entrelligades generen una gran singularitat major feta de moltes riqueses.

Són els veïns els que cal que s’estimin el seu poble i el seu entorn. Des d’aquesta estima, brolla la participació espontània i plaent per posar la seva singularitat en joc definint el seu tram de Camí de manera creativa, única, conjunta, posant de relleu tot allò que consideren singular del seu municipi, història, persones, iniciatives socials, etc., explicat per ells mateixos a les guies, al web, als visitants…

A partir d’aquí, i més enllà del Camí,  des de la creativitat i la inspiració pot sorgir un projecte emblemàtic local a crear entre tots.
Aquesta energia és la que serveix d’exemple al nou paradigma. Aconseguir que la gent del territori s’uneixi per alguna cosa que s’estima.
I tots els valors autèntics de la nova economia col.laborativa sorgeixen sols.

En un sol projecte singular del territori es pot unir un barri, un poble, una comarca. Sorgeix coneixement del territori, recuperació de feines antigues, ocupació, formació en serveis i noves tecnologies, educació a escoles… Tota la família hi col.labora, des dels avis fins els més petits, les empreses i l’administració.
Així es canvia un país. Amb moltes il.lusions micro s’aconsegueix fer allò macro que considerem impossible.

Agustí Rochet i Lluís Planas
Novembre’13



Publicat dins de Altres escrits | Comentaris tancats a El Camí, un projecte d’economia col·laborativa

Introducció a la guia d’El Camí a la Ribagorça, al Pallars Jussà i a la Noguera: a l’ombra del Montsec.

Trepitgem, amb aquest nou tram del Camí, el primer bocí de la Franja de Ponent, des de Benavarri, la capital de la Ribagorça, per enfilar passa a passa cap al Pallars Jussà.
Recosirem, d’aquesta manera, la partió administrativa d’aquestes dues comarques germanes d’història, de cultura, de llengua i de relacions socials i comercials ancestrals.
Passarem per poblets, alguns d’aquests abandonats, unes terres que un amic del Camí de la comarca anomenava «les terres oblidades».

El Camí a la Ribagorça, al Pallars Jussà i a la NogueraCastell de MurTremp

Això és, ni més ni menys, El Camí: una artèria agermanadora, portadora d’ulls vius que cerquen amb delit reconèixer i recompondre dins seu els bocins del cos nacional que
encara desconeixen, bo i recollint riqueses insospitades i alenades de saba fresca i estimuladora que s’intercanvien fruit de la trobada inesperada entre les persones i els pobles.

Amb aquest ja són actualment 18 els trams funcionals d’El Camí (any 2014) que tothom qui vulgui pot recórrer –11 trams senyalitzats, i la resta es poden seguir amb GPS o sobre mapa- al llarg d’una trentena comarques, més de 1.400 quilòmetres i més de 100 pobles; gairebé la meitat de tot el trajecte previst.

Seguint les marques del 8 al ritme més plaent i natural, a peu, sentirem com en travessar els pobles i comarques irremeiablement esdevenen part de nosaltres a través dels seus paisatges i rostres, de les seves festes, dels seus reptes i anhels, de les converses inesperades amb la seva gent.

En aquest tram el Pas va organitzar la segona caminada de reconeixement d’El Camí l’any 05 gràcies als amics del Camí de Tremp i de la Ribagorça (la primera fou l’any anterior de Prada fins al Canigó, Prats de Molló i Beget). L’any 06, a la vuitena caminada cultural organitzada, amb el pintor benavarrí Enric Marquès vam plasmar la primera marca d’El Camí sobre una roca a la sortida de Benavarri. Vam voler que fos una marca que entronqués amb la nostra història recent, en aquest cas una gesta no violenta històrica i èpica del nostre poble -tot i que molt desconeguda-: la Marxa de la Llibertat de l’any 1976. Va recórrer en 4 columnes al llarg d’aquell estiu bona part dels Països Catalans amb un missatge d’esperança i de llibertat per al futur que se’ns obria com a país després de 40 anys de tirania genocida, tot difonent els quatre punts consensuats per l’Assemblea de Catalunya, un veritable espai de trobada i de força del poble.

Per aquest motiu, la primera marca que vam pintar va ser el peu amb les 4 fletxes a sota amb què un dels nostres pintors universals, Antoni Tàpies, va obsequiar la Marxa de la Llibertat i que es va convertir en el seu emblema. Avui, gairebé quaranta anys després, El Camí se’ns ofereix com una eina vertebradora del país i com un possible instrument al servei de tots per canalitzar noves marxes aglutinadores dels anhels que ara emergeixen amb força de les entranyes del nostre poble.
El Camí a la Ribagorça, al Pallars Jussà i a la Noguera

En endinsar-nos en aquestes terres, a més dels paisatges inhòspits i dels poblets gairebé deshabitats que es troben entre Benavarri i Tremp, gaudirem d’un paisatge amb molta riquesa geològica i arqueològica, així com de la cultura i la història de Tremp.
En aquestes terres, domini del comte Arnau Mir de Tost, veurem castells impressionants i molt ben restaurats, com el de Mur, amb la seva Col•legiata. Travessarem el Montsec
per una singular lleixa esculpida en el cingle a través de l’espectacular obra geològica natural de sublim bellesa que és el Congost de Montrebei.

Esglesia de la Mare de Déu de la Pertusa                Congost de Montrebei

Veureu la gran riquesa històrica i arquitectònica d’Àger, del monestir de les Avellanes i de diversos pobles de la Noguera fins arribar a la seva capital plena de vida i de gent acollidora: Balaguer. La resta de tresors, anècdotes, experiències, serveis, etc. d’aquests pobles els trobareu en aquesta guia, que és la síntesi dels textos aportats desinteressadament per la gent i entitats de molts municipis –vegeu la plana d’agraïments-. Podreu trobar els textos sencers a la Camipèdia.

En acabar de recórrer aquest tram, si us abelleix, podreu compartir els vostres comentaris, fotos, textos, etc. a www.elcami.cat.
Que el gaudiu molt i que tingueu molt bon Camí!

Lluís Planas Herrero
President del Pas: Amics del Camí



Publicat dins de Altres escrits | Comentaris tancats a Introducció a la guia d’El Camí a la Ribagorça, al Pallars Jussà i a la Noguera: a l’ombra del Montsec.

Un camí de camins (Miquel Àngel Faura)

Hi ha molts camins que fan país:
associacions, fundacions,
tradicions, paisatges,
personatges, empreses…

Però només en conec un
que vulgui fer d´unió
de totes les branques
del mateix arbre:
el camí dels països Catalans.

Un camí de camins
per enllaçar el bò i millor
que tenim,
enxarxant a peu
tots els pobles i ciutats
de la mateixa parla.

Un camí obert a la participació activa
i a les propostes de qui vulgui,
perquè és de tots.

Un camí  que vol ser un instrument de cultura
entesa com a gaudi, saviesa, compromís i amor
orientada a desplegar la nostra plenitud
com a nació,
com a comunitat,
com a individus
i civilització:
quatre ideals que són ú…

Com les quatre barres
que també ens fan ser ú
als diferents països
de la mateixa nació.

Publicat dins de Poemes, art | Comentaris tancats a Un camí de camins (Miquel Àngel Faura)

Travessant els pobles i les valls dels Pirineus (Introducció a la guia del Camí al Capcir, Andorra i l’Alt Urgell)

portadaCapcirAndAltUrgell Introducció a la guia del tram, editada el gener del 13.

Aquest tram esdevé singular en tant que un dels més muntanyosos de tot el Camí, aplegant paisatges de cims, carenes i valls pirinenques d’allò més espectaculars, per visitar els pobles que s’hi enclouen. D’aquesta manera, contribueix a la diversitat d’àmbits i paisatges representatius del país que el Camí enfila.

Com podeu veure en l’apartat dels agraïments, tant la guia i com el tram han estat gestats a partir de les aportacions de molta gent, entitats, administracions, grups d’educació en el lleure,… Ells són l’ànima del Camí.

Partint de Formiguera, cap de la comarca del Capcir, l’altiplà conreat més alt del continent, aquest tram transcorre per diverses zones lacustres de gran bellesa com el Bosc de Camporells i la Bullosa, endinsant-se, després de tocar els 2.500 metres d’alçada, a les valls que apleguen les set parròquies del Principat d’Andorra, per entrar tot seguit a l’Alt Urgell a través del poblet de Bescaran, reseguint camins emprats per antics contrabandistes amb el majestuós Cadí de teló de fons. Seguint el corrent del riu Segre, el Camí ens mena fins la Seu d’Urgell, capital de l’antic Comtat d’Urgell i d’aquesta banda dels Pirineus.

A més dels seus lligams històrics, culturals i lingüístics i d’estar estretament relacionades i unides per les muntanyes pirinenques que els fan de columna vertebral (tot i que els fets històrics han determinat que, avui per avui, administrativament pertanyin a tres estats diferents), un altre punt en comú d’aquestes comarques són les precioses i ben conservades esglésies romàniques que trobarem en tot l’itinerari.

Travessarem boscos de roure martinenc i d’alzines; pinedes, avetars i prats alpins a les cimeres. Conviurem amb àligues com la marcenca i la daurada, milans reials, falcons, trencalosos i aufranys. Amb una mica de sort, veurem córrer isards, cabirols, cérvols i guineus. En refrescar els peus als rius tal vegada ens hi trobem truites. I qui sap si ens creuarem amb espècies autòctones del Pirineu català com l’ós bru o la vaca bruna dels Pirineus.

El Camí esdevé un vehicle per apamar i descobrir, al ritme orgànic del caminar, racons del nostre cos nacional que potser desconeixem, sentint l’emoció de posar identitat i consciència a tota la nostra pell comuna i endinsar-nos en les seves venes i capil·lars. Com un rierol que ens porta a cavall del seu corrent afable, ens aboca al cor dels pobles i a la mirada dels seus rostres després de, passa a passa, haver-nos omplert amb la seva natura i paisatges sublims i amb les vivències, sensacions i coneixences que, imprevisiblement, regalarà a cadascú.

Tram a tram, el Camí va unint, vertebrant i agermanant tots els territoris dels Països Catalans. Amb aquest ja són una desena els trams senyalitzats que podeu recórrer pel vostre compte. Enguany, se n’aniran completant una desena més.

És un camí participatiu, l’ànima del qual és tota la gent que l’aneu teixint i que l’aneu recorrent. Podeu fer-vos amics del Camí o vetlladors del vostre tram, així com compartir les vostres impressions, comentaris, escrits i fotografies a la malla elcami.cat i a les xarxes socials que hi trobareu.

Pas a pas, tot el país dins nostre!

Lluís Planes i Herrero
President del Pas
Abril del 12
[plana web del tram El Camí al Capcir, a Andorra i a l’Alt Urgell: Valls i pobles dels Pirineus]

 

Publicat dins de Altres escrits | Comentaris tancats a Travessant els pobles i les valls dels Pirineus (Introducció a la guia del Camí al Capcir, Andorra i l’Alt Urgell)

Nadala’12

http://elcami.cat/sites/default/fitxers/novetat/fotografies/nadala12-_1.jpg

(Piqueu la imatge per ampliar-la)
Nadala inspirada en l’analema solar, el traç que dibuixa el sol al cel al llarg d’un any.
Vegeu en aquest enllaç una de les poques seqüències fotogràfiques realitzades d’aquest fenòmen.

Il·lustració: Magalí Lladó i Morales
Text: Lluís Planes i Herrero

El Pas us desitja molt bon Nadal i un pròsper i renovat any 13 per a cadascun de nosaltres i per al conjunt del país sencer.

Publicat dins de Poemes, art | Comentaris tancats a Nadala’12

Testimoniatge d’un amic del Camí

Text escrit uns dies abans de les eleccions al Parlament de Catalunya del 25/11/2012

Què votaré el diumenge, i perquè?

Perquè tinc 47 anys

Perquè vaig néixer a Terrassa

Perquè soc fill de immigrants murcians

Perquè el meu pare tot i ser un home conservador, de dretes i murcià, va aprendre a parlar i escriure el català, permetent-se el luxe de tant en tant, de enviar cartes a les editorials corregint errates en  llibres que ell tant llegia.

Perquè quan quan va arribar a aquí, i després de molt esforç, va acabar dirigint una de les fabriques tèxtils més importants de Catalunya .

Perquè em va ensenyar que a casa havíem de parlar en castellà , però que ho havíem de fer en català al carrer.

Perquè em va inculcar el amor per la patria chica”,com deia ell. (ell mai va deixar d’estimar la seva enyorada Murcia)

Perquè la meva mare em va ensenyar a estimar.

Perquè ella, malgrat la seva manca d’estudis, em va ensenyar a veure-hi més enllà de les llengües, les fronteres, el color de la pell, o el sexe.

Perquè quan li vaig dir que era gai em va dir que ja ho sabia.

Perquè quan li vaig dir que ja no volia ser capellà i que volia ser artista, em va dir que l’importat és que fos, bona persona, feliç i jo mateix.

Perquè vaig créixer a Sant Pau de Segúries, entre catalans que mai em van rebutjar per ser fill de “castellans”

Perquè vaig estudiar a una escola de poble.

Perquè la senyoreta Rossita sempre ens parlava en català, i quan havia de venir el inspector de Madrid, ens feia parlar en castellà una setmana abans de la visita per fer-nos practicar.

Perquè vaig poder estudiar al Seminari.

Perquè Mn. Jaume em va ensenyar que també hi ha capellans que son bones persones.

Perquè ho vaig poder deixar

Perquè desprès vaig poder fer de pallasso

Perquè més tard vaig poder ser performer i estripar sense pudor i en públic tots aquells valors que m’havien ensenyat.

Perquè he pogut construir la polla més alta del món

Perquè vaig crear una empresa que donava petons

Perquè m’he enviat a mi mateix per correu a dins d’una capça

Perquè he construït un laberint de palla

Perquè he viatjat per tot el món amb  meva haima àrab recuperant tots aquells valors que d’adolescent vaig estripar

Perquè visc en un país on no m’he d’amagar d’estimar Espanya i als seu artistes

Perquè tinc un ruc català que es diu “Platero”

Perquè he viscut, i he triomfat a Barcelona, la ciutat més maca del món.

Perquè em vaig sentir estimat per ella i perquè es va deixar estimar per mi.

Perquè ara visc i triomfo a Segura, un petit poble de 14 habitats de la Conca de Barberà o de la Baixa Segarra com els hi agrada reivindicar a ells. La terra més maca del món.

Perquè m’he pogut casar amb el meu company Amai. Envoltat d’amics i al mig del carrer major.

Perquè em sento artista.

Perquè malgrat no tinc un duro, em sento ric.

Perquè he aconseguit ser feliç

Perquè he aconseguit ser jo mateix

Per tot això, i molt més, vull que Catalunya, la meva  “patria chica”

també pugui sentir-se rica, ser feliç, i ella mateixa.

Per això aquest diumenge votaré independència, llibertat i dret a decidir.

Gracies, pare, gracies mare, gracies Catalunya.

Kiku Mistu
Director
Centre Cultural Imaginari Kiku Mistu
La Casa Gran  c/major 19, Segura, Savallà del Comtat
43427- Tarragona. (Spain)
0034- 977 058 044 / 0034- 677 63 40 31 / 606 97 40 61
kiku@imaginari.org
info@imaginari.org
http://www.imaginari.org
http://www.kikumistu.com

Publicat dins de Altres escrits | Comentaris tancats a Testimoniatge d’un amic del Camí

En Patufet fa el Camí al Penyagolosa, caminem de Sant Joan de Moró a l’Alcora

En Patufet fa el camí al Penyagolosa, caminem de Sant Joan de Moró a L’Alcora.

Sant Joan de Moró

Moró és com popularment anomenàvem a aquest poble, durant els últims anys ha crescut molt, la seua situació prop de la indústria de la ceràmica de l’Alcora i la relativa poca distància a Castelló l’han fet un poble gran. Moltes persones l’han vist com un lloc ideal per establir la seua llar.
A en Patufet són molts els records que Moró li porta. La botiga d’Isabel, que et venia de tot, ara ja jubilada. El darrer record va ser l’esmorzar al bar de Santi , amb Joan ,Adrián i Luís, que m’ ensenyaren el camí. Patufet va agrair molt la bona atenció en valencià dels cambrers, que de vegades ja és difícil en els temps que corren, la qualitat i quantitat del menjar i el bon preu, i agraíem a Joan per haver-nos convidat.
Patufet i Màrfega venien del mas d’Ametlers i van arribar a Moró a les huit del matí , els quedava encara molt de viatge fins l’Alcora.
Tal com Joan ens va dir vàrem acabar la part urbana i ens havíem d’endinsar per un caminet de terra. Un vell, que presidia un mas tot engalanat amb flors i cossiols de tota mena, ens va informar que podíem seguir per la carretera, però que també hi havia la pista de terra que es convertia en senda i feia cap a la font de la Figuera, que és aquesta segona opció la que vàrem triar
Vàrem anar per la pista de terra,un fil travessava el camí i això ens va fer dubtar, davant del mas la senda passava pel costat dels bancals d’ametlers. La secor de l’estiu dorava l’herba en els marges pedregosos.

La Font de la Figuera
Poc després la Font de la Figuera ens rebia en un raconet acollidor,una figuereta menuda protegia la bassa, la seua verdor amb pampols lobulats, amb la seua pell llisa i grisenca que eixia de la roca mare. Els seus colors d’ombra i la seua situació cara nord, feien l’estatge agradable, la verdor clara de les plantetes aquatiques tenien cura de l’abeurador, com un calze que mantenia l’esmeralda de la vida en temps difícils.
Prop de la font de la Figuera ens vàrem tornar a trobar les dos xiques que vàrem veure en el Casino vell en l’etapa anterior, que en el cas de Màrfega i Patufet sols feia unes hores que les havien vistes.

El camí del mas de Flors.
Vàrem creuar el pont, el barranc bollia de verdor, els pollancres volien ser més alts que els canyars.Em vaig aturar damunt del pont i vaig escoltar la fondària, el riu d’arbres de ribera i canyars contrastaven amb la rojor dels baladres florits, tots els colors del verd em veníen a la cara.

Prompte vàrem deixar la carretera del mas de Flors i ens vàrem endinsar per una pista de terra entre oliveres. Vàrem arribar a una zona d’esbarzers, la seua verdor puntejada de negre , m’endolcia la gola.El record del trencall bo, que s’aparta del camí principal i puja pel costat dels bancals em va venir a la ment.
Al nostre costat apareixien unes arnes apilades en un bancal, un dia piqueres de vida, brunzir d‘abelles, dolçor de secà, l’or llépol encaixat tan apreciat pels humans, ara sols un munt de fusta vella resseca pel sol.
Una senda que portava a unes oliveres velles, una senda que feia goig, sendera vella entre pedres encaixonades als marges. D’eixes sendes que a en Patufet tant li agraden.

El mas de Flors

Vàrem arribar a la bassa del mas de Flors, la primera vegada la bassa ens va sorprendre, la segona la vaig buscar. Estàvem a l’entrada del mas de Flors, un nom que encaixava perfectament amb aquell indret, era un raconet tan ben arreglat .

A la bassa, l’aneguet lleig , ara ja adult, va venir a veure’ns, aquelles aus tan elegants en el seu nadar s’apropaven per veure si els viannats els donaven unes molles de pa. Em vaig quedar en les ganes de veure’n un de petit per veure si era tan lleig com el del conte. El seu coll tan llarg era com el timó d’un vaixell, la blancor del plomatge contrastava amb la verdor de l’aigua, era com de conte. Ara els ànecs es veien molt més petits al costat dels cignes.
Recorde el dia amb Joan i Adrián buscant la senda de terra per evitar la carretera del mas de Flors, com caminàvem entre pedres grosses, amb el decorat d’oliveres i aquell barranc profund, amb l’alegria inmensa d’eixir a la bassa dels cignes.


El mas de Flors era un indret on persones com Juan Ripollés havien trobat la seua llar i la seua inspiració, i ara les escultures fetes per ell omplien places i carrers, Ripollés és una persona molt singular , sempre amb el mocador blanc al cap, acabat amb quatre puntes, a les dues de davant es posava dues fulletes de taronger, i un bri de romer a la boca per xuclar .
A la plaça ens vam trobar una dona que ens va contar coses del mas de Moró, que feien festes i que tenien un mas allí. Després d’enraonar una miqueta vàrem baixar pel camí dels ailants.
La pista era planera, vàrem passar per un mas amb un Renault 4 (4 ele) vell a la porta amb matricula CS de la B. Ens hem fet vells Patufet!
Més endavant vàrem passar per una olivera encerclada amb palets i fustes velles mig corcades pels anys i el mal temps, ara ja poc quedava del que va ser l’indret, feia molts anys que no queien tords apegats al visc en aquell parany. Patufet sempre preferia veure els pardalets fer dibuixos en el cel blau.
La senda que anava davallant a la rambla deixava veure algun tros preciós d’empedrat, hi havia gent de Moró que deia si hi havia part d’una calçada romana.

Romana o no aquells empedrats sempre eren un patrimoni de molta vàlua per a Patufet, poc valorat i poc protegit actualment, veure’ls i caminar-los sempre eren un plaer per als ulls i els peus de Patufet.
La pista ens portava a la rambla de la Viuda, o rambla Carbonera, rambla pedregosa, ara seca, era la ratlla de terme entre Moró i l’Alcora. En un futur encara ens tornaríem a veure amb la rambla molt més al nord, entre Culla i Albocàsser.
En temps de tardor l’aigua brusenta corria per la rambla, “arramblant” tot allò que trobava al seu pas, fins arribar una mica més enllà al pantà de Maria Cristina.
Prompte na Màrfega i en Patufet varen arribar al punt on Luís li va senyalar amb el dit per on seguia el camí cap a l’Alcora
La pista anava girant fin sanar paral•lela a la carretera nova.

Les termes romanes de la Santa.
La sorpresa i l’alegria la teníem al davant , la gent de l’Alcora ja ens havien parlat de les termes romanes de la Santa. Quina il•lusió! Com podíem imaginar aquell indret a l’época romana , ens trobàvem en les termes romanes més importants de totes aquestes comarques. Les termes, lloc especial per trobar la tranquil•litat, el plaer i la relaxació que l’aigua a diferents temperatures sempre ens havia provocat. I que des de temps immemorials utilitzàvem i que tant caracteritzava a aquesta gent.
Segons sembla, La Santa era part d’un assentament romà entre els segles I i V de la nostra era, ubicat a l’esquerra del plafó.


La veritat és que després de la caminada gaudir de la relaxació de les termes haguera segut un goig, però hem arribat uns segles tard , ara sols podíem llegir les informacions, imaginar las diferents sales i la gent gaudint dels banys, i intentar entendre el funcionament de les diverses sales i els sistemes que feien servir per calfar l’aigua.

Després de trobar aquell tresor de les termes romanes m’enrecordava de les paraules de la gent de Moró, i els pamflets de l’Alcora. Que hi havia una calçada romana que comunicava la via Augusta amb les terres d’interior, m’espunejava al cap la idea que els empedrats que havíem passat foren part del camí romà que la gent feia servir per venir des de Borriol fins el castell de l’Alcalatén. En aquest tros també era anoment el camí dels Bandejats. Pensar-ho m’omplia de goig.

Vàrem seguir part del camí dels bandejats, quin honor. Ara era un altre sentit el que ens marejava, era l’olfacte amb l’olor de la joliverda i el fonoll que ens omplien els pulmons.

La marfega s’imaginava aquell camí en primavera amb la joliverda florida omplint els ulls i els pulmons dels caminants.
La pista anava pujant i baixant i a l’horitzó l’Alcora ens donava la benvinguda, era un poble gran, la torre d’en mig es feia notar i ens feia nosa als ulls.
Encara ens quedava un regalet abans d’arribar, i en mig del barranc, com una perla dintre l’ostra apareixia el moli de Rama, com anàvem justos de temps ens vàrem reservar per un altre dia la visita al molí.

 


Ràpidament l’Alcora en creuar la rodona ens va abraçar, i la frondositat del parc ens va acollir.  Per fora era un poble com una altre , però l’Alcora era una caixa de sorpreses, de petits regals que pels carrers t’anaves trobant, denotaven el gust dels seus ciutadans, cada racó estava engalanat amb ceràmica, que feien de l’Alcora un museu a l’aire lliure.

Vam entrar en el portal de l’Alcora, recorde la sensació de pensar que si estàvem entrant en una casa noble. Ara hem arribat a la plaça de l’església on acabem aquesta meravellosa etapa, plena d’història , olors i sensacions agradables que m’han fet estimar aquests pobles i els seus racons que ara són part de la meua ànima.

Publicat dins de Diari del Camí | Comentaris tancats a En Patufet fa el Camí al Penyagolosa, caminem de Sant Joan de Moró a l’Alcora

En Patufet fa el Camí al Penyagolosa, caminem de Borriol a Sant Joan de Moró

En Patufet fa el camí al Penyagolosa, caminem de Borriol a Sant Joan de Moró.

Borriol

Em vaig endinsar pels carrers de Borriol, després de passar la plaça de la Font vaig passar pel costat de la casa de Vicent, que tapava part de l’eixida del carrer i sempre li deien que un dia li la tirarien per fer més ample el carrer.


Una imatge em va entendrir l’ànima i em va endolcir la vista, la placa del carrer Sanchis Guarner honorava aquell carrer, i per sobre el castell de Borriol tancava l’horitzó., com un centinela de pedra dalt de la serra.
Recorde aquell dia de vent fa molts anys que l’Isard, la Màrfega i Patufet vam pujar al castell de Borriol.


Més endavant, en un altre carrer, alguns bancals d’ametlers trencaven la monotonia urbana de cases i pisos, com recordant-nos el passat d’aquell carrer, com un trenecaclosques on hi ha peces sense omplir.

El Camí de les Ermites

Vaig arribar al començament del Camí de les Ermites, recorde la caminada amb la Màrfega, darrera la tanca de filferro, amagats darrera dels xiprers vàrem sentir un aldarull de lladrucs que ens saludava, uns cadells de gos i la seua mare ens feien festa, donada la simpatia que tenia la Màrfega pels gossos encara va ser més emotiva la trobada, els vàrem saludar amablement i vàrem seguir el nostre camí.


La pregunta ens venia al cap des del principi.
On estaven les ermites? . Al cap del temps em va contar Simon l’enigma de les ermites, era el nom que prenia la partida , el mot li venia per unes casetes àrabs que semblaven ermitetes i els deien les ermites.
Una pinadeta ens va acollir , vàrem calmar la sed, i la brisa ens va ajudar a recuperar les forces.
La pista asfaltada serpentejava entre els ametllers , la llenca d’asfalt molestava una miqueta als peus i als ulls, però els ametlers ens omplien el cor. Vàrem parar en un revol per fer un glop, un aritjol gegant deixava penjar els vagots rogencs dels seus fruits a la vora del camí.


El barranc ens va acompanyar una estona, els baladres esclataven florits dintre del barranc de les Ermites, l’encant del barranc en aquell matí de juliol ens refrescava de la calor estiuenca, un toll d’aigua donava vida a un grupet de baladres que bevien, llépols d’aigua fresca.


Vam creuar per un pontet, al costat la petita presa estava plena de joncs, la calor començava a apretar, el sol queia a plom , la pista de terra anava agafant altura, la pujada i el sol ens eixugaven les forces, en fer la vista enrera la mirada se’ns perdia per l’horitzó de les serres repletes de pins joves, algun pi més vell i restes de pins caiguts ens parlaven d’un incendi llunyà, per una part de les muntanyes.
La Màrfega s’anava humitejant la pell, farta d’estiu, després es va treure el paraigua per protegir-se del sol. La pendent i el sol feien esgotadora la pujada i els pins grans estaven disseminats a la mesura justa per aguantar amb les forces que em quedaven i arribar a la propera ombra.
El sol ens eixugava les forces, recuperades en part pels sucs , les ombres dels pins, i l’aigua glaçada que de tant en tant ens llaçàvem a la cara sofocada..
Finalment vàrem arribar a aquell collet tan esperat , com una fita important per a les nostres forces.
Jo vaig respirar en trobar el paisatge conegut a l’altra banda de la vessant, ràpidament vaig conèixer la pista de Fortunyo que baixava cap a Moró. El paisatge era espectacular i la vista amplia, entre boscos de pins i conreus de secà.
La senda ens portava pel costat d’unes oliveres prou velles.


La verdor grisenca de les fulles retallava el blau del cel, i l’horitzó anava filtrant-se per entre es fulles ancestrals , llargues i lluents.
Podíem veure al fons la serra Espadà, més enllà, Onda, i la carretera d’Onda a Vila-real amb un fil de fàbriques, i més a prop Moró i l’Alcora.
La senda ens guiava per un paisatge privilegiat, les pinades ens donaven ombra i fresqueta, i l’altura una preciosa vista, i algun que altre tros de camí empedrat ens meravellava els ulls.
De moment Màrfega no reconeixia el territori, prompte, quan vàrem arribar a ” l’olivera-illa” vaja, una olivera que feia d’illa de creuaments , segons em va contar Marfega un dels camins portava a la muntanya del Mollet.
Una nova imatge se’ns desplegava al davant , molt coneguda per a Màrfega, de fons el Mollet amb la seua ferida d’argila sanguinosa, roca feta pols repartida pel món en forma de rajoletes, terra solta, cuita als forns de l’Alcora i Moró.


Amagat a prop del barranc apuntava un trosset de fumeral, i un tros de teulada rogenca, en un bancal vora el barranc de Roig. Era una casa que semblava feta dintre del barranc, on Màrfega tenia el seu cami dels Cirerers i la seua llenca de cel blau.

El Mas de Moró
La senda ens portava al Mas de Moró, el sol retallava l’era amb l’herba seca , la rondalla resonava en el passat,  les faldes elegants de les balladores ressaltaven els seus colors vius en el seu volar al ritme de la música.


El passat és molt llarg , ara sentíem l’esbufegar del matxo, pegant voltes, portant el trill al darrera, separant el forment de la palla, preparant el blat, l’ordi i la civada en l’alimentació de les persones i els animals. Darrera l’home cantava una cançó d’era
Recordava la visita amb Joan on ens explicà alguns dels misteris del mas de Moró, era molt antic, diuen que del segle XIII, algunes cases estaven força deteriorades pels anys i l’abandonament, a alguna casa li van fallar les forces que durant tant segles l’havien mantinguada , amb l’enginy de les mans que la feren. Un esllavissament l’havia convertida en un munt de canyes, teules i pedres, encara podíem veure per terra alguna pedra tallada , i també un forat mig colgat, diuen que si comunicaria amb les altres cases.


Amb Joan i els altres amics vàrem pegar la volta pel mas de Moró, a l’altra banda un tros d’arc de la porta amb les pedres treballades ens mostrava la seua elegància i distinció, ara mig enderrocada, els ametllers que creixien dintre ens donaven una idea dels temps que feia de l’abandonament.


En una altra casa un cartell amenaçador en la porta ens prevenia del perill que corríem si entràvem, de ser perseguits a trets per l’amo.
Amb la caminada amb Màrfega no ens vàrem endinsar tant i vàrem passar pel camí principal.
Vàrem arribar a una pista , una bassa seca i mig emboscada per matisses i arbusts s’amagava i esborrava la imatge que devia tenir en temps passats, darrera la bassa un reguer ens recordava una època d’aigua i hortes , més enllà alguna conducció d’aigua ens parlava també d’aquell passat.
Just a l’altra banda de la pista per on estava la bassa unes parets ens van fer dubtar si en temps antic la pista no anava per allí i la bassa era molt més gran, aixó ens va fer buscar indicis de la nostra hipòtesi, vàrem deixar la pista i per una senda vam arribar a unes piques , varem seguir i vàrem arribar a una font que gortejava vida en un racó, la verdor d’aquell racó transpirava humentat. Vàrem recular a l’altura de la bassa i i vàrem seguir per la pista.


Unes casetes a la vora de la pista asfaltada ens recordaven que estaven al mas dels Ametlers . Prop dels mas dels Ametlers tenien mitja vida Marfega i Patufet.
També, una caminada el mas dels Ametlers va ser final i principi de ruta per a Màrfega i Patufet, ja que vàrem acabar al camí dels Cireres al mas de la Màrfega.
Un altre dia vam iniciar el camí prop dels mas dels Ametlers, Gerard com sempre estava atrafegat buscant satèl•lits, mentre Marfega feia marxa i jo esperava que el nombre de satèl•lits fora suficient per començar.
Un tros de tarongers ocupava l’espai, verdor estrident que defugia la tranquil•litat de les garroferes, oliveres i ametllers.
Vàrem arribar a unes cases ben arreglades on vam tenir un punt d’incertesa, una olivera en mig de la cruïlla i dues xiques que feien marxa sabedores del camí, era el Casino Vell.
Ens seguien acampanyant els conreus de secà, amb trossos de pinar que ens refrescaven amb la seua ombra.
La pista s’apropava a la carretera nova i un tunel molt ben apanyat ens permetia creuar a l’altra banda.Una pista asfaltada ens portava al poble.
A poc a poc els edificis s’anaven apropant i la pista es va fer carrer.
Sant Joan de Moró era un poble molt nou amb molt pocs monuments, era una antiga pedania de Vilafamés. Ara el fill era més gran que la mare.
Amb la visita amb Joan, el darrer regal va ser veure sa casa, prop de la carretera era una antiga fàbrica de rajoles, on vàrem poder veure l’arquitectura industrial .


En patufet i Màrfega havien arribat fins a la plaça de l’esglesia , eren les huit del matí, ells seguirien fins l’Alcora però jo tanque ací aquesta meravellosa etapa de Borriol a Moró

Publicat dins de Diari del Camí | Comentaris tancats a En Patufet fa el Camí al Penyagolosa, caminem de Borriol a Sant Joan de Moró

Patufet fa el Camí al Penyagolosa, caminem de Castelló a Borriol

En Patufet fa el Camí al Penyagolosa, caminem de Castelló a Borriol.

Castelló de la Plana
Vaig seure sota les alzines, a la plaça de les Aules, esperant que el meu amic en Gerard estiguera preparat, ell, amb la seua tasca feixuga de buscar satèl.lits, sempre em feia esperar.

La casa de les normes del trenta dos
Després de caminar una estona per aquell carrer tan noble, el carrer Cavallers, em vaig aturar davant d’aquella casa tan emblemàtica, i que en aquest tram tal vegada faríem referència tantes vegades, la porta mig oberta deixava veure els Cavallets, antiga dansa del Corpus, ara estaven tranquil•lament descansant en el museu.
La placa de la paret ens ho deixava prou clar, era la casa on en aquell any mil noucents trenta dos es van reunir una colla de letrats i intel•lectuals i van signar les nostres normes, anomenades de Castelló. Tot recolzant-se en la normativa de Pompeu Fabra, la que era general per a tota la llengua catalana .

 

 

 

La Plaça Major
Recorde aquell matí, era un dia d’estiu, la fresqueta matinera feia vibrar el meu cos, vaig allargar el pas fins a la plaça Major, aquest dia venia per l’altra banda, pel carreró del mercat.

Una pintada de Maulets, en un racó del carreró, mig amagada, ens donava la benvinguda a la plaça, vint anys de lluita en un sol mot, la història més nostra  amagada en aquell carreró del mercat, ara ja tan sols un record per contar als nostres fills.
La plaça estava deserta a aquella hora, vigilada pel Fadrí, semblava que tots els edificis gaudien d’un moment tranquil al voltant de la font, un moment íntim de parlar dels seus records en la plaça, del seus principis en el naixement del poble , la criatureta de la catedral escoltava l’antiga història que el vell Fadrí explicava, que era un resum de la història del poble.
També semblava com si els monuments estigueren esperant el nou dia amb el girigall diari de la gent que entra i surt de la plaça . Jo pensava ser l’únic vianant ensumant aquelles sensacions, però molt a prop, amagada darrera d’un banquet, com un felí esperant la presa, una pintora volia caçar aquestes sensacions d’un matí d’estiu i lligar-les al llenç. Com si quieta vulguera absorvir i pintar la bellesa d’aquell moment del matí a la plaça Major.


Vaig seguir per la plaça de les Despullades i vaig arribar als Quatre  Cantons , estàvem en el centre de la ciutat. Ara la gent ja no venia  a per aigua als Quatre Cantons, puc imaginar fa segles el tràfec de gent, especialment dones omplint els canters del Pou de Maig, ara ha quedat molt en l’oblid, ni pou, ni canters, ni tràfec de gent a per aigua.
Vaig seguir pel carrer Sabaters, ara els sabaters que en aquells temps prenien el nom del seu carrer, també havien segut desterrats a l’oblid, i Colon els ocupava el lloc al tro en la placa del carrer.

El Modernisme a Castelló

L’edifici de correus ens deixava veure , ufanós i altiu el seu Modernisme , engalanat i distingit feia cara d’indiferència als vianants meravellats com jo.

El Modernisme a Castelló ens acompanyava una estona més en el nostre camí, vàrem arribar a la Farola, fanal simbòlic de Castelló, emblema d’aquell sector, ara feia companyia a les cases modernistes de davant , algunes arreglades per relluir les seues formes i colors.

Com a fons de l’escena la frondositat de l’arbreda del Passeig Ribalta, ressaltaven la viva verdor dels plataners. Quantes diades de reivindicació han viscut aquests arbres, d’on comencen la majoria de manifestacions de Castelló, punt d’espera amb pancartes i senyeres , d’espera a l’arribada dels companys i companyes. Però jo no arribaré a endinsar-me en la boscúria d’aquells arbres ancestrals, els saludaré de lluny i eixiré cap a la ronda Magdalena que m’ofereix una eixida de la ciutat.

El bar Roca i l’església Sagrada Família, el raval del Codony, quants records em porten en tan poc de tros.Les  iaies cantant aquelles cançons antigues com la del caragol o eixa que parlava del treball de les dones en els magatzems de taronja         en el camí la mar
Recorde que al carrer Sagrada Familia, Màrfega va iniciar el seu Camí, tot eixint de la porta de sa casa, i així m’acompanyarà en moltes de les meues aventures.
Seguint la ronda, recorde que en alçar la vista, en un balcó em va sorprendre una au rapinyaire disfressada  amb teles de colors, depredadora  de la terra, símbol de tants morts i tant de dolor.
Arribe a una casa senyorial feta escoleta.
El Castàlia ara calla, tan sorollós els diumenges per la vesprada on la gent brama, crida, insulta, i uniformats amb bufandes i banderes pensen que defensen una causa justa; el seu equip de futbol. En passar la gasolinera el panell de la GR33 ens donava tranquil•litat, començavem el nostre camí fora de la ciutat, el caminet era agradable, el matí encara ens donava aire fresquet, les antigues marques de GR estaven socarrades per la fortor del sol, demanaven ser renovades per una mà caritativa .
Recorde la incertesa del primer dia quan vaig arribar a les rondes, les carreteres noves  havien arrabassat qualsevol de les antigues indicacions.
Recorde el Camí amb Màrfega,  em contava que quan era xicoteta per aquella zona  eren tot garroferals vells,  i el dia de Pasqua anaven a menjar-se la mona a la garrofera Catxa. Prop d’ací, al quarter dels militars feien una exposició d’armament, una fiblada a l’espirit em va entristir davant d’aquell homenatge a la mort i a la desesperança, amb innocents màquines de matar que amagaven les tragèdies més inhumanes, conseqüència de la seua existència.
El camí per la paret del quarter tenia poca voravia i això ens econgia el cor, acompanyats de les acàcies de tres punxes que creixien al marge.
El pas era lleuger i la fresqueta del matí ens donava ànims, Màrfega i jo anavem fent el Camí en aquell dia d’estiu, allà lluny Castelló ens recordava d’on havíem eixit.
En passar per uns vivers ens va sorprendre aquell camp de ciques, algunes més velles feien rotgle i s’engalanaven amb aquelles flors tan especials.
Vàrem poder admirar les més diverses formes que agafaven les diferents plantes i arbres als jardins de les cases de la urbanització.

La Torreta Alonso
El sol començava a picar a aquella hora, en arribar a un cantó d’una casa , vàrem poder veure la Torreta Alonso. Una mica de boirina al seu damunt la deixava apagada, Màrfega va seguir endavant mentre jo feia un glop i m’enportava l’ànima de la Torreta en la caçadora d’imatges. Imaginant tal vegada veure a Tombatossals grimpant prop de la Torreta . Aquella torre estava molt lligada a la mitologia de Castelló i això li donava un caire misteriós.

El castell de Nadal i el barranc de la Joquera
La costera era forta, i al final del carrer, el roquerar del Castell d’en Nadal ens imposava respecte, com si ens vulguera tallar el pas.
Segons ens conta el llibre del Centre Excursionista de Castelló, el sender de la lluna plena, s’han trobat vestigis d’enclavaments de l’eneolitic i del ferro, i dalt de tot del roquerar està coronat pel castell de Nadal, abandonat i arrasat actualment. En Nadal, que era l’amo, cuidava la fortalesa amb una gossa.
Quan ens anavem apropant semblava que el penyasegat se’ns anara a menjar, però no, ens va deixar passar.

El que ens va impressionar va ser deixar la urbanització, i endinsar-nos per la senda de terra coberta de vegetació, amb el roquerar altiu vigilant. Ja que a simple vista des de la senda no es veien les restes del castell, supose que havies de pujar-hi una mica per veure la part de la fortificació.
La primera flaire de vegetació ens abraçava, i agraíem deixar enrera l’asfalt per trepitjar senda de terra, vora la verdor del barranc de la Joquera, el paisatge havia canviat i la verdor del barranc ens volia engolir.

A l’altra banda de barranc començavem a agafar altura, en un gest automàtic em vaig girar i l’horitzó em va sorprendre, la civilització, i la mar de fons, la taca que feia Castelló en mig la plana no era capaç d’alterar la nostra pau.
Semblava que aquell bany de verdor sobre la roca grisenca havia de durar per sempre , que els nostres ulls no despertarien mai d’aquell somni.

 

La Pedrera
Pujava el turonet esbufegant, la tranquil•litat dels romers m’acompanyava, quan en arribar a un collet el paisatge em va fer un cop de clatell, un buit inmens s’apoderava dels meus ulls, uns talps gengants treballaven de dia i de nit , emportant-se la terra , la pedra, la vida, fent un inmens buit en l’espai, una pista ampla i polsosa recorria aquell clot gengant, el colp als ulls per aquella extració massiva em va ferir el cor. També, ningú volem una pedrera, però tothom volem viure en la nostra casa que està feta de grava i ciment.
Com deia el llibre del Sender de la lluna plena del CEC, el desgavell havia arribat, i tant, el primer dia, em sentia perdut davant d’aquell geroglífic de desnivells erms , i pistes que pujaven i baixaven, els altres dies, sabent el que hi havia, ja buscava el puntet blanc de la paleta indicadora a l’altra banda del clot, i la pista que portava cap allí.
Davant d’aquest contrast entre la frondositat del bosc i la buidor de la mina s’alçava com un centinela altiu, el molló de terme. Vigilant eixa ratlla imaginària que la cantera la feia molt visible. El molló veia trist com havia desaparegut part de la seua família , trist d’enyorança, amb una creu de GR al front, humiliat per tanta dessolació.

Durant la caminada amb la Màrfega, Patufet notava més la pols a l’alé, i això li feia pesada la respiració. També aquesta vegada, en endinsar-nos en la pista erma al raser de la pedra nua, el neguit va recorrer el meu cos en veure els grans blocs de pedra sostovats i partits a punt de caure , poregosos d’una solsida inoportuna quan passàvem nosaltres.

Ara estava al lloc que jo anomene el collet de la pedrera, vaig aturar-me un moment per agafar forces, és un lloc que convidava al descans, tan aquella vesprada sol venint de Borriol quan la xixarra cantava fort i el juliol es feia notar a Borriol, com la vegada amb la  Màrfega que ens vàrem aturar per recuperar l’alé.

La pedrera ja era un record i un nou paisatge il•luminava la nostra cara. Era un camí de terra entre garroferes. Que més volies Patufet? La pista, polsosa de tantes trepitjades, era un camí fàcil, vaig passar el turó on els novensants s’embadurnaven d’amor l’altra vesprada, i després feien camí cap a casa. Més enllà una extensa estora verda cobria les garroferes i els pins,  i si alçàvem la vista, com dalt d’un tro una urbanització presidia el camp de golf.
En girar un cantó Borriol se’ns apareixia de sobte al davant.

El turó de les Forques
Passàvemm pel costat d’una muntanyeta, un turonet dissimulat com tants d’altres, disfressat de garroferes i pins, argelagues i matolls. La muntanuyeta de les forques. Segons em va contar Simon, el nom semblava vindre-li perquè en temps de la forca penjaven a la gent, però la peculiaritat li venia de més antic, és un referent arqueològic iber, lloc de troballes , alegries de retrobament amb les nostres arrels, el desig de saber el que no ens han contat, les veritats que amagaven les pedres, quan la ceràmica parlava dels primers pobladors
De l’antigor i l’astúcia de la gent d’ací parlen algunes dites:
Ja ho diu la contalla, que quan Colom va descobrir Amèrica ja es va trobar a un borriolenc venen pedres d’encenedor. L’antigor de Borriol també em la recorda aquella dita que diu així, entre Borriana i Borriol ha nascut un refillol, que és més gran que entre Borriana i Borriol. I aquest refillol és Castelló, molt més modern i més gran.

El riu Borriol
Un nou paratge ens ofegava els ulls, història i natura , aigua i pedra llegendària, era el riu Borriol amb una llenca d’aigua, i la comparsa de flors i herbes de riu. Allà al fons, enclavat en mig del riu com un vell castell, les restes del molí medieval, les pedres ens contaven la història del lloc.

La verdor i l’aigua eren bones companyes de viatge, passava pel túnel de l’autopista, el brunzir dels cotxes em ressonava al meu cap i una fresqueta agradable m’eixugava el front, acompanyat pel riu i alguna horta ben plantada.
En anar a creuar-lo, el bordar d’un gos em va ficar en alerta, un ramat de cabres vigilades pels gossos d’atura, anaven rossegant la verdor del riu, fòsils vivents d’una altra època .
En creuar el riu, un caminet de terra anava pujant pel costat del barranc, algunes garroferes ens amagaven la seua antiga història, des de fa molt de temps, cada any es tenyien de negre per aquesta època, les seues garrofes eren un àpat exel•lent per als rossins, cavalls i matxos , les prestigioses cavalleries borriolenques, que van ser en temps passats un refent per a tots els pobles de la contrada, ara ja havien caigut en l’oblid de les entranyes de la xicoteta història.
La llera del barranc alçava les seues prominents galtes a cada costat, impressionant al caminant davant la seua fondària i la seua verdor tan prop del poble.

El Pont Romà
L’entrada va ser triomfal a Borriol. Els meus peus estaven orgullosos de trepitjar aquest pas mil•lenari, pel pont  romà de la via Augusta.

Dintre del barranc, els esbarzers i els matolls s’enfilaven per aquelles pedres del pont romà, tapant-li l’ull, eixe ull, massa xicotet per a tanta galta.

Vaig imaginar els peus que recorreren aquell pont , aquella via Augusta, tal vegada peus humils o peus orgullosos, o el primer romà que va creuar pel pont acabat d’estrenar, quines mans anònimes, pedra sobre pedra, prepararen el camí per passar a l’altra banda.
Si quan estem dalt del pont alcem la vista i veiem tots els ponts que hem fet per creuar el barranc podem llegir la història dels ponts, veiem que cada pont té una forma i representa una època, cada un ens parla de les mans que el van fer i els peus que el  van xafar.
Creuem cerimoniosament el pont romà, i a l’altra banda del pont, ja dintre de Borriol, l’amplària del carrer asfaltat ens sorprén en una zona nova del poble.
Però el temps ha amagat el patrimoni que unes mans anònimes van fer d’aquell espai, antigament va ser un ample assagador de parets de pedra, un pas de ramat .
En passar per les escoles recordava la primera FAB,(festa alternativa als bous) amb els nervis de l’escenari a sota la pell. En arribar a l’ajuntament recordava una història, com tantes coses que m’havien contat.

Van voler per un dia reviure el pas de les ovelles per l’assagador , l’assagador, mort d’enyorança, volia notar les peülles delicades fent-li pessigolles a terra, però els carrers eren massa estrets i les ovelles de darrera poregoses van espentar tant que van ofegar a les de davant, i una idea preciosa va acabar en tragèdia, cagarrites i ovelles mortes per terra, sobre la plaça de la Font

I ací acaba aquesta meravellosa aventura d’en Patufet en l’etapa de Castelló a Borriol, primera etapa del Camí al Penyagolosa

Publicat dins de Diari del Camí | Comentaris tancats a Patufet fa el Camí al Penyagolosa, caminem de Castelló a Borriol